Vergonya

No sé quina de les dues coses m'ha escan­da­lit­zat o entris­tit més: la pre­tensió de l'Ajun­ta­ment de Vic d'esbor­rar del padró tota una cate­go­ria de veïns o la com­prensió que aquest acte inqua­li­fi­ca­ble ha sus­ci­tat arreu. Perquè no només els ultra­dre­tans de tota mena han rebut amb els braços oberts aquest pro­jecte de res­tau­ració dels gue­tos medi­e­vals. Les sec­ci­ons de car­tes al direc­tor dels dia­ris, els comen­ta­ris a les notícies en les edi­ci­ons digi­tals, les tertúlies i els seus ter­tu­li­ans omni­pre­sents i omnis­ci­ents... Tot­hom, o gai­rebé tot­hom, coin­ci­deix en l'argu­ment que els recur­sos públics no són infi­nits, i que no es poden sobre­car­re­gar els ajun­ta­ments amb exigències de pres­ta­ci­ons per a les quals no tenen prou dotació pres­su­postària. La solució del pro­blema, per als segui­dors d'aquesta línia de pen­sa­ment, és d'una cru­el­tat que posa els cabells de punta. El padró muni­ci­pal ha de dei­xar de ser la llista dels veïns i veïnes d'una loca­li­tat qual­se­vol. S'ha de con­ver­tir en la relació dels que tenen dret a espe­rar alguna cosa de l'admi­nis­tració pública. Pel que fa a la resta, obli­dem-los. No figu­ren enlloc. No exis­tei­xen. O millor encara: denun­ciem-los a la poli­cia.

Sobta, d'entrada, que en un país acos­tu­mat a atri­buir totes les cul­pes al govern, als polítics, a l'alcalde o al pre­si­dent, l'opinió pública sus­pen­gui de sobte aquesta saníssima des­con­fiança envers l'auto­ri­tat tan bon punt els de dalt tro­ben entre la mul­ti­tud un boc expi­a­tori: els immi­grants sense papers. Són aquests, ara, els res­pon­sa­bles que les coses no fun­ci­o­nin. Jo em per­meto de dub­tar-ne, com dubto també que els recur­sos en qüestió siguin tan escas­sos. I no em crec, de cap manera, que la intenció de l'alcalde de Vic i els seus còmpli­ces fos, sim­ple­ment, posar sobre la taula un pro­blema que tot­hom té però del qual, per alguna estra­nya raó, ningú gosa par­lar. Si l'Ajun­ta­ment de Vic, o els ajun­ta­ments en gene­ral, no tenen prou recur­sos per aten­dre les neces­si­tats de la seva població, el lògic seria dema­nar-ne més. Bus­car-ne més. No és aquesta, la seva obli­gació? Però en el cas de les polítiques públi­ques, sem­bla que el senyor alcalde no es vol bara­llar ni amb el govern cen­tral ni amb la Gene­ra­li­tat. En té prou car­re­gant el mort als immi­grants. I si adme­tem que els diners no arri­ben per a tot, cal­dria veure, també, en què se'ls gas­ten els ajun­ta­ments. Jo no sé què fan a Vic. Però em consta que a la meva ciu­tat, sense anar més lluny, s'han mal­ba­ra­tat més de vint mili­ons d'euros en un pàrquing sub­ter­rani que no fun­ci­ona, que se n'han dema­nat a crèdit trenta més per a una remo­de­lació del mer­cat cen­tral de la qual es des­co­neix el pro­jecte d'obres, que hi ha un palau de con­gres­sos infrau­ti­lit­zat que encara no sabem quant va cos­tar, que amb el pres­su­post muni­ci­pal es finança des de fa una colla d'anys el club de fut­bol local –que teòrica­ment és una enti­tat pri­vada– i que fins i tot hi va haver, no fa gaire, una mobi­lit­zació de veïns que no volien que els cons­truïssin, al cos­tat de casa, un ins­ti­tut de bat­xi­lle­rat. Sí, ho han lle­git bé. No es quei­xa­ven del soroll i les molèsties d'una fàbrica o una dis­co­teca. Era un ins­ti­tut, el que no volien.

Amb exem­ples com aquests, con­vin­drem que les ins­ti­tu­ci­ons locals no són, pre­ci­sa­ment, unes san­tes, ni un model de des­pesa raci­o­nal i asse­nyada. Ni aquí ni, pre­vi­si­ble­ment, a la ciu­tat dels sants. Car­re­gar la part més des­pro­te­gida de la població amb les res­pon­sa­bi­li­tats del des­go­vern ens hau­ria de fer caure la cara de ver­go­nya. Però, per raons que no puc com­pren­dre, hi ha massa gent que ho troba lògic. Són aquests, els peri­llo­sos. Són aquests, els que em fan por.