Treballant a tot drap, amb el «salero» andalús

Van arribar dimecres i treballen dotze hores o més cada dia. Han vingut d'arreu de l'Estat, però el grup més nombrós prové de diversos municipis d'Andalusia. Són de Còrdova, Sevilla, Màlaga i una infinitat més de municipis petits. Un d'ells és en Manuel, que amb orgull recorda que és d'Olivares, bressol de l'infame comte duc. I per sobre de tot, només fan falta dos minuts de conversa perquè afirmi somrient: «Aquest any, amb el Betis a primera.» Malgrat la molta feina que tenen, admeten que «hay xavalas mú guapas», però diuen que van cansats i no tenen temps ni ganes de res. Un altre grup que ve des de Còrdova es pren amb humor la feina ingent que tenen a fer per recuperar torres caigudes. Són en Sergio –curiosament, nascut a Girona i amb familiars a Vila-roja–, l'Antonio, en Juan de Dios, en Fernando i en Manuel, tots de l'empresa Inabat de Còrdova. Un d'ells fa broma dient que la dona no se li acaba de creure que estigui a Girona treballant... Admeten que han arribat sense saber quants dies s'hauran de quedar canviant torres. De tot el desastre, el que està clar és que l'única gràcia que en quedarà serà la gràcia andalusa.