“Volem que els camins de ronda siguin patrimoni mundial”

S'han man­tin­gut bàsica­ment un parell dels temes pels quals va néixer. Un, més pròpia­ment català, que és que la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes es con­so­li­des­sin i tin­gues­sin presència al món. Evi­dent­ment, a mesura que ha pas­sat el temps s'han fet temàtiques noves i algu­nes s'han con­so­li­dat, per exem­ple el con­curs artístic i lite­rari, la cele­bració del dia inter­na­ci­o­nal de la llen­gua materna o la mateixa Nit de Poe­tes, que no neix de nosal­tres sinó que ens ho pro­posa l'asso­ci­ació de veïns del Barri Vell després de fer-ho durant deu anys. Aquest seria un dels pilars, i l'altre seria el de qual­se­vol orga­nit­zació Unesco: fer tot el que es pugui des del nos­tre modest àmbit pel tema de la pau, els drets humans... I això com es fa? Amb el tre­ball quo­tidià de cada dia. Hi ha hagut moments que sobre els drets humans s'ha pogut expli­ci­tar a través de pro­jec­tes de soli­da­ri­tat i coo­pe­ració... En aquest moment no en tenim cap en actiu perquè a par­tir del 2008 vam fre­nar els pro­jec­tes aquests de coo­pe­ració de cara enfora, ja que la situ­ació aquí no era gaire ale­gre, i vam deci­dir de ser més modes­tos i que­dar-nos en el nos­tre àmbit. L'últim cas que hem ence­tat és el cicle de patri­moni natu­ral de les comar­ques giro­ni­nes, a pro­posta del soci Xavier Gas­siot. Tenim una certa tendència a anar cap a temes més de cul­tura a grans trets.

Sí. És una pro­posta de l'Asso­ci­ació d'Amics de la Unesco de Pala­fru­gell, perquè evi­dent­ment ells tenen costa, i els amics de Tossa també s'hi han afe­git. En el moment que hi havia club Unesco a Llo­ret també hi eren. És una feina molt llarga i molt viva.

El 18 d'octu­bre, el ple de la Dipu­tació va apro­var donar suport a la can­di­da­tura, però ara ve la feina grossa, que és pre­sen­tar-la. Nosal­tres, des de la soci­e­tat civil, hem anat fent el que hem pogut i estem fent fei­nes de difusió i de tenir molta cura, sobre­tot els de Pala­fru­gell, dels estats d'alguns camins de ronda, o bé perquè s'han malmès o tren­cat, o perquè hi ha una opo­sició deter­mi­nada a dei­xar el pas... Hem enviat als vint-i-dos muni­ci­pis de la Costa Brava, als tres con­sells comar­cals, a la Dipu­tació i a la Cam­bra de Comerç una sol·lici­tud d'adhesió a la pro­posta. Tot­hom ha anat res­po­nent que sí. Des de l'asso­ci­ació de Girona, Jordi Dal­mau i jo també vam coor­di­nar un dos­sier sobre camins de ronda perquè sigui l'embrió de la can­di­da­tura. Pro­po­sem que els camins de ronda de la costa brava siguin patri­moni mun­dial, no com a patri­moni natu­ral ni com a patri­moni cul­tu­ral, sinó amb l'eti­queta de pai­satge cul­tu­ral.

És una nomen­cla­tura que con­si­dera que pai­satge cul­tu­ral és un espai que no ha que­dat verge sinó que s'hi pot veure la pet­jada de l'home. Evi­dent­ment una pet­jada sos­te­ni­ble, hau­ria de ser, però això no ho diu. Cre­iem que aques­tes con­di­ci­ons les tenen els camins de ronda perquè són espais d'una gran riquesa de flora i fauna, pai­satgística, medi­am­bi­en­tal, històrica, d'art, i fins i tot podríem par­lar de gas­tro­no­mia... Tot això és el que ha de desen­vo­lu­par la can­di­da­tura. Però també pen­sem que hi ha un altre ele­ment que cal tenir en compte, hem de ser rea­lis­tes, que seria molt interes­sant en l'aspecte econòmic que poguéssim tenir aquesta eti­queta de la Unesco. Vol­dria dir que for­maríem part d'una llista mun­dial i hi hau­ria per­so­nes que vin­drien aquí per conèixer els camins de ronda, fer-hi salut, anar a fer un recor­re­gut perquè alguns com­par­tei­xen GR, en el cas de Port­bou, per exem­ple, per sor­tir i anar a fer un camí de l'exili, per tant, per qüesti­ons històriques... Des de Port­bou fins a Bla­nes tenim pos­si­bi­li­tat de conèixer un ven­tall de mos­tres d'art de dife­rents èpoques, des de monu­ments megalítics fins a poblats ibèrics, art romànic..., no allà al mig del camí, però que les pots veure, fins a monu­ments o escul­tu­res molt actu­als com el Por­tal de la Costa Brava o el de Wal­ter Ben­ja­min. Ara, la can­di­da­tura s'ha de pre­pa­rar, que vol dir aga­far el pro­to­col que ja té la direcció gene­ral de Patri­moni de la Gene­ra­li­tat i seguir fil per randa tot el que diu allà i anar omplint-ho de con­tin­gut, amb pla­nols, estadísti­ques...

És un encàrrec de feina. Ja hi ha hagut una altra reunió amb la Dipu­tació de Girona, i entre aquesta i Cul­tura faran l'encàrrec de feina, sem­pre amb el subrat­llat espe­cial que tin­gui en compte la soci­e­tat civil, que és una de les coses que més valora la Unesco: que no sigui una cosa que s'hagi pen­sat des d'un des­patx, sinó que sigui un tema molt vis­cut. És un camí llarg, ho hem dit des del pri­mer moment, com a mínim pot durar cinc anys. El més impor­tant és que el dos­sier de la can­di­da­tura esti­gui molt ben fet. I lla­vors Cata­lu­nya ho pre­senta a l'Estat, però és clar, tal com estem ara, de moment, l'Estat només en pre­senta un o dos cada any, i són dis­set comu­ni­tats autònomes...

Podem estar molt con­tents perquè tenim dues càtedres Unesco, qua­tre esco­les asso­ci­a­des a la Unesco, una asso­ci­ació, una bibli­o­teca i un ele­ment que consta en la llista de Memòria del Món, que és el lli­bre del sin­di­cat remença de 1448. La llista Memòria del Món té en compte els docu­ments i ele­ments d'importància mun­dial, i el lli­bre recull tot el que varen acon­se­guir aquells homes revol­tant-se con­tra les injustícies. Aquest lli­bre està reco­llit a l'arxiu de l'Ajun­ta­ment de Girona i el juny del 2014 va ser con­si­de­rat com a ele­ment impor­tant per cons­tar en aquesta llista. Els giro­nins ens pla­nyem a vega­des que no tenim res a la llista... Doncs tenim aquest lli­bre i n'hem d'estar molt con­tents.

Cada club té la seva pròpia carac­terística. En prin­cipi, els clubs són ter­ri­to­ri­als: Girona, Pala­fru­gell, Tor­tosa, Lleida..., però també en tenim de temàtics, com l'Audir (l'Asso­ci­ació Unesco per al Diàleg Inter­re­ligiós). En gene­ral, cada club intenta desen­vo­lu­par les dife­rents temàtiques, però pot ser que uns s'hagin espe­ci­a­lit­zat més en una cosa que en una altra. Nosal­tres inten­tem tocar-ho tot, però cada any, quan fem la memòria, ens ado­nem que el nos­tre punt feble són les ciències exac­tes i natu­rals. Ten­dim a la cul­tura, la poe­sia, les pre­sen­ta­ci­ons, les xer­ra­des...

Depèn. El 2016 vam tenir dues pèrdues, perquè es va morir en Narcís-Jordi Aragó i la Dolors Con­dom; l'any ante­rior, en Fran­cesc Compte. La mit­jana d'edat és bas­tant alta, però hi ha un cert interès per entrar-hi. Cada any ho anem dei­xant una mica igua­lat. Hi ha interès, a vega­des, sim­ple­ment d'assis­tir a una sèrie d'actes, que són lliu­res i gratuïts, però també hi ha per­so­nes que tenen interès a apor­tar, i per això el 2015 vaig pro­po­sar de fer “ES”, Espai Soci, que vol dir que el soci pugui expli­car els seus pro­jec­tes.

L'11 de febrer vam con­vo­car una reunió de les jun­tes direc­ti­ves de les asso­ci­a­ci­ons per refle­xi­o­nar una mica sobre les asso­ci­a­ci­ons Unesco, què són, què les dife­ren­cia d'altres asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals... Jo diria que hi ha pre­o­cu­pació per tenir presència en el món local i això la majo­ria em sem­bla que ho han acon­se­guit, s'han con­so­li­dat bé. El que passa és que hi ha un des­ni­vell: no podem com­pa­rar Amics de la Unesco de Bar­ce­lona, que té gai­rebé sei­xanta anys de tra­jectòria, amb una asso­ci­ació que acaba d'entrar nova. Pel que fa al futur, és molt difícil dir-ho, perquè tenim un altre petit pro­blema, que em sem­bla que tenen totes les asso­ci­a­ci­ons, que és la rege­ne­ració. Costa molt que entri gent jove, i aquesta és una gran pre­o­cu­pació que tenim. Ja veu­rem. Nosal­tres inten­tem al màxim que es pugui con­ti­nuar amb tot el movi­ment.

Sí, jo vull ser opti­mista i pen­sar que el movi­ment Unesco con­ti­nuarà més viu que mai perquè, per desgràcia, la pau no està ins­tau­rada. En el moment de néixer la Unesco, l'any 45, va ser com a orga­nit­zació espe­ci­a­lit­zada en les Naci­ons Uni­des per l'edu­cació, la ciència i la cul­tura, per inten­tar esta­blir la pau dins aquests àmbits. Sem­blava que això ja ho teníem bé, de manera que el 95 fins i tot la mateixa Unesco no parla de pau, sinó de cul­tura de pau: la cul­tura aquesta de l'equi­tat, de la con­vivència, de l'equi­li­bri, de l'escol­tar l'altre..., pen­sant una mica que pot­ser tot això ja estava molt con­so­li­dat tot i que teníem tot el tema de la guerra dels Bal­cans... El 2000, els Nobel de la pau es tro­ben a París i creen el mani­fest de l'any 2000, any inter­na­ci­o­nal de cul­tura de pau... Però és que ara tor­nem a par­lar de pau perquè tenim con­flic­tes i guer­res, un ter­ro­risme que ens assetja... Per tant, ara més que mai, les asso­ci­a­ci­ons no poden llançar la tova­llola i hem de tre­ba­llar des d'aquest àmbit de divul­gació i de difusió de tot el que és pau i cul­tura de pau. I tot això es fa amb el dia a dia. És a dir, nosal­tres, amb el nos­tre tarannà i acti­tuds, amb el con­viure, rela­ci­o­nar-se i com­par­tir. Mayor Zara­goza deia abans d'aca­bar-se el segle XX que el gran repte del segle XXI era com­par­tir amb els altres: doncs ara, més que mai, això és viu.