Pandora sacseja Tossa

Estem a començaments del 1950. L’industrial i mecenes català Alberto Puig Palau, el “tio Alberto” de la cançó de Serrat, ha convidat el director de cinema Albert Lewin a visitar la Costa Brava. El cineasta americà, que portava un guió lleugerament estrambòtic sota el braç, queda meravellat d’aquelles platges amb barques de pesca varades a la sorra, nens amb els ulls grossos i la panxa petita, velles vestides de negre i els cabells coberts i sense gaire ciment a la vista. Decideix localitzar-hi exteriors per al projecte de pel·lícula que portava a la cartera, Pandora i el holandés errante. Tossa de Mar, s’Agaró, Girona, Palamós... De totes, la població selvatana va ser la que es emportar el gros de la filmació.

Pandora y el holandés errante, d’Albert Lewin, és el rodatge més mitificat de tots els que han tingut lloc a la Costa Brava. A l’abril del 1950, Hollywood, amb les seves xafarderies, amors, passions i tota la parafernàlia que l’envoltava, es va traslladar a casa nostra, a Tossa, un poble mariner que començava a despertar d’una dura postguerra les il·lusions del qual el cinema va ajudar a reforçar, així com també a fer via cap al desenvolupament econòmic.

Va ser mític en un doble sentit, ja que per un costat els gironins van comprovar que les divinitats que adoraven eren de carn i ossos i, per l’altre, els amants del cinema es van trobar amb una d’un valor indiscutible. Van escollir Tossa de Mar perquè en el film s’hi barrejaven uns quants símbols molt propers, almenys en aquella època. El Mediterrani i la seva força com a seu d’antigues cultures, el món dels toros i la seva simbologia eren una visió tòpica del caràcter espanyol i el regust de paradís per descobrir que el poble mariner proporcionava.

Pandora, com assenyalava Àngel Quintana en un reportatge a Presència l’any 1985, “podria haver estat un rodatge normal, equiparable a qualsevol altra pel·lícula, si no s’hi hagués barrejat l’escàndol dels amors de la Gardner amb Mario Cabré, la presència de figures internacionals a Tossa i l’aventura que representava la instal·lació de grans equips cinematogràfics en una població de difícil accés per carretera. Cal tenir en compte que, a part de la presència d’Ava Gardner, James Mason i Nigel Patrick, durant el rodatge de Pandora nombrosos intel·lectuals van visitar Tossa entre els quals cal destacar la presència del fotògraf Man Ray”.

El primer viatge de la Gardner a Catalunya la deixarà marcada per la vida, segons comentava ella mateixa en les seves memòries. L’Ava, que estava relacionada sentimentalment amb un Franck Sinatra en hores baixes, va començar una relació amb Mario Cabré, el seu company de rodatge, abduïda per l’exotisme de la costa catalana i el misteri que amagava la simbologia del món dels toros. “L’animal més bell del món” podia triar els seus amors i no va dubtara a començar un idil·li amb Mario Cabré.

Pocs dies després del començament del rodatge, la revista Fotogramas, que cobria l’esdeveniment, es va fer ressò d’aquest suposat idil·li entre els dos actors i es van disparar les alarmes a un costat i altre de l’Atlàntic. Feien una bona parella, el torero, de molt bon veure, tenia 34 anys, i ella 28. Alguns van pensar que es tractava d’una operació de màrqueting per vendre millor la pel·lícula, i altres ho consideraven una conseqüència d’una nit de vi i copes. Fins i tot hi ha qui va creure que es tractava d’una relació d’amor sincera que va ensorrar un Frank Sinatra histèric. Bé, ell no parlava anglès i ella no sabia ni una paraula d’espanyol, una situació que facilitava els malentesos tot i que en aquestes situacions el llenguatge no verbal és molt potent.

L’actor, poeta i torero va publicar un Dietario poètico a Ava Gardner que va veure la llum a la impremta Gràfiques Tinell, al desembre del 1950, amb el rodatge encara calent. Són 56 poemes que intenten donar autenticitat a una història d’amor que va començar la nit d’un divendres 14 d’abril. La gent de Tossa, els que ho visqueren i els que n’han sentit parlar, no han oblidat mai les passejades de la parella per la platja aquell abril del 1950, que va canviar profundament la població marinera.

