El pis dels del caixer

Tra­ves­sar el por­tal de fusta mas­sissa, encara habi­tual en alguns edi­fi­cis antics del Raval, sig­ni­fica poder dor­mir. Així ho diu en Juan. Una de les per­so­nes que fa molts anys que són ate­ses per Arrels Fun­dació, i segu­ra­ment una de les que molts dels pro­fes­si­o­nals tenien al cap quan van plan­te­jar i parir aquest pro­jecte. En Juan ha estat en diver­sos recur­sos, però sem­pre, per un motiu o per un altre, ha tor­nat al car­rer. Saluda ama­ble­ment ja pujant per les esca­les cap al Pis Zero. Con­versa amb tot­hom. “Últi­ma­ment em noto més fotut. Jo sem­pre havia estat fort. I això que he pas­sat mol­tes com­pli­ca­ci­ons –explica ja a dins del pis–. Aquest hivern no el porto gaire bé.”

En per­so­nes com en Juan, però també com en Vicente, en Gui­llermo i en Moham­med, van pen­sar des d'Arrels per crear el Pis Zero. Un recurs de baixa exigència situat al barri del Raval a Bar­ce­lona on dor­men una desena de per­so­nes cone­gu­des per l'enti­tat que fa molt que viuen al car­rer i que no s'han adap­tat a un pis, ni a una pensió ni a la Llar Pere Barnés. En Moham­med puja amb el seu car­retó –com els d'anar a com­prar–, on car­rega totes les seves per­ti­nen­ces. Al Pis Zero es pot entrar amb tots els emba­lums que no volen per­dre de vista. “No et pen­sis; al car­rer, no hi estic mala­ment –diu en Moham­med men­tre es fa el llit–. Tinc un bon lloc i els veïns em cui­den i es pre­o­cu­pen per mi.” Està segur que els veïns el tro­ba­ran a fal­tar. Fa molt de temps que s'arre­cera cada nit en una entrada de l'Eixam­ple. El fred de l'hivern l'ha por­tat a accep­tar dor­mir en aquest pis. “Només alguns dies”, diu.

El Pis Zero, dis­se­nyat per alum­nes del grau en dis­seny d'Eli­sava i els arqui­tec­tes de Leve_­Pro­jects, està con­ce­but com un habi­tatge pro­vi­si­o­nal i una pro­lon­gació del car­rer. La il·lumi­nació, els llits... i fins i tot una pica a l'estil d'una font, que final­ment va ser subs­tituïda perquè es va com­pro­var que era poc pràctica. S'ha vol­gut crear un espai aco­lli­dor i segur. Hi ha una única norma: el res­pecte pels altres i la bona con­vivència. S'hi pot beure alco­hol. A mesura que hi van entrant, n'hi ha que dei­xen els brics de vi a la nevera sabent que els poden dema­nar a en Frank, el con­serge, o als dos volun­ta­ris que faran guàrdia aque­lla nit. S'hi pot fumar, però a la ter­rassa. N'hi ha que s'ins­tal·len a la taula per pren­dre un got de caldo. D'altres s'enduen el cafè al llit. Cadascú segueix el seu ritme. Qui vol par­lar, parla. Qui no, no. Però la con­versa és una de les claus. En Frank i els volun­ta­ris escol­ten. Alguns edu­ca­dors d'Arrels obser­ven com fins i tot s'esta­blei­xen con­ver­ses entre usu­a­ris que mai veuen par­lar entre ells.

La inten­si­tat de la llum es va abai­xant i cap a les onze tot­hom dorm. És la tran­quil·litat de dor­mir sense el perill del car­rer –sem­pre amb un ull obert, asse­gura la majo­ria–. Fins l'endemà. A les set toca­des, en Frank comença a fer cafè, i l'aroma –i una mica de soroll– comença a des­per­tar la gent. Gale­tes i, avui, pizza. A les vuit tot­hom és fora. Fins a les nou del ves­pre.