esports
Voluntaris arran d’asfalt
Un pare i un fill, amants de les motos, són dos dels 250 oficials que treballen a les pistes de Montmeló
D’ells depèn la seguretat dels corredors
De petit en Manuel Boix agafava el metro, baixava a la plaça Espanya, se situava en un punt del circuit de Montjuïc un dissabte a la tarda i s’hi passava tota la nit veient passar les motos que participaven a la cursa de les 24 Hores, fins l’endemà al matí, quan el seu pare el recollia i anaven plegats a passar el dia a la platja de Castelldefels. Van passar els anys i quan en Manuel va ser pare només va esperar que el seu fill, en Cèsar, tingués 12 anys per regalar-li la primera moto. En Cèsar no oblidarà mai aquell moment: “Va ser brutal, obrir la porta del garatge el dia de Reis i descobrir-hi la moto!”
Després van venir uns anys en què pare i fill van viure intensament la carrera d’en Cèsar per fer-se un lloc en el complicat món de la competició de velocitat, fins que la impossibilitat de competir econòmicament amb els rivals i un físic poc apropiat per pilotar aquest tipus de motos –1,87 d’alçada– els va aconsellar deixar-ho córrer. Ara tots dos s’han retirat una mica de l’asfalt, però no gaire, perquè aquest cap de setmana se’l passaran a tocar de la pista del Circuit Barcelona-Catalunya, a Montmeló, formant part de l’equip de 250 voluntaris que exerceixen funcions d’oficials o, dit d’una altra manera, exerceixen d’àngels de la guarda dels pilots, sempre amatents a qualsevol incidència que pugui passar durant la cursa per socórrer o informar de situacions de risc. Amb una granota ignífuga de color taronja, casc blanc, guants i ulleres de sol, els colors importants que pare i fill han de fer servir són els de les banderes de tots colors que han de brandar en funció de la incidència que es produeixi a la pista i amb les quals s’informa els pilots de les precaucions que han de prendre.
La d’aquests dies és l’enèsima cursa en què pare i fill participen des que en Manuel va començar a col·laborar amb el circuit, el 2002, amb motiu d’unes 24 hores. Amb el pas del temps aquest home s’ha convertit en el cap del control 13, situat al penúltim revolt abans de la llarguíssima recta de tribunes, i al seu costat hi ha el seu fill, en César, que s’hi va incorporar el 2010, i sis homes més.
“El més fotut és quan hi ha un vessament d’oli, perquè això genera una situació real de risc per als que venen darrere”, explica en Manuel. “L’experiència més compromesa es va produir un dia que vam haver de despenjar una Kawasaki que havia quedat penjant de la tanca metàl·lica després de picar contra el mur de formigó”, recorda en César.
Com a amants de les motos, tots dos coincideixen que la festa major del circuit és aquest cap de setmana, amb el campionat del món de motociclisme, i que el tema dels cotxes és una altra història. “La Fórmula 1 s’ha fet avorrida, depèn molt de l’estratègia i poc de les habilitats del pilot; a més, no té res a veure el públic que ve a veure els cotxes amb la gent que segueix les motos”, explica amb orgull de motard en Manuel.