Societat

Festes i tradicions

El butaner, sempre nostre!

Una tesi doctoral defensa la innovació, l’experimentació i el diàleg a l’hora de fer pessebres en l’àmbit públic

El del butaner, de l’alcalde Clos, és un dels millors que s’han fet mai, perquè emmarca el naixement de Jesús en la nostra pròpia societat

L’any 2004 l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, sorprenia amb un pessebre trencador: les figures eren siluetes retallades a mida real. Sant Josep, la Mare de Déu i el nen Jesús tenien la forma de les figures tradicionals, però la resta de personatges havien estat substituïts per siluetes de persones de veritat: una senyora amb dues garrafes d’aigua, una anciana en un banc cosint... I el que va cridar més l’atenció: un butaner carregant una bombona. Hi va haver un daltabaix. Tretze anys després, Enric Benavent, professor d’antropologia de la Facultat Pere Tarrés (URL) i autor de la tesi doctoral Simbolisme religiós a l’espai públic. El cas dels pessebres públics i les possibilitats d’innovació en el pessebrisme, conclou que aquell pessebre, que va ser menyspreat, no només és dels millors pessebres en l’àmbit públic que s’han fet mai, sinó que va il·lustrar a la perfecció el que ha de ser un pessebre: la representació del naixement de Jesús en el context actual. “Partim que l’origen del pessebre és un relat altament simbòlic en què es donen missatges que van més enllà del naixement de Jesús. Aquesta és la gran joia que tenim en la tradició del pessebre: tots els artistes que han representat el naixement de Jesús, tant en pintura o escultura com a través d’un pessebre, han incorporat el naixement de Jesús a la seva pròpia vida. És a dir, han pintat el naixement de Jesús en espais que són propis: aquest nen que neix s’encarna també al meu poble, a la meva ciutat”, diu.

“Es va cometre una terrible injustícia a l’hora de valorar aquell pessebre, perquè, a més a més, els seus autors, alumnes de l’Escola Massana, van fer un treball d’estudi molt seriós. Van analitzar en profunditat el simbolisme de les figures del pessebre en clau popular i ho van traduir per fer un pessebre urbà, al mig de la ciutat. Qui seria la dona de la gerra? Doncs una que porta dues garrafes d’aigua! Qui seria el pastor que porta la llenya? Doncs el que porta la bombona de butà! Va ser un treball preciós de reinterpretació”, assegura. “Els essencialistes, que es creuen que tenen les essències del pessebre, s’ho van carregar. Van dir que no era un pessebre, quan era el pessebre més pur”, insisteix Benavent. “Allò que va causar tanta polèmica, al final, també va ser el detonant per ajudar-nos a repensar què és un pessebre i què no, i per ajudar-nos a pensar quin pessebre hi ha d’haver en un espai públic, un espai compartit, plural, laic... I a pensar quin tipus de símbol religiós hi ha d’haver en aquest espai”, insisteix Benavent, que també és membre del Grup Pessebrista de Castellar del Vallès.

“Considero que el símbol religiós hi ha de ser, a l’espai públic, perquè forma part de la identitat i no ens l’hem d’estalviar perquè no podem crear espais públics neutres... Això sí, entenc que el pessebre que es faci a l’espai públic ha de permetre fer avançar el pessebrisme: ha de permetre el diàleg i la reflexió i fer avançar la reinterpretació del relat del naixement.” Un pessebre clàssic a l’espai públic en aquests moments no el trobo adequat. Trobo que està bé que es faci a les associacions, a les cases, a les esglésies..., però a l’espai públic s’ha de promoure la innovació i la creativitat. Després del pessebre del butaner, els pessebres de la plaça Sant Jaume de Barcelona han estat sempre oberts, en el sentit que el públic hi ha pogut entrar a dins i crear un diàleg.

El pessebre de les bombolles del 2016, el primer pessebre de l’era Colau, “certament va ser difícil d’entendre”, diu Benavent, que defensa que sí que “era un pessebre”, en resposta a les crítiques que, novament, van fer els “essencialistes”. Era una interpretació d’un vers de Nadal de Foix expressat amb un llenguatge artístic difícil d’entendre. Però i què? És que només hem de posar coses fàcils? El pessebre t’ha d’interpel·lar, a tothom, siguis o no siguis creient”, manté. I valora també la creativitat i el joc de diàleg del pessebre d’aquest any, les figures alçades sobre pals.

El professor Enric Benavent, que ha estudiat molts pessebres públics i ha descobert que els anys en què hi ha eleccions és quan es fan els pessebres “menys polèmics”, explicita que un dels més rebutjats de la història és el que l’any 2009 va fer Càritas Terrassa dedicat a les persones sense sostre. “La imatge de la Sagrada Família van ser tres persones sense sostre assegudes en un banc. Sense cap més element: el pare, la mare, el fill i un gos als peus, sense pertinences. Pobres”, recorda. “Els voluntaris de Càritas van fer un paral·lelisme entre el relat del naixement i el que podria ser el relat del naixement avui per a persones que viuen al carrer. Aquell pessebre va portar una polèmica impressionant a Terrassa, una fractura social”, recorda. Ell creu que “no es va entendre la traducció”. “Va ser un pessebre molt agosarat en què hi havia pocs elements iconogràfics que recordessin la història. Per reconèixer una cosa, hem de tenir elements que ens l’evoquin, i en aquell cas hi havia poques coses que lliguessin amb la història original i amb la iconografia més clàssica. Si simplement hi haguessin posat un detallet per recordar que la dona era la Mare de Déu i que l’home era sant Josep, que allò era un pessebre, potser hauria entrat més bé, però no va ser així i va provocar una crisi molt important que no es va reconduir”, diu. Així com a Barcelona s’ha acabat integrant d’alguna manera allò que es va criticar al principi, a Terrassa no va ser així i des d’aleshores l’Ajuntament va firmar un conveni amb l’Associació de Pessebristes i cada any fa un pessebre de suro i molsa, clàssic.

Benavent, en la seva faceta de pessebrista, treballa en la línia del pessebre social. “Veig que, quan faig un pessebre social –el naixement dins d’un caixer, per exemple–, davant del quadre els pares parlen amb els seus fills. Un pessebre que no transmeti alguna cosa ja no m’interessa. Per això l’espai públic és ideal per fer pessebres que no siguin clàssics”, conclou.

S. XX
És a partir dels anys vint
del segle passat que els pessebres –que són, per definició, el relat del naixement de Jesús en el context de l’època i el lloc on es fan– introdueixen les figures hebraiques “pretesament històriques”. “Allò desarrelava el pessebre del que sempre havia estat”, critica el professor Enric Benavent.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia