MARC VIADER

ADVOCAT DE L'ACUSACIÓ POPULAR DURANT EL JUDICI DE VANDELLÒS I

«La gent no va tenir memòria»

Lamenta que, al final, quedés sol, sense rastre de la reacció acusatòria que havia despertat l'accident, i hi afegeix que si no hi hagués hagut com a imputats dirigents del CSN el desenllaç hauria estat diferent

El procés judi­cial de Van­dellòs I va estar mar­cat, fins que es va fer la vista oral, per un reguit­zell d'escrits, peti­ci­ons i recur­sos entre l'acu­sació, lide­rada per l'advo­cat bar­ce­loní Marc Via­der, i la defensa, exer­cida pel pres­tigiós bufet Qua­tre­ca­ses. El resul­tat va ser que van pas­sar més de deu anys en relació amb l'acci­dent. Via­der, jubi­lat, es refe­reix al que va ser el judici més impor­tant de la seva car­rera i l'últim, ja que el desen­llaç i la falta de suport davant del desem­bar­ca­ment peri­cial de la defensa, espre­ment els recur­sos tècnics de les grans com­pa­nyies elèctri­ques, el van dei­xar tocat. «La gent ni va tenir ni té memòria», expressa, «i avui hi ha aixe­cada una cor­tina de fum per ven­dre que les nucle­ars són segu­res.»

«Em vaig deci­dir a exer­cir una acció popu­lar perquè havia por­tat casos menys impor­tants que m'havien anat moti­vant en la creença que des del punt de vista jurídic es podien fre­nar els ris­cos per a la ciu­ta­da­nia i per al pla­neta. I el de Van­dellòs va ser un cas para­digmàtic», subrat­lla, i torna a la reflexió per­so­nal: «Al prin­cipi em sen­tia com un més [del movi­ment popu­lar i acu­sa­tori], però van anar pas­sant els anys i totes les parts acu­sa­do­res es van anar enre­ti­rant, fins i tot vaig arri­bar a sen­tir que perquè ja hi era jo. Em vaig tro­bar en una sole­dat pro­ces­sal que segur que va afec­tar el desen­llaç del judici.» «A la sala érem qua­tre gats, en com­pa­ració de les grans mobi­lit­za­ci­ons del 1989», asse­nyala com a imatge simp­tomàtica.

Via­der, que recorda que només va tro­bar recer en la insistència del fis­cal José María Parra, va inten­tar demos­trar que «l'evo­lució i el resul­tat de l'acci­dent hau­rien estat mini­mit­zats per la posada en marxa de les cor­rec­ci­ons fixa­des en el pro­grama de reva­lu­ació de la segu­re­tat», tute­lat pel CSN i que la direcció de la cen­tral no va acom­plir. Va mirar d'evi­den­ciar sense èxit que l'acci­dent «va com­por­tar un risc catastròfic d'expo­sició a radi­a­ci­ons ionit­zants». I també va fer ser­vir un dic­ta­men d'experts de diver­sos estats subs­crits a l'OIEA que retre­ien a Hifrensa que no hagués reac­ci­o­nat «davant dels suc­ces­sos enre­gis­trats a les cen­trals de Saint-Lau­rent-des-Eaux», de la mateixa tec­no­lo­gia que Van­dellòs I.

L'excap d'Hifrensa, silenci

El direc­tor gene­ral d'Hifrensa en el moment de l'acci­dent i un dels acu­sats absolts, Fer­nando Roset, va defu­gir la set­mana pas­sada la invi­tació d'El Punt per par­lar de les cir­cumstàncies de l'acci­dent i es va reme­tre a una sentència abso­lutòria «inequívoca». El jutge va con­cloure que «la no-implan­tació de tres de les cinc modi­fi­ca­ci­ons» que el CSN havia reque­rit «no va tenir relació directa amb l'ori­gen de l'acci­dent». La reso­lució també argu­men­tava que no s'havia produït «cap ves­sa­ment» i que ni tan sols a l'inte­rior de la cen­tral «no hi va haver lesi­o­nats ni per con­ta­mi­nació, ni per radi­ació ni per acci­dent».

