“Hi ha més sensibilitat mediambiental”

Segurament sí, perquè normalment la gent es fixa en els elements visibles. En general, es coneixen només els que solen tenir aigua bona part de l’any. La gent sap que un estanyol, normalment, sempre té aigua, que a la platja d’Espolla hi ha uns quants llocs per on neix o també coneix alguns dels brolladors, però n’hi ha molts més dels quals, en ser tants i no tenir sempre aigua, potser no se n’és tan conscient. El fet que n’hi hagi tants és normal, en una zona càrstica com aquesta. El conjunt és una singularitat d’aquest territori.

No n’hi ha menys, al contrari!, n’hem recollit més. A l’hora d’inventariar ens hem basat en documentació de finals del segle XIX i principis del XX i molts altres treballs. Hem actualitzat i modernitzat l’inventari i hem recollit també anècdotes o curiositats. El que hem detectat, sobretot a Sant Miquel de Campmajor, és que alguns d’aquests elements s’han anat tapant i al cap del temps han tornat a reeixir. Això passa de tant en tant. Quan l’aqüífer està molt ple i l’aigua busca camí per sortir, aleshores es tornen a formar. Al pla d’Usall, per exemple, hi ha una surgència que es veu molt rarament. Jo mateix, en els vint anys que fa que treballo al Consorci de l’Estany, l’he vist només dues vegades.

El vam començar a treballar el 2006 en Joan Anton Abellán i jo, i pel camí s’hi van afegir en Ramon Casadevall i el doctor David Brusi. Ha sigut un procés llarg, amb èpoques en què vam poder dedicar-hi més temps i d’altres en què no vam poder fer gaire res. És important dir que s’ha col·laborat amb nombroses persones. Ha estat un procés lent, ja que hem procurat disposar d’informació acurada i imatges dels llocs amb aigua perquè, si no, veuríem un forat al terra o res.

La majoria estan en finques privades, en zones no protegides. Els que sí que estan protegits són els situats al voltant de l’estany de Banyoles, i aquests estan dins de finques públiques. La resta, no. És important dir que si algú vol visitar-los ha de demanar permís al propietari per arribar-hi. A Sant Miquel de Campmajor, on n’hi ha més, tots es troben en finques privades.

No estan pas en perill. Sí que es pot donar que hi hagi algun element força degradat i que caldria millorar. Ara bé, el que cal és vetllar perquè no quedin tapats. Els més amenaçats són els que tenen aigua permanent i crec que haurien de tenir un altre nivell de protecció. Tot i així, no crec que estiguin en perill. Penso que alguns es mereixen restaurar-los. Pel que fa als que es troben al voltant de l’estany, el consorci els ha anat recuperant i fent visitables.

En l’aspecte pràctic, actualment no hi ha usos. Ara bé, podríem dir que tenen un ús paisatgístic, formen part de l’espai agrari i del patrimoni natural. L’única excepció seria l’estany de Banyoles, que té un ús lúdic i esportiu i, a més, se n’extreu aigua per al consum humà.

De manera relativa. El que sí que es nota són sequeres més llargues i, alhora, períodes de precipitació molt alta (mal ploure), com va passar amb els temporals Glòria i Filomena. On queda més reflectit és en els registres de temperatures, per exemple, la de l’aigua de l’Estany, on les mitjanes són més altes, i s’acusen més en els períodes de sequera. Hem de pensar que el que estem veient ara no és excepcional, ja vam tenir una sequera important entre el 2009 i el 2010. Per tant, sí que s’estan notant coses. Potser en un futur sí que ho detectarem d’una manera més agreujada.