El gran escàndol va tenir lloc el dia que Frank Sinatra es va assabentar de la relació entre els dos actors. Amb l’excusa d’un problema de veu, el cantant va agafar un avió i es va presentar al rodatge de Pandora, on ningú no l’esperava. El maître de la Gavina d’aquells anys, Diego Erranz, recordava a Àngel Quintana com van succeir els fets: “Era en el bar de l’hotel, conegut popularment com «El Barco» on van tenir lloc les discussions, cridant-se d’una manera ferotge fins que, al final, van acabar a cops de mans.” Discussions apassionades per unes vides abocades a la passió, perfecte per promocionar una pel·lícula.

Acabat el rodatge, Mario Cabré va haver d’oblidar-se de l’Ava Gardner i va continuar robant el cor d’altres dones. L’amor amb l’actriu nord-americana, però, no es va esvair mai fins que va expirar el seu darrer alè, l’1 de juliol del 1990, a la clínica Delfos de la ciutat de Barcelona. De fet, el poeta, actor i torero ja havia deixat aquest món en Tecnicholor el 8 de maig del 1976, quan va tenir un atac a l’hotel Oriente. Després de l’Ava Gardner en van venir d’altres com l’actriu grega Irene Papas i la també nord-americana Ivone de Carlo. Mario Cabré, en paraules de Josep Martí Gómez, “va ser el primer espanyol en Technicolor made in USA, la primera bellesa masculina que va exportar la pobre Espanya de la postguerra, el primer espanyol a qui es va autoritzar el flirteig transcendental en uns anys de moralitat estricta, pròpia del nacionalcatolicisme que imperava després de la guerra civil.”

En el moment de l’estrena de la pel·lícula, l’expectació era enorme però Pandora va decebre. Pandora no és un film que pogués complaure els gustos cinematogràfics dels anys cinquanta. El misteri de les seves imatge i la manera de tractar el tema no es van entendre de bon començament. Dues llegendes conflueixen en el film. D’una banda, el mite grec de Pandora, l’equivalent a Eva en la tradició judeocristiana. Pels grecs, va ser la primera dona, i cada Déu li va atorgar un do: la bellesa, la gràcia, la persuasió... Però també li van atorgar la mentida i la fal·làcia, i va portar tot els mals a la humanitat. L’altra inspiració és la llegenda de l’holandès errant, el capità d’un vaixell fantasma condemnat a vagar pels oceans eternament, fins que trobi un amor disposat a morir per ell; un excés d’intel·lectualisme en uns anys massa foscos. A l’Estat espanyol la seva carrera comercial va ser de curta volada i la crítica no va pas destacar per la seva benevolència. Va ser a mitjan anys setanta, arran de la seva exhibició a París en un festival cinematogràfic i la seva posterior reposició comercial que Pandora va començar a formar part dels clàssics del cinema i el seu director Albert Lewin, que durant molts anys havia estat oblidat, passà a formar part de la iconografia cinematogràfica. El pas dels anys han fet justícia tant a la pel·lícula com al seu màxim responsable.

Pandora y el holandés errante conjuga hàbilment aquestes dues llegendes i les situa a Puerto Esperanza (nom amb mes regust caribeny que mediterrani), un imaginari indret de la costa mediterrània espanyola. Allà hi viuen un grup d’anglosaxons esnobs, carregats de diners, aficionats a l’arqueologia, les curses i a les festes. Tots estan enamorats de Pandora, una dona de bellesa pertorbadora i de caràcter destructor disposada a exercir el seu poder sobre els homes. L’arribada d’un holandès en un veler, Hendrik van der Zee (James Mason) precipita la història cap al drama romàntic. El folklorisme espanyol que hi apareix és més aviat residual: hi ha toros, flamenc i guàrdies civils, però són en unes poques escenes per donar-hi un to exòtic. El torero, Juan Montalvo (Mario Cabré), és un secundari, una espoleta que desencadena l’acció. Els paisatges de Tossa són espectaculars, però són un simple teló de fons.

Tot i així, aquell abril del 1950 va deixar una forta petja a la població. El 2001, amb motiu del cinquantè aniversari del rodatge, l’Ajuntament va crear una ruta turística pels escenaris on es va rodar el film i al novembre de l’any passat van celebrar el 65 aniversari amb dues exposicions, una de centrada en el rodatge de la pel·lícula amb imatges de Manel Fàbregas que, amb la càmera Leika, el va seguir fil per randa, i una altra, amb imatges de l’agència Efe, dedicada als personatges de més glamur que al llarg dels anys han passejat per aquest racó del litoral.