El sistema com a gran mur

Alguns dels mòduls prefabricats de l’escola pública de Vall-llobrega van sortir de fàbrica allà pel 1996. Aquesta dada podria explicar algunes coses, però cal sumar-hi que els pares –molts ja no hi són– ja fa 12 anys que porten els fills a aquest centre. Tot té una vida limitada, que va des de l’aspecte material al conceptual. L’escola de Vall-llobrega està al límit. Durant tots aquests anys, sempre s’havia considerat, i així ho ha anat transmetent com un mantra el Departament d’Educació, que era provisional fins a la construcció d’un edifici d’obra. L’any 2010, es va arribar a treure a licitació i adjudicar el projecte de construcció, però, amb l’arribada de la crisi econòmica i les retallades pressupostàries, va quedar aturat sense previsió. No obstant això, des del departament es va seguir considerant l’escola prioritària i era en una llista de priorització en què Vall-llobrega anava pujant posicions. Ara ja no és a la llista.

Degoters, zones rovellades, manca d’un espai polivalent i dificultats per fer classes són, en el fons, detalls, importants i molt, però, com destaquen la directora del centre, Laura Vilà, i la presidenta de l’AMPA, Carla Montoto, s’està davant del repte que 158 nens, que actualment cursen estudis en aquests mòduls, ho facin en condicions, i avançar amb un model educatiu en què el marc físic no sigui, com ara, un obstacle

Ara, i des del departament, se’ls demana més paciència; i es fa amb la boca petita i sense despenjar el telèfon a la presidenta de l’AMPA. Va caldre tallar la C-31 perquè, uns dies després, uns operaris hi anessin a reparar alguns desperfectes. L’alcalde, Rufino Guirado, ja no està per més històries i reclama a la consellera que actuï i ho faci ja. A més, cal tenir present que, segons un estudi demogràfic, la demanda serà clau per tenir realment un nou centre –ara, la Generalitat dona prioritat als instituts. A Calonge, la setmana passada es va inaugurar una escola; feia més de trenta anys que això passava al poble. A Vall-llobrega, en fa 12, han tingut paciència, però, ara mateix, no és que estiguin per tenir-ne molta més.