Societat

Sona Pongiluppi

Un grup de musicòlegs recupera el treball de Miquel Pongiluppi, músic que va compondre bona part de l'obra al Papiol

La vida familiar a una botiga no li va impedir compondre 1.300 peces, la majoria per a piano

Miquel Pon­gi­luppi va ser un artista que, com tants, va veure la seva vida domi­nada per un con­junt de cir­cumstàncies que li van impe­dir dedi­car-s'hi pro­fes­si­o­nal­ment. Tan­ma­teix, va viure amb tal inten­si­tat la seva passió per la música que la feina a la botiga i la vida fami­liar no van ser obs­ta­cle per desen­vo­lu­par una prolífica obra de més de mil peces, la majo­ria com­posta al Papiol, que un grup de musicòlegs tracta ara de publi­car per donar-la a conèixer. “La història de Pon­gi­luppi és repre­sen­ta­tiva tant de la musi­ca­li­tat cata­lana del segle XX com del difícil con­text en què van viure els artis­tes”, asse­nyala Pau Vázquez, el musicòleg que diri­geix el pro­jecte de recu­pe­ració de la figura del músic, Suona Pon­gi­luppi. “Aquest és un cas de micro­història a par­tir del qual es fa exten­si­ble la rea­li­tat cul­tu­ral, social i política cata­lana del segle pas­sat”, hi afe­geix.

Aquesta micro­història comença quan, a final del segle XIX, Carlo Pon­gi­luppi va haver d'aban­do­nar Itàlia per culpa de la fil·loxera i es va ins­tal·lar a Bar­ce­lona. Aquí va néixer el 1907, fruit del seu matri­moni amb Bona­ven­tura Mer­ca­der, el seu fill Miquel, que aviat va començar a estu­diar a l'Escola Muni­ci­pal de Música de Bar­ce­lona. El 1925 es va gra­duar i va fer algu­nes fei­nes pro­fes­si­o­nals en l'àmbit de la música. Qua­tre anys després d'haver-se gra­duat es va casar amb Carme Pagès, amb qui va obrir una botiga de que­viu­res a Gràcia. Aquest va ser el prin­ci­pal sus­tent de la família fins a la jubi­lació, però Pon­gi­luppi no va dei­xar mai la música aban­do­nada. La família –van tenir tres fills– va alter­nar en els con­vul­sos anys de la Guerra Civil la casa de Gràcia amb un habi­tatge que la família Pagès tenia al Papiol. Pon­gi­luppi es va sal­var d'anar al front perquè con­ser­vava la naci­o­na­li­tat ita­li­ana.

Als anys qua­ranta va com­pon­dre diver­ses obres per a escena com ope­re­tes, sar­su­e­les i sai­nets, algu­nes de les quals van ser estre­na­des amb força èxit. Pon­gi­luppi s'hagués pogut enca­mi­nar cap al món de la música escènica, però van pesar més la vida fami­liar i el negoci, i pro­ba­ble­ment la pressió de les famílies, que no veien de bon ull la vida “de faràndula” del Paral·lel de l'època. El mateix músic va dei­xar clar que no li atreia la fri­vo­li­tat d'aquest món, però va dei­xar escrit un bon gra­pat de peces per a escena. La rebo­tiga es va con­ver­tir durant anys en lloc de tro­bada per a músics, que xer­ra­ven i toca­ven el piano de paret fins que la Carme, al cap­da­vant de la botiga, els inter­rom­pia perquè li calia ajuda amb els cli­ents.

Pon­gi­luppi va gau­dir de lli­ber­tat cre­a­tiva i el 1970 es va aliar amb Fran­cesc Elias i Pru­nera, amb qui va com­pon­dre i estre­nar diver­ses sar­da­nes sota el pseudònim d'Eli-Pon. “Entre el 1968 i el 1973 la pro­ducció sar­danística de Pon­gi­luppi va ser impor­tant, i amb Elias, un tible que l'aju­dava amb els arran­ja­ments, va gua­nyar diver­sos pre­mis”, pre­cisa Vázquez. Però va ser qua n es va jubi­lar i es va reti­rar al Papiol quan real­ment es va dedi­car a la com­po­sició. “Ens ha sorprès des­co­brir que el 70% de la seva obra la va com­pon­dre entre el 1970 i el 1990”, pre­cisa Vázquez, que hi afe­geix que l'última com­po­sició data de qua­tre mesos abans de la mort del músic, el 1990.

Cai­xes amb par­ti­tu­res

Vázquez, de segon cognom Pon­gi­luppi, va començar la inves­ti­gació després que un pro­fes­sor de la UAB, on estu­di­ava musi­co­lo­gia, li pre­guntés si a la seva família hi havia hagut un com­po­si­tor de sar­da­nes. Es va posar en con­tacte amb els fills i les nétes de Pon­gi­luppi i Pagès es va assa­ben­tar que la gran majo­ria de les par­ti­tu­res eren a l'arxiu muni­ci­pal del Papiol, ja que la família va cedir les 19 cai­xes ple­nes de docu­ments a l'Ajun­ta­ment el 2002 després que aquest li posés el nom de Miquel Pon­gi­luppi a l'escola muni­ci­pal de música i dansa. Els fills no dona­ven importància al lle­gat, però aquest musicòleg va des­co­brir un músic “amb una pro­ducció i una forma de trac­tar la música que no és nor­mal”. Va néixer el pro­jecte Suona Pon­gi­luppi, en què tre­ba­llen, a més de Vázquez, les musicòlogues Vio­leta Tello, Alícia Daufí, Paula Cor­net i Cor­de­lia Ale­gre.

Vázquez des­taca del seu avant­pas­sat que “la natu­ra­li­tat i la fluïdesa a l'hora de tocar el piano són pro­di­gi­o­ses, i la deli­ca­desa de cada nota fa que la seva música sigui molt atrac­tiva”. La vocació de Pon­gi­luppi es va tra­duir en prop de 1.300 obres, de les quals dos cen­te­narssón sar­da­nes. La gran majo­ria són peces per a piano, com noc­turns, capri­cis, minu­ets i impres­si­ons, i cal afe­gir-hi música coral i reli­gi­osa. Cri­den l'atenció les peces titu­la­des Espur­nes, nom que Pon­gi­luppi va donar a un gènere per a piano con­cret i que el grup de musicòlegs vol edi­tar.

Micromecenatge per a una obra ingent

El 2012 va començar la investigació per ordenar el miler de manuscrits musicals que configuren l'obra de Pongiluppi, en gran part inèdita. El grup de musicòlegs treballa en la col·lecció Suona Pongiluppi, un recull de volums que recopilar una selecció d'obres de caràcter divulgatiu. El grup ha recorregut al micromecenatge, via Verkami, per editar el primer volum, Espurnes, un recull d'obres breus per a piano que anirà acompanyat de testimonis de familiars, amics i personalitats rellevants del món musical. El volum es presentarà el 21 de gener amb un concert a Caldes d'Estrac.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.