Societat

comerç

oficis artesans

D'ofici, artesà

Tot i les complicacions provocades per la globalització salvatge que ha arrasat els mercats, molts professionals del ram no volen renunciar a una professió que estimen

Demanen més implicació de l'administració per poder oferir productes de qualitat

En Francesc Barroso va a les fires, pel contacte amb la gent
“La gent tornarà a buscar les peces originals, les de tota la vida”

Les mans, teòrica­ment anònimes, que il·lus­tren aquest repor­tatge són les de Jaume Pue­bla, el cis­te­ller de Salt que va rebre el premi Tres de Març del 2015 i exac­ta­ment un any més tard va tras­pas­sar. No volem fer una necrològica sinó recor­dar un home tenaç que va començar a fer cis­tells el 1936, quan tenia 14 anys, i mal­grat les com­pli­ca­ci­ons deri­va­des de la glo­ba­lit­zació i la irrupció al mer­cat dels pro­duc­tes de les grans com­pa­nyies que han reben­tat preus i posat la corda al coll dels petits arte­sans, des de la botiga del car­rer Major es man­te­nia fidel a la memòria d'una feina que el va acom­pa­nyar fins als noranta- dos anys que va morir.

Com en Jaume hi ha molts altres valents i valen­tes, mili­tants d'una pro­fessió que esti­men i pro­te­gei­xen i que han deci­dit apos­tar pels valors, la constància, la il·lusió i afron­tar el dia a dia com un repte de futur. Per­so­nes com Fran­cesc (Xicu) Bar­roso, cadi­raire i cis­te­ller de Cas­telló d'Empúries; Fran­cesc Ripoll, tor­ner de Sant Hilari Sacalm; Antoni Majó, ter­ris­saire de Breda; Neus Hosta, gegan­tera de Navata; Robert Parera, fer­rer de Quart, o Toni Sardà i Jordi Tor­rent, pape­rai­res del molí de la Farga d'Aram de Banyo­les, que és l'únic que fun­ci­ona a les comar­ques giro­ni­nes. Aquest no és un viatge al pas­sat, els autors el situ­a­rien com una aposta de futur com la que fa en Xicu Bar­roso, que des de fa més de vint anys alterna la feina de cis­te­ller amb la de cadi­raire i tant et pot refer un cul de balca com un balancí de reixa o un cis­tell de qual­se­vol mida en el qual tant hi pots posar lle­nya com et pot ser­vir per anar a bus­car bolets. En Xicu Bar­roso, que té el títol de mes­tre artesà, encara que s'estima més anar a les fires, on hi troba el con­tacte directe amb la gent “així et conei­xen, poden tocar el pro­ducte, pre­gun­tar com ho fas, els ho pots expli­car, i nor­mal­ment tota aquesta feina es tra­du­eix en més ven­des”, està una mica dece­but amb les ins­ti­tu­ci­ons del nos­tre país: “Jo crec –diu– que no es pro­te­geix prou el nos­tre ofici. Ara arribo d'Extre­ma­dura i Cas­te­lla-la Manxa, on he anat a bus­car mate­rial i de pas­sada he fet parada en algu­nes ciu­tats i els puc asse­gu­rar que quan allà mun­ten una fira, perquè tu puguis fer negoci et recla­men el títol de mes­tre artesa; per con­tra, aquí a Cata­lu­nya, n'hi ha molts que els dei­xen parar sense exi­gir gaire res i això vol dir que encara que tu t'esfor­cis a tenir els papers en regla per poder mun­tar sense com­pli­ca­ci­ons, al cos­tat t'hi posen un top manta”.

La terra i la fusta

En Fran­cesc Ripoll i Bus­quets és la ter­cera gene­ració de tor­ners d'una empresa fami­liar de Sant Hilari Sacalm. El negoci va anar a l'alça i es podia dir que era un valor con­so­li­dat que expor­tava a Europa, espe­ci­al­ment als països nòrdics i Ale­ma­nya, a Austràlia o als Estats Units, fins que el 2010 va tan­car por­tes ofe­gat per la com­petència dels pro­duc­tes arri­bats de l'Àsia. Després de dos anys d'incer­te­ses, el 2012 en Fran­cesc que mai havia renun­ciat a l'ofici que havia après de petit, va deci­dir que per gua­nyar-se la vida con­ti­nu­a­ria fent peces i amb la seva dona les ven­dria a fires i mer­cats. Avui, volta Cata­lu­nya i el nord de França i asse­gura amb certa amar­gor: “Els dar­rers anys els mer­cats d'arte­sa­nia han can­viat molt, crec que manca seri­o­si­tat i per exem­ple, als que es mun­ten a Cata­lu­nya, a molts hi ha molta quin­ca­lla que es vol fer pas­sar per peça bona i així es viu una mena de pros­ti­tució que fa que es ven­guin com ori­gi­nals pro­duc­tes impor­tats a preus reben­tats, la qual cosa no és sinó incen­ti­var la com­petència des­lle­ial que patim per­so­nes com nosal­tres que venem el que fem amb el nos­tre tre­ball.”

A Breda, l'Antoni Majó con­ti­nua mode­lant olles i cas­so­les tor­ne­jant l'argila a mà. És un dels pocs ter­ris­sai­res que man­te­nen una tècnica here­tada de l'avi i del pare, que des de molt jove li va interes­sar: “Volia con­ti­nuar la saga fami­liar –asse­gura– i així en aca­bar l'escola vaig començar a tre­ba­llar amb el fang, que és el que real­ment m'agrada. Ja ho veuen –con­ti­nua–, més que una feina és un repte cons­tant que et manté sem­pre alerta, ja sigui perquè l'argila està viva, ja sigui perquè el mer­cat ha fet mol­tes vol­tes i ens ho posa molt com­pli­cat.”