Però més enllà de les acu­sa­ci­ons de risc, Via­der encara havia pro­vat de treure's un roc de la faixa. «Vaig bus­car el suport de Marc Palmés, un pena­lista de pri­mera, que va morir el febrer del 2005. La nove­tat que vam intro­duir va ser que ell va exer­cir l'acu­sació par­ti­cu­lar en nom meu, com a con­su­mi­dor d'elec­tri­ci­tat. Ho vam acon­se­guir després que la defensa ho intentés evi­tar amb tot. Vam inten­tar demos­trar que des de l'acci­dent fins a la inter­venció de la pública Enresa per pro­ce­dir al des­man­te­lla­ment Hifrensa no havia ingres­sat res perquè no produïa ener­gia elèctrica, per la qual cosa els cos­tos de man­te­ni­ment de la cen­tral para­lit­zada i de pre­pa­ració per al des­man­te­lla­ment [prop de 27.000 mili­ons de pes­se­tes entre 1990 i 1996] els va fac­tu­rar als seus socis [Élec­tri­cité de France SN, Enher, Hecsa, Fecsa i Fuer­zas Hidroeléctri­cas del Segre, mol­tes de les quals absor­bi­des avui per Endesa, copro­pietària amb Iber­drola de les cen­trals de Van­dellòs II i Ascó I i II] i això va reper­cu­tir en el preu del kilowatt.» «Això, si la sentència hagués estat favo­ra­ble, obria la porta a tots els ciu­ta­dans de l'Estat a defen­sar els seus drets com a con­su­mi­dors, i de qual­se­vol manera, un cop esgo­tada la causa penal, civil­ment es man­te­nia i es manté oberta la pos­si­bi­li­tat que qual­se­vol ciu­tadà o col·lec­tiu faci una recla­mació.» També en aquest punt ha que­dat sol.

Via­der res­pecta «pro­fun­da­ment» la sentència, però creu que, entre d'altres, hi va haver un fac­tor deter­mi­nant.

Acu­sats o tes­ti­mo­nis

Es mos­tra con­vençut que si des d'un prin­cipi no hi hagués hagut com a impu­tats els dos direc­tors tècnics del CSN –final­ment només el fis­cal va man­te­nir les acu­sa­ci­ons sobre un d'ells–, aquests, en lloc de posar-se a les mans d'«una defensa bri­llant per part de l'advo­cat de l'Estat», hau­rien pogut com a tes­ti­mo­nis rati­fi­car –en lloc de des­dir-se'n– el con­tin­gut d'un informe con­tun­dent del CSN mateix que, de fet, l'acu­sació havia fet ser­vir com a prova docu­men­tal.

«Ens van dir que anéssim a tranquil·litzar la gent»

Ò.M.J

Xavier Samarra, avui regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Vandellòs i l'Hospitalet per ERC, treballava de periodista la nit de l'accident. Juntament amb l'aleshores director de l'emissora municipal, Ricard del Amo, van ser els primers a plantar-se a la central en conèixer que alguna en passava. «Hi vam anar amb la Vespa, jo sense el casc i amb una bossa amb papers i bolígraf i un micròfon.» Va ser un impuls al marge dels protocols que avui també preveuen el paper dels mitjans en cas d'accident greu. Relata que van superar el primer control sense dificultats i en el segon es van trobar l'alcalde de l'Hospitalet, Carles Barceló, i el primer tinent d'alcalde, Josep Castellnou, treballador de la central i avui alcalde del municipi. «Ens van dir que s'havien cremat uns cables i que anéssim a tranquil·litzar la població, que no era tan gros, però la informació era confusa», explica. Van anar als estudis de l'emissora: «Però pel camí ens vam creuar amb molts camions de bombers i a l'Hospitalet hi havia gent amb el pijama pels carrers i vam acabar aconsellant la gent que estiguessin atents a la ràdio.» «De matinada el regidor de Protecció Civil ja ens va admetre que s'havia evitat una tragèdia gràcies als bombers i als treballadors de la central», recorda. «Avui hi ha més transparència i estan començant a funcionar les comissions locals d'informació, però s'avança molt lentament; jo continuo fotent canya a les nuclears», conclou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.