L’aigua, de residual a potable

L’estació depu­ra­dora (EDAR) del Prat de Llo­bre­gat recull les aigües resi­du­als domèsti­ques d’1,5 mili­ons de per­so­nes i les indus­tri­als prèvia­ment trac­ta­des de Cor­nellà de Llo­bre­gat, el Prat, Esplu­gues, l’Hos­pi­ta­let, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llo­bre­gat, Santa Coloma de Cer­velló i una part de Sant Just Des­vern, així com el 35% de les de Bar­ce­lona. Un cop depu­ra­des, aques­tes aigües són aptes per tor­nar al medi i ser envi­a­des al mar. Però, en el mateix recinte de l’EDAR i en una ins­tal·lació con­ti­gua, hi ha l’estació de rege­ne­ració d’aigua (ERA).

L’ERA va començar a rege­ne­rar aigua depu­rada per a usos no pota­bles, per exem­ple, per injec­tar-la a l’aqüífer del delta per atu­rar-ne la sali­nit­zació que s’hi ha produït durant dècades des que es va començar a explo­tar inten­si­va­ment amb pous. Però, davant la pre­vista entrada en excep­ci­o­na­li­tat per sequera al sis­tema Ter-Llo­bre­gat quan els pan­tans esta­ven al 29%, el gener de l’any pas­sat, el govern metro­po­lità que ges­ti­ona l’ERA i l’Agència Cata­lana de l’Aigua (ACA) anun­ci­a­ven l’acce­le­ració de la pro­ducció d’aigua rege­ne­rada. En quinze dies es pre­te­nia arri­bar a una pro­ducció de 800 litres per segon (0,8 m³/s) per abo­car-los al riu Llo­bre­gat a Sant Vicenç dels Horts, a tocar de l’assut de Molins de Rei. Aquesta aigua, bar­re­jada amb la dels curs del riu, seria cap­tada aigües avall per la pota­bi­lit­za­dora de Sant Joan Despí per tal de sub­mi­nis­trar-la a la xarxa. Avui, en emergència i amb un 18% de reser­ves als embas­sa­ments, només un 10% de l’aigua rege­ne­rada a l’ERA s’uti­litza per evi­tar la sali­nit­zació de l’aqüífer del delta. El 75% es bom­beja per una cano­nada de 1.600 mm de diàmetre i 14 km de distància fins al riu Llo­bre­gat, a Sant Vicenç dels Horts. Avui, un 97-99% de l’aigua que surt de la depu­ra­dora es tracta a l’ERA. La qua­li­tat “pre­po­ta­ble” de l’aigua rege­ne­rada com­pleix els paràmetres de la llei esta­tal del 2007 i, pel que fa als usos agrícoles, de la direc­tiva euro­pea del 2022.

Pro­ce­dents de la depu­ra­dora entren a l’ERA 180.000 m³ dia­ris, un volum que cor­res­pon a 50 pis­ci­nes olímpi­ques ple­nes. El volum, però, fluc­tua segons les hores del dia en una situ­ació nor­mal i segons el con­sum en situ­ació de sequera. A les nits, baixa el con­sum d’aigua als domi­ci­lis i, per exem­ple, es pro­du­eix un pic mati­nal que coin­ci­deix amb la higi­ene fami­liar abans d’anar a la feina o l’escola. Des de l’emergència decre­tada aquest febrer pel govern català, el con­sum ciu­tadà s’ha reduït i a l’ERA entra entre un 10 i un 15% menys d’aigua.

