“L’Estat ens regala moltes imatges repressives contra Catalunya”

Vaig fer una exposició titulada D’un temps, d’un país on presentava una col·lecció de dibuixos fets en viu de tot el procés. Vaig dibuixar fins la declaració d’independència. Des d’aquell moment, m’ha xocat tot el que ha anat passant. L’endemà de la investidura fallida de Jordi Turull, quan ell i altres consellers entren a la presó, vaig tocar fons. Volia trobar una manera de fer alguna cosa més enllà dels llaços grocs, sobretot des de l’àmbit de la cultura, on veig un silenci que a mi em repugna. Volia fer alguna cosa per poder tenir una resposta si un dia els meus fills –si en tinc– em pregunten què feia en aquell moment. L’única manera que puc ser útil és dibuixant, que és el que sé fer.

Són imatges de la repressió. L’Estat ens regala moltes imatges repressives contra Catalunya i vull que no els surtin gratis. Vull deixar-ne un registre en obra gràfica. Tot són escenes de repressió de persones investigades que van a declarar, dels exiliats, de la Policía Nacional agredint...

Jo obsequio amb un dibuix les persones que col·laboren amb 20 euros a la caixa de solidaritat i els diners es destinen íntegrament a la caixa.

La veritat és que estic sobrepassat. Ho vaig iniciar de manera molt alegre, just per Setmana Santa, i la resposta ha estat molt gran. Em trobo que tinc més demanda que dibuixos i estic treballant per poder arribar a tot.

Hi ha de tot. El gruix més important és de gent del carrer, però també tinc peticions de polítics com ara la Neus Munté, que ha adquirit un dibuix de Joaquim Forn que ja ha viatjat fins a Estremera. El Miquel Buch, exalcalde de Premià de Mar, es va quedar el primer dibuix, que era de Jordi Turull i Josep Rull abans d’entrar a declarar, i el va portar a la Blanca, que és la parella del Jordi. Alguns em consta que estan anant a les persones que hi surten i això per a mi és molt emotiu.

Sí, la meva intenció és fer la proposta extensiva a altres autors que aportin els seus originals. El que passa és que encara és una cosa molt incipient. Primer m’hi vaig llançar i ara començo a pensar com fer-ho.

M’agradaria organitzar un acte cultural potent a Premià de Mar en suport de totes les persones investigades, exiliades i empresonades injustament.

No, és lamentable. Sobretot em repugna el silenci dels suposadament progressistes de l’Estat. Penso en gent que s’ha omplert la boca defensant les llibertats d’altres pobles i no entenc aquest silenci.

El 4 d’agost de 2015, quan el president Mas signa el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre i l’ANC i Òmnium convoquen una concentració de suport a la plaça de Sant Jaume. En aquell moment començo a dibuixar al natural tot el procés.

És el Jordi Sànchez parlant a la plaça Sant Jaume. Per a mi va ser important i no per la seva vàlua artística sinó perquè em va fer pensar que estava dibuixant una persona concreta d’un temps i d’un país. D’aquí va venir el nom de l’exposició, que vaig triar sense ni tan sols saber que era el títol d’una cançó del Raimon. Tenim testimoni fotogràfic del que està passant, però de dibuix gairebé no n’hi ha.

Tinc una col·lecció d’uns tres-cents dibuixos fets en viu i en directe d’aquests moments. Vaig fer una exposició que ha anat itinerant per diverses localitats. Ha estat a Premià de Mar, Blanes, Arenys de Munt i Premià de Dalt. Ara intento portar-la a altres llocs.

Em va deixar molt tocat perquè jo els conec. La majoria han vingut a visitar les exposicions. Recordo Jordi Turull, a qui vaig fer una visita guiada a l’exposició, i penso que una persona bona està injustament empresonada per una qüestió política i identitària i això em fa molta por perquè arribo a la conclusió que les persones que pensem com ell no tenim estat. Això és molt fotut. No tenim una justícia que ens empari ni res que ens protegeixi.

Mentre l’Estat ens regali imatges repressives, jo seguiré implicat d’alguna manera o altra.