Queda molta feina per fer i cada cop es presenten nous reptes. Tal com dius, des dels orígens del consorci, el 2004, s’ha treballat amb aquest problema. Durant molt de temps ens vam centrar –i encara ho estem fent– en temes de flora, de plantes que provenen de la jardineria urbana. Sabem quines són les espècies contra les quals hem d’actuar i ens hem fet més efectius, però ens en van arribant d’altres. Per exemple, parlant de fauna, en els últims anys han arribat dues espècies noves, la cloïssa asiàtica, que hem intentat controlar-la i hem fracassat (actuar-hi ha estat una feina molt complexa), i ara estem amb el coipú. Sí que hem tingut èxit amb les tortugues exòtiques: actualment la seva població és molt petita. Aquesta feina, combinada amb la repoblació d’espècies autòctones, ha permès que de mica en mica l’estany hagi recuperat algunes espècies que li són pròpies. Cal fer una gestió activa i adaptativa als nous reptes sense defallir.

El coipú s’assembla molt al castor però és un gran rosegador que menja només vegetals (sobretot balca, mansega, joncs i canyís), viu en zones humides, on hi ha aigua permanent, i té la capacitat de criar fins a tres cops al llarg de l’any i fer grans desplaçaments. Els que tenim a Banyoles han vingut dels aiguamolls de l’Empordà, on hi van arribar des de França fa uns deu anys. D’allà s’han expandit per tot Girona. Curiosament, la primera captura a Banyoles es va fer el 13 de març del 2020, el dia que es va declarar la pandèmia. Coneixedors del problema i sabent el seu impacte sobre la vegetació, no tenim cap més remei que capturar-los i sacrificar-los, malauradament. El 2022 en vam capturar una seixantena.

Fa deu anys vam crear un laboratori de cria de nàiades (musclos d’aigua dolça) i encara és una iniciativa pionera. Aquest any disposem d’una ajuda econòmica del Next Generation de la UE, que ens permetrà ampliar les instal·lacions. Vam començar amb un aprenentatge, sense saber-ne gaire res com qui diu, assessorats per tècnics del Museu de Ciències Naturals de Madrid, i ho vam treballar en el marc de dos projectes Life. El projecte segueix viu i estem tenint èxit, tant de reproducció com de repoblació de diferents espècies, algunes en perill d’extinció a tot Europa. N’estem molt contents.

La sensació que tenim és que sí. Quan el 2004 vam començar a treballar en la millora de camins, en el tema de les espècies invasores o en la recuperació d’espais, la gent no ho entenia gaire (senyalar camins, potser sí), i ara, vint anys més tard, hem de dir que sí, que hi ha una millor comprensió i sensibilitat. El fet d’haver desplegat tres projectes europeus i que han inclòs el treball de sensibilització envers el patrimoni natural, hi ha influït positivament, com també ho han fet a tot el país els mitjans de comunicació. Tot plegat fa que la gent prengui més consciència del problema de la biodiversitat i la natura. Ho notem. Per exemple, cada dia més rebem trucades de gent que ens avisa quan hi ha algun comportament incorrecte. A poc a poc ho anem aconseguint.

Voldria clarificar això que no és un animal propi de la zona: en realitat són animals domèstics, com una vaca, per entendre’ns. La vaca és pròpia de casa nostra?... Hi ha variants que sí i n’hi ha que no. Les búfales són animals domèstics dels quals fa molts i molts anys que se n’extreu la llet per produir la mozzarella. Que no és un animal propi de la península Ibèrica, potser no, ho és més de la península Italiana o de Grècia… Però resulta que és un animal que s’adapta a unes condicions especials a què els cavalls i els burros no s’adapten tan bé, com és un hàbitat amb molta aigua o aiguamolls. Què es pretén aquí? Fem una prova pilot, com s’està fent ja als aiguamolls de l’Empordà –el que passa és que allà té un vessant d’explotació ramadera–: volem gestionar uns hàbitats creats els primers anys del consorci que, si no s’hi actua, acabaran coberts de vegetació i perdríem la diversitat. Què ens convé? Doncs intervenir-hi. Com ho hem de fer? Doncs o bé amb maquinària i amb mà d’obra de persones o bé amb solucions que ja ens porta la mateixa natura, com és per exemple treballar amb grans herbívors. Creiem que aquests animals ens poden ajudar a gestionar aquests espais de la manera més apropiada.