Una ‘bandera' eterna

Bellcaire d'Empordà té un gran tresor, de fet, en té molts; un és la seva mateixa història, on sobresurt el seu castell palau, però també la capacitat d'haver impulsat un espectacle, Bandera de Catalunya, que ja és signe d'identitat d'aquesta històrica població. Però ara estem davant un tresor que s'ha renovat totalment, adaptant-se als nous temps, però sense trair les seves arrels, la seva essència, com es va veure aquest divendres sant. Aquesta és una obra que ens parla de llunyanes disputes entre el comtat d'Empúries i la Corona d'Aragó –vegeu la peça–. Una proposta que ens fa viatjar en el temps fins a situar-nos a l'edat mitjana, ara fa uns 700 anys, en el tombant del segle XIII i començaments del segle XIV.

Una obra, un relat, té un artífex o creador. S'ha definit Esteve Albert, l'autor, impulsar i creador, com un somiador de caràcter bohemi, que va saber engrescar la gent del poble, el 1979, per impulsar un espectacle històric, amb més d'un centenar d'actors, aprofitant un decorat digne d'un gran film medieval: la plaça dels Comtes d'Empúries, això sí sense cap rastre de cartró pedra. Aquí hi ha pedra picada en tots els sentits. Un relat que ens parla de com en plena unificació dels comtats, el d'Empúries es resistia a aquesta unificació i les disputes eren constants. El castell palau de Bellcaire n'és una bona mostra, situat a l'extrem sud del comtat i a poca distància de la vila de Torroella de Montgrí, des d'on el monarca de la Corona d'Aragó va manar construir el castell del Montgrí per fer front al comtat. A part del text d'Esteve Albert, l'obra incorporava balades i cançons medievals de trobadors com ara Marcabrú, Matieu de Caersi, Raimbaut de Vaqueiras, Ponç d'Ortafà i Berenguer de Palou. La composició de moltes de les melodies va anar a càrrec de Maria Dolors Masferrer, amb la lletra del mateix Esteve Albert. El més curiós de tot és la fascinació d'Albert per Bellcaire i la seva història. Esteve Albert va néixer al Maresme el 1914 i va morir a Andorra la Vella el 1995. Va ser fonamentalment una personalitat inquieta i compromesa amb la recuperació de la memòria històrica del territori. El reconeixement públic no li va arribar fins tard, quan el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi. No és gens estrany, doncs, que Xavier Fàbregas, en un article publicat a Serra d'Or el juny del 1981 el definís, i amb molt d'encert, com “un bard del segle XX”. És cert que el llegat d'Albert és monumental i s'ha estat sempre fidel al seu esperit. I aquest idea es va mantenir el 2012, quan un grup de joves van recuperar l'espectacle, però sense conformar-se sinó que el van voler fer evolucionar, com ha passat encara més aquest any. Una aposta radical, moderna, seriosa i rigorosa amb l'esperit del treball d'Albert. Es tracta adaptar-lo, sense trair-lo, als nous temps i alleugerint escenes a fi d'adaptar-lo a un públic que ha anat creixent amb l'obra però que també ha anat canviant.

Segons explica Esther Pujol, aquest any s'han fet canvis importants i s'ha decidit apostar per una fórmula diferent, adaptada als nous temps, organitzant visites teatralitzades. El nou format, que es va estrenar divendres sant, va reconvertir-se en una gran visita teatralitzada que va permetre passejar pels escenaris mentre les escenes se succeeixen a la plaça de l'Oli, al carrer Major, al voltant del castell –parets, fossat i plaça– i a l'interior del castell, en un espectacle ple d'efectes visuals i sonors. Aquest format va servir per millorar sense trair l'esperit d'Esteve Albert. Un primer recorregut a les cinc de la tarda es va planificar perquè fos apte per a tothom, i es va pensar per a persones amb mobilitat reduïda, famílies amb nens petits i cotxets; el segon a les set de la tarda, i l'últim, a les nou del vespre, van tancar amb èxit el nou format. A més, i al llarg de tot el dia, al voltant del castell hi va haver un gran mercat medieval, que de fet va ser l'aposta de l'edició del 2016, una taverna i una programació especial de totes les cançons de Bandera de Catalunya, interpretades al migdia pel grup Bitayna, dirigit per Ramon Manent. Després de l'última sessió, la de les nou del vespre, la música celta va impregnar d'encant Bellcaire.