La lluita contra el canvi climàtic obliga a electrificar-nos i deixar de gastar fòssils, perquè, si no, anirem emetent CO2. A Catalunya, a grans nombres, només el 25-30% de consum és elèctric, la resta són energies d’origen fòssil. I, per dir-ho senzill, si ens hem d’electrificar tres vegades més i el 2050 hem d’arribar a zero emissions, haurem de tenir una xarxa elèctrica adequada. Aquest és el primer problema. I el segon és que si la majoria ha de ser renovable s’ha de transformar en alterna que es connecta a la xarxa o no, i és on fa falta l’emmagatzematge, ja que en pot facilitar la regulació. A Espanya, al Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (Pniec) es parla de la necessitat d’emmagatzematge per estabilitzar la xarxa elèctrica. Una cosa són les fonts renovables i l’altra és la seva gestió. S’ha fet la primera part de l’assignatura, desenvolupant les renovables, però no s’ha fet la segona: com gestionar i estabilitzar-la.

Al Pniec la previsió és que faria falta una capacitat de 22,5-23 gigawatts (GW), que a Catalunya, extrapolant-ho, serien uns 6 GW. I s’ha d’entendre que en una instal·lació casolana de plaques fotovoltaiques necessites una bateria de 20 quilowatts (kW) per si se’n va el corrent; gairebé una inferior a la d’un cotxe ja val. En una subestació que serveix un barri o un poble les capacitats d’emmagatzematge arriben a megawatts (MW), i un camp de bateries posades dins de 20, 30 o 40 contenidors per ajudar un camp fotovoltaic o un camp eòlic pot arribar als 100 MWh. Però a nivell de país parles de GW i la capacitat d’emmagatzematge ha de saltar a altres tecnologies més enllà de les bateries, i la més coneguda i madura ara mateix és la hidràulica reversible.

S’explica perquè venen de l’època que es van instaurar les nuclears i hi havia poc consum elèctric de nit perquè Espanya tot just començava a industrialitzar-se. En aquella època, amb els sistemes de control i regulació de les centrals nuclears no era fàcil ni immediat reduir la producció d’energia de nit, no era flexible, i el problema era què fer amb aquella energia. I a Catalunya es va plantejar per solucionar-ho fer les centrals reversibles, que són les que existeixen. Es van començar més projectes en paper a Sau i Susqueda, però el consum va anar augmentant degut a la industrialització i es va anar a altres fórmules de regulació, i fins i tot hi havia incentivació a les fàbriques que consumien de nit. Ara ens trobem en una altra situació. Si hem de posar renovables, i la fotovoltaica i l’eòlica són les principals, però també hi ha la hidràulica, la geotèrmia o la bioenergia, fa falta aquesta capacitat d’emmagatzematge per assegurar l’estabilitat del subministrament de la xarxa.

Totalment. L’únic que necessites són dues reserves d’aigua. La base seria el pantà tradicional i després en necessites un altre, i compta la diferència d’altura, entre 200 i 500 metres, i necessites que les turbines siguin reversibles i la instal·lació de tubs que et porti l’aigua. Avui en dia les turbines són de velocitat regulable i l’eficiència pot arribar a mitjanes del 77 i 78%. És a dir que gastaràs 100 unitats per bombar l’aigua però podràs recuperar aquest percentatge quan ho necessitis. Les que ja funcionen, amb les turbines més antigues, poden arribar al 70 o 72%. Un exemple d’això el tenim a l’illa de Hierro, a les Canàries: la central de Gorona del Viento, on hi ha uns penya-segats de 1.000 metres, amb una dessalinitzadora a baix per a l’abastament, i des d’on també es bomba a uns dipòsits superiors per produir electricitat en cas que no hi hagi episodis de vent per fer funcionar els aerogeneradors. El dipòsit superior, a 700 metres, s’omple per bombament amb l’electricitat que no es gasta dels aerogeneradors. El 98% de l’illa és renovable.

Hi ha diversos projectes, alguns més coneguts que altres. Per importància i mida, la més significativa seria la de l’Ebre, amb un dipòsit a la zona de la Fatarella que donaria per a una potència d’entre 2 i 3 GW. Una altra cosa és les hores que pugui funcionar segons la quantitat d’aigua. L’altra és la de la Baells, d’entre 500 i 600 MW. Però tenim els Pirineus i una orografia que dona oportunitats d’aprofitament si s’és respectuós amb el medi. Pots fer coses més petites i distribuïdes i que tot sumi, perquè el consum a Catalunya en un moment donat pot ser aquests 5-6 GW del Pniec, i que et permeti corregir-ho si tens una falla.

Sí, cal citar la de l’aire a pressió, que en alguns països s’està avaluant amb experiències bastant positives. Si es fa de manera simplificada funciona, però el round trip, l’eficiència que recuperes si tens 100 unitats d’energia i l’emmagatzemes, és més baixa, arriba als 50. Si vols que augmenti a més del 70% com la hidràulica reversible, es complica perquè no pots perdre la calor que es dissipa quan comprimeixes. I també cal dir que les bateries, per més que siguin de liti i molt eficients, posant l’exemple de l’illa de Puerto Rico o la de Reunión, a Madagascar, on van posar molta energia fotovoltaica i es van veure obligats a emmagatzemar en contenidors de bateries per suplir les fluctuacions, també gasten energia en aires condicionats per mantenir-les a 25 graus, en sistemes de seguretat, etcètera. És a dir que tampoc arriben al 90% d’eficiència.

El Pniec estima que has de comptar un milió d’euros per cada MW d’energia renovable. Després hi afegeix un 30% i escaig per a l’emmagatzematge i un altre percentatge per renovar la xarxa. Els inversors, per fer una presa hidràulica reversible, voldran saber si hi ha una llei que els diu a quant podran revendre l’energia. Els nostres reguladors, polítics i parlaments no han acabat de tancar al 100% la llei i la normativa. Si el Pniec ja diu que s’ha de fer aquesta infraestructura, com és que no s’ha fet? Potser perquè no està ben definit, no està ben estructurat o no ha acabat de satisfer tots els interessos econòmics. A vegades la regulació i l’ordenació econòmica van molt més lentes. Els governs tenen capital disponible per fer aquestes inversions? Temo que no.