Medi Ambient
El sud d’Europa és una de les regions més vulnerables a incendis i sequeres
Les zones àrides tenen menys biodiversitat i són menys resistents a aquestes pertorbacions
L’increment de la freqüència dels fenòmens extrems amenaça el cicle de recuperació
El sud d’Europa és una de les regions del món que més triguen a recuperar-se dels incendis i les sequeres extremes. Així ho constata una investigació publicada recentment a Nature Climat e Change, en la que ha participat el Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).
L’estudi, liderat pel professor de la Universitat de Utah (EUA) Meng Lui, ha analitzat dades de satèl·lit de més de tres dècades a tot el món i ha constatat que els ecosistemes més vulnerables es troben a les regions més seques i àrides del planeta. I ha identificat que les regions amb més dificultat de recuperació es troben en alguns zones d’Euràsia central, Àfrica meridional, Austràlia, l’oest d’Amèrica del Nord i el sud d’Europa.
La recerca ha detectat els tres factors clau que determinen els efectes a llarg termini d’aquestes alteracions climàtiques sobre l’ecosistema afectat: la disponibilitat d’aigua, la radiació solar i l’alta biodiversitat. Segons els resultats, els boscos tenen més necessitat d’aigua després d’una sequera o un incendi, però la resiliència empitjora si la radiació solar és alta (més calor), hi ha escassetat hídrica i poca varietat d’espècies.
“Els nostres resultats revelen que els efectes després d’un incendi o sequera extrema són divergents segons el lloc. Mentre que les regions àrides esdevenen més sensibles a l’estrès hídric, les humides com les selves tropicals d’Àfrica o les regions boreals d’Europa augmenten la resiliència i s’adapten millor”, explica el professor Josep Peñuelas, investigador del CSIC al CREAF i coautor de l’estudi.
A partir de les dades recollides pel Global Land Surface Satellite (GLASS) del 1982 al 2018, l’equip investigador ha analitzat com canvia la sensibilitat de la vegetació a la falta d’aigua, és a dir, si després d’un incendi o sequera aquesta manca els afecta més que abans, i per què. “Gràcies a aquesta informació observem que efectivament els ecosistemes secs són més sensibles a la manca d’aigua després d’un esdeveniment extrem”, assenyala Peñuelas.
El paper de la biodiversitat
La recuperació també és més difícil a les regions àrides perquè tenen menor biodiversitat i les plantes ja es troben a prop dels seus límits hídrics, cosa que les fa més vulnerables tant a la sequera com al foc. I, a més radiació solar, les temperatures són més altes i l’aigua s’evapora més, cosa que empitjora els efectes d’aquestes pertorbacions.
En canvi, a les àrees més humides i amb major biodiversitat, aquesta actua com “una assegurança de vida” que permet mitigar l’impacte de sequeres i incendis. “Com més divers és un ecosistema, més resilient és”, afirma Meng Liu. Això podria ser perquè, en un ecosistema divers, hi ha molta varietat d’espècies i, durant períodes de sequera o després d’incendis, les més resistents són les que perduren, cosa que facilita que un ecosistema es recuperi.
Fenòmens massa freqüents
Un altre factor clau en la recuperació dels ecosistemes és la freqüència amb què es produeixen les alteracions. Segons els investigadors, els ecosistemes triguen normalment al voltant de quatre o cinc anys a recuperar-se d’una pertorbació. Aquest és un marge de temps suficient abans que passi la següent sequera o incendi. És per això que l’augment de freqüència i la intensitat d’aquests esdeveniments “posa en risc aquesta capacitat i limita cada vegada més el temps disponible per regenerar-se, especialment a les zones més àrides del planeta”, assenyala el CREAF.
Peñuelas subratlla que “entendre l’impacte d’aquests fenòmens extrems és crucial per gestionar el carboni global, protegir aquelles zones més vulnerables i mitigar el canvi climàtic”, atès que els ecosistemes absorbeixen al voltant del 25% de les emissions de carboni que generen l’activitat humana.