Aquells 180.000 m³ es dipo­si­ten en dues grans bas­ses, total­ment cober­tes de ver­det aquesta set­mana que les visi­tem. Sem­blen un pantà d’aigües estan­ca­des. “L’aigua que surt de la depu­ra­dora és molt rica en nutri­ents i, quan hi pica el sol, les algues es repro­du­ei­xen i s’este­nen ràpida­ment” explica Fran­cisco Sal­guero, el tècnic d’explo­tació de l’ERA del Prat que ens fa la visita a la planta. Sem­blen estan­ca­des però no ho estan, perquè al fons –les dues bas­ses tenen fins a sis metres de fondària– unes bom­bes xuclen l’aigua i l’ele­ven entre 4 i 5 metres per damunt del terra fins a un nivell a par­tir del qual se la trac­tarà en diver­ses fases per gra­ve­tat. En el pri­mer trac­ta­ment, s’hi bar­re­gen reac­tius químics amb funció coa­gu­lant i flo­cu­lant que van ajun­tant els sòlids en sus­pensió que hi ha a l’aigua for­mant flocs que pre­ci­pi­ten o flo­ten. Per mitjà de decan­tació físico-química a través d’unes pla­ques for­ma­des per làmines, els flocs van adhe­rint-se a unes sor­res i s’hi pro­du­eix un procés de cla­ri­fi­cació de l’aigua –la sorra i els flocs cons­ti­tu­ei­xen un fang que pre­ci­pita. En una ter­cera fase de fil­tració mecànica, l’aigua es fa pas­sar per deu grans fil­tres amb unes mem­bra­nes que tenen micro­fo­rats de 10 micres –set vega­des més petits que un cabell humà, de 70.

La quarta fase és la desin­fecció ultra­vi­o­lada. Es tracta d’una desin­fecció en dues eta­pes en què llums de radi­ació ultra­vi­o­lada eli­mi­nen els patògens poten­ci­als com bac­te­ris, fongs, etc. Una segona desin­fecció amb hipo­clo­rit per­met mesu­rar i tenir el con­trol de la qua­li­tat de l’aigua. La que surt d’aquest trac­ta­ment ja és una aigua “apta per a ús ambi­en­tal”, el 75% de la qual es bom­beja cap al riu a Sant Vicenç dels Horts i el 15% cap al canal de la dreta del delta per a ús agrícola, el 10% s’injecta a l’aqüífer i el 0,02% se l’empor­ten els muni­ci­pis amb cami­ons cis­terna per regar arbrat públic i nete­jar car­rers i via pública. Sal­guero explica que, amb l’emergència, a la planta del Prat s’ha pri­o­rit­zat el con­sum humà i, avui, el cabal ecològic del delta es garan­teix des de la planta de rege­ne­ració de Sant Feliu de Llo­bre­gat.

L’aigua que surt de l’ERA del Prat es dis­tri­bu­eix cap a aquells des­tins a través de qua­tre grans bom­bes amb una des­pesa energètica de 0,1 qui­lowatts per hora i per metre cúbic (kWh/m³). Tenint en compte que la des­pesa de les bom­bes prèvies de les bas­ses de recepció és de 0,05 kWh/m³ – “com el que gasta una bom­beta al·lògena”, diu Sal­guero–, el con­sum energètic de la planta de rege­ne­ració queda encara molt per sota dels 3 kWh/m³ de con­sum mitjà que tenen grans des­sa­la­do­res, com ara la veïna, que ges­ti­ona Aigües Ter-Llo­bre­gat (ATL) i que suposa el prin­ci­pal recurs de pro­ducció d’aigua durant la sequera. Men­tre l’ERA pro­du­eix 1.600 l/s, la des­sa­la­dora en genera 2.100. “L’avan­tatge de la rege­ne­ració és que con­su­meix menys ener­gia i l’avan­tatge de la des­sa­li­nit­zació és que l’aigua del mar no s’acaba mai”, explica Sal­guero.

L’aigua que s’injecta a l’aqüífer con­tra la intrusió salina, però, encara rep un últim trac­ta­ment, amb fil­tres de 0,1 micres i osmosi inversa, el resul­tat del qual és una aigua pota­ble sense mine­ra­lit­zar. Aquesta s’injecta a l’aqüífer del delta a través de dotze pous lito­rals dis­tribuïts des de la zona pro­te­gida de la Ricarda fins a la Zona Franca. Des del 2020, s’està injec­tant aigua en con­tinu a l’aqüífer.