Societat

HELGA MASRAMON

PSICÒLOGA I TÈCNICA D’IGUALTAT AL SERVEI D’INFORMACIÓ I ATENCIÓ A LA DONA DE MANLLEU

“Si una dona se sent agredida, és que ha estat agredida”

Nascuda a Vic el 1978, l’any passat es va incorporar al SIAD Manlleu. Allà ofereix atenció psicològica a les víctimes de la violència de gènere, “un problema social”, assegura

La discriminació de gènere comença amb l’ús d’un llenguatge sexista?
L’ús del llenguatge sexista, que parteix de l’androcentrisme, és una manera de discriminar, tot i que la discriminació comença des del minut zero, quan naixem. Hi ha un experiment en què tu agafes un nadó sense que es vegi el seu sexe i si el vesteixes de rosa segurament la gent li dirà: “Ets molt maca, ets molt dolça”... En canvi a un suposat nen li diran: “Seràs bomber, seràs valent”... El tracte és diferent i atribuïm uns rols i uns estereotips a cada sexe.
A Manlleu, des del 2005 hi ha un protocol de violència masclista i de gènere. Quants casos nous vau tractar al SIAD el 2017?
L’any passat hi va haver uns 50 casos nous de violència de gènere, més els que teníem d’altres anys. També s’ha de tenir en compte que no ens arriben tots els casos. És una cosa que a la dona li continua fent molta vergonya, quan no és ella precisament qui s’ha d’avergonyir. És un problema social, d’estructura. El maltractador normalment no té un problema mental –si el té, simplement és un factor afegit– i molts no beuen.
Per no buscar-se problemes, les dones a vegades han fet els ulls grossos davant situacions de violència de gènere?
No podem culpabilitzar la dona. No és que la dona permeti o no permeti, és que hi ha un home que es creu amb el dret de tocar-te el cul en un espai d’oci i, encara que sembli innocent, això és violència de gènere. Hi ha molts tipus d’agressions i discriminacions de les quals no en som conscients ni les mateixes dones, que les estem patint. L’assetjament laboral també és molt present i, en canvi, és molt més difícil de detectar.
Per què en casos de violència masclista, havent-hi una ordre d’allunyament, a vegades la dona abaixa la guàrdia?
Això no és tant perquè la dona sigui permissiva, sinó perquè s’entra en un cercle de violència del qual és molt difícil sortir-ne. Hi ha una primera fase de tensió on comença a haver-hi una escalada de violència que pot ser subtil: poden ser amenaces, crits, trencar objectes... Després hi ha una fase d’explosió en què ja hi pot haver una agressió física o una humiliació brutal cap a la dona. Acte seguit, automàticament hi ha la fase que anomenem “lluna de mel”.
Lluna de mel?
Sí, és quan l’home demana com disculpes a la dona i li diu: “Mira què m’has fet fer”, i li traspassa la responsabilitat a ella. Hi ha uns dies d’aparent calma, en què l’home inclús pot estar més atent, i això desconcerta la dona, que entra en una situació d’indefensió. Qui la posa en perill també li aporta coses bones, tot i que és una fase temporal, perquè automàticament tornem a entrar en una fase de tensió, explosió i lluna de mel. Aquest cercle amb el temps es va accelerant fins que hi ha una agressió rere una altra. Molts cops el maltractador fa creure a la dona que és ella qui produeix aquelles situacions, i la dona sempre intenta fer alguna cosa per posar-hi remei, però faci el que faci el problema no és ella.
Què recomanen fer?
La denúncia va molt bé perquè et garanteix una protecció, però també cal dir que ara mateix tenim el sistema judicial que tenim i que no sempre es donen ordres de protecció. La violència no s’ha de tolerar de cap manera. Si una dona se sent agredida és que ha estat agredida, i això normalment no va mai a menys, sinó que sempre va a més. Més que denunciar, que és una elecció de la víctima, s’ha de trencar la relació al més aviat possible.
Als fills i filles, cada vegada hi ha més tendència a considerar-los víctimes també?
Se’ls comença a considerar víctimes directes, perquè també tenen les mateixes pors, terror i seqüeles psicològiques, però el problema és el sistema judicial, que encara pensa que una criatura sense pare és una desgràcia. En la cultura patriarcal, el pare és indispensable.
De violència n’hi ha de molts tipus. La psicològica és la més perniciosa, pel fet de no deixar morats visibles?
Totes són pernicioses. Qualsevol violència sostinguda en el temps pot generar seqüeles psicològiques: trastorns d’ansietat, afectius, traumàtics... Dones que han estat molt temps en cercles de violència inclús poden desenvolupar consum de tòxics, perquè psicològicament el dany és molt gran, és una exposició a un perill constant i a una falta de predicció per saber què passarà quan el maltractador entri per la porta. Et faries creus del que arriben a fer les dones per evitar una situació de violència i per protegir els fills.
Amb el temps se supera?
Amb un bon tractament, la recuperació és possible, però hi ha d’haver una bona intervenció. S’estima que un 60% desenvolupen alguna conseqüència de tipus psicològic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.