“Calia la dimensió humana del «Ciutat de Barcelona»”

El 30 de maig del 1937, un sub­marí italià va tor­pe­di­nar el vai­xell de la com­pa­nyia Trans­me­di­terrània Ciu­tat de Bar­ce­lona, que es va enfon­sar davant la costa de Mal­grat. Trans­por­tava bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals i hi van morir, que sapi­guem amb segu­re­tat, 43 per­so­nes. Els veïns de Mal­grat es van bol­car en el res­cat dels super­vi­vents.

En aquell cas, des de l’arxiu muni­ci­pal vam cen­trar els esforços a recu­pe­rar l’epi­sodi i apro­fun­dir-hi, a conèixer com havia afec­tat la gent de Mal­grat, la memòria col·lec­tiva del poble. Com era pre­vi­si­ble, va obrir un munt de noves pro­pos­tes d’estudi i de camps de tre­ball, i era evi­dent que no ho podíem dei­xar allà. Calia recu­pe­rar la dimensió humana del Ciu­tat de Bar­ce­lona, la història d’aque­lles per­so­nes que van cre­uar mig món per llui­tar en un país estran­ger per uns ide­als que com­par­tien.

Joves d’arreu, molts d’ells viat­jant d’incògnit perquè els seus països no per­me­tien que par­ti­ci­pes­sin en la Guerra Civil, a qui volíem posar cara, saber qui eren i què pen­sa­ven, en què cre­ien, què els va pas­sar quan van tor­nar a casa. Posem en con­tacte la micro­història d’un lloc con­cret amb la història en majúscu­les. També cal recor­dar que el tre­ball que s’ha fet ha estat de forma voluntària, a esto­nes per­du­des.

Fa dos estius, una peri­o­dista del The New York Times que tre­ba­lla de cor­res­pon­sal de guerra es va posar en con­tacte amb nosal­tres perquè havia des­co­bert que el seu avi era un dels bri­ga­dis­tes del Ciu­tat de Bar­ce­lona. Vam inter­can­viar infor­mació impor­tant. També ens va visi­tar un edi­tor cana­denc que tenia les memòries d’un altre bri­ga­dista des de feia vint anys i les va publi­car poc després de l’home­natge del 2012. A par­tir d’aquí, també es van acon­se­guir més dades d’altra gent. Tot suma.

Molta. Tant per part dels con­tac­tes fets que ens han apor­tat més docu­men­tació com, en espe­cial, pels nous arxius que hem pogut con­sul­tar, com ara l’Arxiu Esta­tal Rus d’Història Poli­ti­co­so­cial.

Si aga­fes les fonts de l’època, les dades ballen. Algu­nes par­len de 300; d’altres, de 200. Després d’aquest temps de recerca, jo m’inclino a pen­sar que eren entre 150 i 200 per­so­nes. Recor­dem que inves­ti­guem dades sobre el bàndol per­de­dor d’una guerra amb infor­mació dis­persa per tot el món. Ara mateix, tenim una llista de pas­sat­gers amb noms i cognoms i naci­o­na­li­tat de 160 per­so­nes. La gran majo­ria dels Estats Units, però també del Canadà, Dina­marca, Suïssa, Polònia, Austràlia, Bèlgica, l’Estat francès...

No. Les dades del que va pas­sar no s’han modi­fi­cat pas. Tot ja estava prou docu­men­tat i veri­fi­cat fa cinc anys.

Sí que hi ha gent que ho tenia més pre­sent, però penso que amb l’home­natge del 75è ani­ver­sari i amb la difusió feta hem fet reviure el record i hem acon­se­guit que es torni a par­lar. De fet, aquest 80è ani­ver­sari també se cen­tra en la recu­pe­ració de la memòria història i posem en evidència que els valors i la soli­da­ri­tat inter­na­ci­o­nal que van moure els bri­ga­dis­tes són encara ben pre­sents. Només cal veure el movi­ment d’ajuda als refu­gi­ats. Crec fer­ma­ment que els bri­ga­dis­tes es van avançar als seus governs i van veure que només amb la col·labo­ració, amb l’aliança i amb l’ajuda mútua podrien aca­bar amb el fei­xisme, com després va pas­sar en la II Guerra Mun­dial. Ells van adver­tir que la Guerra Civil espa­nyola era el pre­ludi del poste­rior con­flicte inter­na­ci­o­nal.

Són molt interes­sants la bio­gra­fia de Row­land Liver­sedge, que recull totes les peripècies que ha de pas­sar per arri­bar a com­ba­tre a l’Estat espa­nyol, i també la d’Abe Oshe­roff, un ame­ricà ferm defen­sor de la justícia social amb una vida de pel·lícula.

Con­ti­nuar inves­ti­gant, sens dubte, però també crec que cal garan­tir que el record del Ciu­tat de Bar­ce­lona no es tor­narà a per­dre. Estem tre­ba­llant perquè pugui reei­xir una pro­posta de memo­rial, una escul­tura per ins­tal·lar a la platja de Mal­grat. Un artista anglès que està ins­tal·lat a Bar­ce­lona, Ron Mac­Do­nald, va tro­bar que un dels bri­ga­dis­tes morts es deia igual que ell. Col­pit per la coin­cidència, ha tre­ba­llat en una peça que repre­senti l’epi­sodi i amb què la gent pugui interac­tuar. La idea és fer una cam­pa­nya de micro­me­ce­natge inter­na­ci­o­nal cer­cant la mateixa soli­da­ri­tat per finançar el pro­jecte que van tenir els bri­ga­dis­tes l’any 1937 per llui­tar en defensa de la lli­ber­tat en un país que no era el seu.