A Breda, on la tra­dició ter­ris­saire ve del segle XV i on alguns tallers han adop­tat el procés de meca­nit­zació vis­cut en els dar­rers anys, expli­quen que es pot reconèixer un artesà mirant la cas­sola, ja que si ens fixem en les nan­ses podrem saber qui l'ha fet. Tot i els sotracs cau­sats per la glo­ba­lit­zació des­bo­cada, l'Antoni Majó es mos­tra espe­rançat en un futur que es vol rellançar mit­jançant fires com la de l'Olla, que aquest 2016 va arri­bar a cin­quena edició i en la qual els visi­tants, a part de l'oferta comer­cial, van poder gau­dir de demos­tra­ci­ons de fabri­cació de ter­rissa i ceràmica de forma tra­di­ci­o­nal, també de cuina o expo­si­ci­ons d'eines i altres ele­ments rela­ci­o­nats amb l'ofici. A més juga a favor la pròpia con­so­li­dació d'una dinàmica que con­si­dera ascen­dent: “Penso –diu– que un cop hagi pas­sat el boom de les peces bara­tes arri­ba­des d'ori­ent, la gent tor­narà a bus­car les de tota la vida perquè duren més i tenen més qua­li­tat. Als meus fills els dic que estudiïn el que vul­guin però que també apren­guin l'ofici de ter­ris­saire perquè tot i els mals moments que hem pas­sat crec que això anirà a l'alça i els per­metrà viure en un futur.”

El paper i l'aigua

En Toni Sardà i en Jordi Tor­rent són Sas­tres Pape­rers que han aju­dat a sal­var l'edi­fici de la Farga d'Aram i Molí Pape­rer Escat­llar de Banyo­les. Esta­ven cap­fi­cats per recu­pe­rar una tra­dició cen­tenària al Pla de l'Estany i con­ti­nuar fent paper arte­sa­nal. Així alhora que en Toni Sardà, mes­tre pape­rer amb llarga experiència, s'ha pogut refer de la fallida del seu pro­jecte, el Molí Aquari, en Jordi no tan sols l'ha aju­dat a recu­pe­rar aquesta acti­vi­tat tra­di­ci­o­nal, sinó que han sabut impli­car les ins­ti­tu­ci­ons per trans­for­mar l'espai de fabri­cació en un cen­tre pedagògic: “Quan en Toni va haver de tan­car l'ante­rior empresa –diu en Jordi– ens vam plan­te­jar si es podia recu­pe­rar la pos­si­bi­li­tat de fer paper artesà a Banyo­les i com que l'edi­fici del Molí Escat­llar estava buit vam bus­car el suport de les ins­ti­tu­ci­ons per enge­gar.” La jugada, que sem­blava arris­cada, els va sor­tir bé i pri­mer van acon­se­guir la impli­cació de l'Ajun­ta­ment, que el mes de març del 2014 va apro­var la cessió al Con­sell Comar­cal del Pla de l'Estany del dret d'ús de la pri­mera planta la Farga d'Aram per tal que el Cen­tre Ocu­pa­ci­o­nal i Espe­cial de Tre­ball (Coiet) hi desen­vo­lupés el pro­jecte Molí Pape­rer de Banyo­les. Un pas fona­men­tat per una pro­posta que es va aca­bar de con­so­li­dar després que el Con­sell Comar­cal invertís 11.900 euros en maquinària i, com a part del tracte, els res­pon­sa­bles de Sas­tres Pape­rers es com­pro­me­tes­sin tant a fabri­car el paper arte­sa­nal com a fer peda­go­gia a les esco­les i altres col·lec­tius per donar a conèixer un ofici en perill d'extinció. Avui els dos res­pon­sa­bles que van mun­tar parada a la fira de la Ciu­tat de l'Estany i van fer xalar els nens de valent es mos­tren con­vençuts que se'n sor­ti­ran “perquè de la mateixa manera que es fan ves­tits a mida, nosal­tres fem paper a mida i així hi ha hagut molts artis­tes gràfics, des de Manolo Valdés, a Joan Pere Vila­de­cans, pas­sant per Miquel Bar­celó o Jaume Plensa, que en un moment o altre han uti­lit­zat els nos­tres plecs per tre­ba­llar”. Aquest no és un exer­cici de falsa modèstia, sinó la cons­ta­tació de la qua­li­tat d'un pro­ducte que neix de la tri­tu­ració de fibres natu­rals, siguin de cotó, cànem, lli, i després d'un procés de premsa i secant, es trans­forma en el suport esco­llit per molts pro­fes­si­o­nals que tre­ba­llen a les belles arts i el dis­seny gràfic i arriba a mer­cats tan diver­sos com Bèlgica, Holanda, Cata­lu­nya, Espa­nya, Ale­ma­nya, Islàndia, les Fèroe o el Japó.

Saben que la meca­nit­zació ha con­dem­nat la seva feina, però molts dels arte­sans que hem entre­vis­tat no es resig­nen, ni ho volen dei­xar, però també dema­nen un impuls per part de l'admi­nis­tració cata­lana que els per­meti poder ofe­rir pro­duc­tes de qua­li­tat que man­tin­guin la pròpia iden­ti­tat.

LA XIFRA

11.900
són els euros
que el Consell Comarcal del Pla de l'Estany va destinar a recuperar el Molí Paperer de Banyoles.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia