“I ara què hem de fer?”

El director de Rodalies de Catalunya, Miguel Ángel Remacha, es va mostrar ahir molt satisfet de com havia funcionat el primer matí de desconnexió perquè s'havia complert l'objectiu: Donar el màxim de facilitats i informació a l'usuari i reduir les queixes. No podia ser d'altra manera. La Generalitat i Renfe havien pactat la contractació de 330 informadors que lluiran armilles taronges fins al 27 d'agost i era impossible fer quatre passes seguides sense que hi hagués algú que t'indiqués per on havies d'anar, cartells ben llampants o línies a terra que t'ho indiquessin. A un quart de cinc de la matinada els joves i no tan joves contractats es trobaven ja preparats amb la seva armilla taronja. A les 5.20 h del matí arribava el primer tren a Bellvitge des de Vilanova. Alguns sense res i altres amb el megàfon enganxat, com en Pablo. El jove, de poques paraules pels mitjans de comunicació, es va passar tot el matí a l'estació de Bellvitge, recitant la mateixa salmòdia: “A la dreta Ferrocarrils de la Generalitat i davant metro”.

Jo no vaig matinar tant. Vaig escollir el tren de les 7.53 h des de Vilanova perquè pensava que seria una bona hora per als que treballen a Barcelona i entren a treballar a les 9 del matí. L'estació no estava tan plena i el tren tampoc. Vaig suposar dues coses: que a l'agost hi ha menys gent que va a Barcelona i que molta gent ahir va passar d'agafar el tren. El comboi era un cementiri. No se sentien ni els badalls. A Castelldefels va pujar una noia divertida i va fer la pregunta del dia: “Aquest tren no arriba a Sants?” i una passatgera es va esforçar a fer d'informadora. Assenyalava els cartells que hi havia a les portes del tren. Pocs minuts després, una veu amable sonava a l'altaveu explicant el problema del dia, molts ni se l'escoltaven. Jo anava una mica adormit encara. “On hauré escoltat només en castellà?”, em deia. Al cap de trenta-vuit minuts arribava a Bellvitge i la gent omplia l'andana on en Pablo es trobava palplantat darrere el megàfon. La Charo va esperar que es tragués l'aparell de la boca per preguntar-li com s'ho havia de fer per anar a Sant Andreu Comtal. Es veia que s'estava posant nerviosa només d'escoltar el que li deia el jove i d'intuir el nombre de connexions que hauria de fer. A pocs metres, com que el Pablo estava ocupat, en Miquel Perona, aprofitava que una periodista de TV3 era a l'andana per preguntar-li cap a on havia d'anar. La resposta va venir amb les postres: van aprofitar per posar la carxofa. “Això d'avui és un rotllo. El que vingui a Barcelona a treballar haurà de patir”, sentenciava. Quan l'andana es va quedar buida, al fons vaig poder veure Remacha i, a pocs metres, un altre vilanoví com jo: el secretari de Territori i Mobilitat, Damià Calvet. Feia estona que donava voltes per veure en persona com anava i explicava en diverses piulades com ho anava trobant tot. Vaig agafar el tren de ferrocarrils després de fer quatre passes i veure molts més informadors. Arribar i moldre. Vaig pujar al tren i al cap de nou minuts era a plaça Espanya. Allà el color taronja també lluïa amb intensitat.