MARC VIADER
ADVOCAT DE L'ACUSACIÓ POPULAR DURANT EL JUDICI DE VANDELLÒS I
«La gent no va tenir memòria»
Lamenta que, al final, quedés sol, sense rastre de la reacció acusatòria que havia despertat l'accident, i hi afegeix que si no hi hagués hagut com a imputats dirigents del CSN el desenllaç hauria estat diferent
El procés judicial de Vandellòs I va estar marcat, fins que es va fer la vista oral, per un reguitzell d'escrits, peticions i recursos entre l'acusació, liderada per l'advocat barceloní Marc Viader, i la defensa, exercida pel prestigiós bufet Quatrecases. El resultat va ser que van passar més de deu anys en relació amb l'accident. Viader, jubilat, es refereix al que va ser el judici més important de la seva carrera i l'últim, ja que el desenllaç i la falta de suport davant del desembarcament pericial de la defensa, esprement els recursos tècnics de les grans companyies elèctriques, el van deixar tocat. «La gent ni va tenir ni té memòria», expressa, «i avui hi ha aixecada una cortina de fum per vendre que les nuclears són segures.»
«Em vaig decidir a exercir una acció popular perquè havia portat casos menys importants que m'havien anat motivant en la creença que des del punt de vista jurídic es podien frenar els riscos per a la ciutadania i per al planeta. I el de Vandellòs va ser un cas paradigmàtic», subratlla, i torna a la reflexió personal: «Al principi em sentia com un més [del moviment popular i acusatori], però van anar passant els anys i totes les parts acusadores es van anar enretirant, fins i tot vaig arribar a sentir que perquè ja hi era jo. Em vaig trobar en una soledat processal que segur que va afectar el desenllaç del judici.» «A la sala érem quatre gats, en comparació de les grans mobilitzacions del 1989», assenyala com a imatge simptomàtica.
Viader, que recorda que només va trobar recer en la insistència del fiscal José María Parra, va intentar demostrar que «l'evolució i el resultat de l'accident haurien estat minimitzats per la posada en marxa de les correccions fixades en el programa de revaluació de la seguretat», tutelat pel CSN i que la direcció de la central no va acomplir. Va mirar d'evidenciar sense èxit que l'accident «va comportar un risc catastròfic d'exposició a radiacions ionitzants». I també va fer servir un dictamen d'experts de diversos estats subscrits a l'OIEA que retreien a Hifrensa que no hagués reaccionat «davant dels successos enregistrats a les centrals de Saint-Laurent-des-Eaux», de la mateixa tecnologia que Vandellòs I.
L'excap d'Hifrensa, silenci
El director general d'Hifrensa en el moment de l'accident i un dels acusats absolts, Fernando Roset, va defugir la setmana passada la invitació d'El Punt per parlar de les circumstàncies de l'accident i es va remetre a una sentència absolutòria «inequívoca». El jutge va concloure que «la no-implantació de tres de les cinc modificacions» que el CSN havia requerit «no va tenir relació directa amb l'origen de l'accident». La resolució també argumentava que no s'havia produït «cap vessament» i que ni tan sols a l'interior de la central «no hi va haver lesionats ni per contaminació, ni per radiació ni per accident».
Però més enllà de les acusacions de risc, Viader encara havia provat de treure's un roc de la faixa. «Vaig buscar el suport de Marc Palmés, un penalista de primera, que va morir el febrer del 2005. La novetat que vam introduir va ser que ell va exercir l'acusació particular en nom meu, com a consumidor d'electricitat. Ho vam aconseguir després que la defensa ho intentés evitar amb tot. Vam intentar demostrar que des de l'accident fins a la intervenció de la pública Enresa per procedir al desmantellament Hifrensa no havia ingressat res perquè no produïa energia elèctrica, per la qual cosa els costos de manteniment de la central paralitzada i de preparació per al desmantellament [prop de 27.000 milions de pessetes entre 1990 i 1996] els va facturar als seus socis [Électricité de France SN, Enher, Hecsa, Fecsa i Fuerzas Hidroeléctricas del Segre, moltes de les quals absorbides avui per Endesa, copropietària amb Iberdrola de les centrals de Vandellòs II i Ascó I i II] i això va repercutir en el preu del kilowatt.» «Això, si la sentència hagués estat favorable, obria la porta a tots els ciutadans de l'Estat a defensar els seus drets com a consumidors, i de qualsevol manera, un cop esgotada la causa penal, civilment es mantenia i es manté oberta la possibilitat que qualsevol ciutadà o col·lectiu faci una reclamació.» També en aquest punt ha quedat sol.
Viader respecta «profundament» la sentència, però creu que, entre d'altres, hi va haver un factor determinant.
Acusats o testimonis
Es mostra convençut que si des d'un principi no hi hagués hagut com a imputats els dos directors tècnics del CSN –finalment només el fiscal va mantenir les acusacions sobre un d'ells–, aquests, en lloc de posar-se a les mans d'«una defensa brillant per part de l'advocat de l'Estat», haurien pogut com a testimonis ratificar –en lloc de desdir-se'n– el contingut d'un informe contundent del CSN mateix que, de fet, l'acusació havia fet servir com a prova documental.
«Ens van dir que anéssim a tranquil·litzar la gent»
Xavier Samarra, avui regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Vandellòs i l'Hospitalet per ERC, treballava de periodista la nit de l'accident. Juntament amb l'aleshores director de l'emissora municipal, Ricard del Amo, van ser els primers a plantar-se a la central en conèixer que alguna en passava. «Hi vam anar amb la Vespa, jo sense el casc i amb una bossa amb papers i bolígraf i un micròfon.» Va ser un impuls al marge dels protocols que avui també preveuen el paper dels mitjans en cas d'accident greu. Relata que van superar el primer control sense dificultats i en el segon es van trobar l'alcalde de l'Hospitalet, Carles Barceló, i el primer tinent d'alcalde, Josep Castellnou, treballador de la central i avui alcalde del municipi. «Ens van dir que s'havien cremat uns cables i que anéssim a tranquil·litzar la població, que no era tan gros, però la informació era confusa», explica. Van anar als estudis de l'emissora: «Però pel camí ens vam creuar amb molts camions de bombers i a l'Hospitalet hi havia gent amb el pijama pels carrers i vam acabar aconsellant la gent que estiguessin atents a la ràdio.» «De matinada el regidor de Protecció Civil ja ens va admetre que s'havia evitat una tragèdia gràcies als bombers i als treballadors de la central», recorda. «Avui hi ha més transparència i estan començant a funcionar les comissions locals d'informació, però s'avança molt lentament; jo continuo fotent canya a les nuclears», conclou.
