Societat

MANEL GIGÓ

PROPIETARI DE LA COL·LECCIÓ DE JOGUINES DE LA HISTÒRICA BOTIGA EL BARATILLO (1898-1978)

“La meva il·lusió és fer un museu amb les joguines dels lleidatans”

Artesa de Lleida serà finalment la seu d’aquesta col·lecció privada, formada per unes 3.000 joguines amb un segle d’història. El fons s’exhibirà en un museu de 250 m² al nucli antic

La Vileta, un edifici del nucli històric d’Artesa de Lleida, serà finalment la seu de la col·lecció de joguines de Manel Gigó. El fons de l’emblemàtica botiga El Baratillo Leridano, del carrer Major de Lleida, tancada el 1978, és l’origen d’una col·lecció formada per unes 3.000 peces i que ha tingut diversos pretendents. Quina és la història d’El Baratillo i què significa en la memòria dels lleidatans?
Era més que un comerç. Es va fundar el 1898 i es va caracteritzar per utilitzar la façana sencera com un gran aparador, on penjaven les joguines. Ara pot semblar que no té cap interès, però als anys 40, per exemple, no hi havia televisió i tota la informació la trobaves al carrer. I a la meitat del Major, els ulls dels nens veien un edifici format per joguines, totalment il·luminat i que emetia sons especials provinents d’autòmats. Durant dècades va ser un referent. Artistes i altra gent de la cultura el van convertir en icònic.
Com va començar la seva relació amb El Baratillo?
El 1978 van tancar la botiga, que era d’una família lleidatana, quan va morir qui la portava. L’edifici tenia dos locals comercials: el del costat era L’Elegància, una botiga tèxtil fundada el 1911 pels meus avis. La meva família va comprar l’edifici, el 1983, per ampliar el nostre negoci. Aleshores, vaig trobar, entre altres coses, uns petits pianos que eren a la façana i que tothom a Lleida, de 45 anys cap amunt, recorda haver tocat. No es podien vendre, perquè eren vells, i va ser l’espurna per iniciar la col·lecció. Quan la meva família va comprar l’edifici, els hereus d’El Baratillo ja havien venut bona part del fons. Al llarg dels anys he anat buscant i comprant joguines d’El Baratillo i d’altres d’aquesta època, tot esperant que es fes realitat el museu. També hi ha lleidatans que m’han portat les seves joguines, comprades allà. El 2007 em vaig jubilar, l’edifici es va vendre i ara és una sabateria.
Quan decideix que vol que s’exposin les joguines?
Des dels inicis. Mai he tingut cap intenció de fer un homenatge a la botiga: hi havia altres comerços de joguines a Lleida, i alguns eren més especialitzats. La intenció és que no es perdi el que va representar per als lleidatans aquest espai del carrer Major, que atreia les mirades dels nens.
Per què el museu serà a Artesa i no a Lleida?
Cedeixo la col·lecció, perquè no he anat a buscar mai cap qüestió econòmica. La meva il·lusió és fer un museu amb les joguines dels lleidatans. Durant almenys tres dècades he parlat amb l’Ajuntament de Lleida i sempre ho han trobat molt bé, no hi tinc res a dir, però no s’ha concretat mai perquè han tingut altres prioritats. He tingut moltes ofertes, algunes de museus catalans i d’altres de compra de col·leccionistes. Mai les he acceptades, però em va convèncer la il·lusió que transmetia l’alcalde d’Artesa. El projecte s’ha concretat amb rapidesa, i han trobat el finançament.
Com serà el museu? Ja tenen el projecte expositiu fet?
L’Ajuntament d’Artesa ja ha aprovat el projecte, en el qual ha treballat durant tres anys. Es farà en tres fases, i dues començaran enguany. Són uns 250 metres quadrats de superfície útil, repartits en tres plantes a diferents nivells. La façana evocarà la d’El Baratillo. El projecte expositiu encara no està acabat, però l’Ajuntament preveu obrir l’any que ve.
Quines peces destacaria de les que es podran veure?
La col·lecció està composta per més de 3.000 peces, des d’aproximadament el 1900 fins al 1990. Se’n farà una selecció perquè s’exhibeixi a Artesa, però entenc que també s’aniran fent exposicions temàtiques temporals. Hi ha peces que tenen valor material i d’altres que en tenen de sentimental, com ara els petits pianos. Per exemple, a la façana de la botiga posaven un Rei Mag de cartró pedra, que he localitzat i conservo, com tota la col·lecció en diferents magatzems del Segrià. Em fa especial il·lusió trobar peces petites de llautó, que ara són les més cotitzades.
A banda dels materials, com han evolucionat simbòlicament les joguines l’últim segle?
No hi ha gaire literatura sobre això, però sempre han reflectit les èpoques històriques. Quan neix l’automòbil modern a l’Estat, per exemple, es reflecteix en els models de pedals. I quan arriben les pel·lícules de vaquers, les escopetes amb tap de suro. Durant la postguerra hi havia molta falta de llautó i es reutilitzaven les llaunes de conserva per fer joguines. Ara tenen un gran valor per als col·leccionistes les que inclouen les etiquetes de la publicitat original de la conserva. En l’aspecte industrial hi havia dues grans marques a Alacant, i a Barcelona hi havia els artesans. A Catalunya es feien les nines de cartró pedra anomenades pepes. L’arribada de la televisió posa fi a tot això i comença la producció massiva. També una demanda més dirigida i imposada per la publicitat televisiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.