Els nàufrags de la 422

L’habitació 422 de l’hospital Comarcal de Palamós no es diferencia de les altres que estan situades a la quarta planta, amb malalts per la Covid-19. No deixa de ser una habitació impersonal més, com la majoria de les dels hospitals. Una habitació per on ja han desfilat molts pacients, massa, infectats per aquest nou virus que porta de corcoll metges, científics i països sencers. Una habitació de les moltes on es lluita, es riu i, moltes vegades, es plora. La 422 és, ara mateix, una de les moltes metàfores que podem extreure en aquesta lluita diària per la malaltia i que, a la pràctica, ens serveix per transmetre una lliçó d’humilitat. Són dos llits que han estat ocupats al mateix temps, com a companys d’habitació, per dos dels metges infectats per la malaltia. Tenen noms: Mari Cruz Almendros, adjunta a medicina interna, que ha treballat cos a cos amb malalts greus per la Covid, i Germán Sierra, metge a la unitat de cures intermèdies (UCIM) de medicina interna. El més rellevant, després de parlar amb ells, de sentir la seva vivència, és l’enorme lliçó d’humilitat que han extret d’aquesta situació, injusta, com l a resta de malalts, però colpidorament real per a ells. Passar de metge a pacient no és fàcil.

“Vaig fer el meu torn –explica Almendros– i el dia 22 vaig començar a trobar-me malament. Per Sant Jordi, va venir el dolor a la gola. No pensava en cap moment que tingués la malaltia.” Al matí, presentava calfreds i la temperatura corporal macava 37,1 graus, però la febre pujava i baixava. El test ràpid va ser lapidari: va donar positiu. Després, la metgessa es va veure arrossegada a seguir el mateix protocol que tants i tants pacients han seguit: analítica i placa de tòrax, que va indicar una pneumònia bilateral. Almedros encara no s’ho creia. Va plorar. Massa dies de treball i d’estrès acumulats.

A Palafolls, Germán Sierra, després de 24 hores de guàrdia, va començar a tenir febre. A l’hospital de Calella, una PCR i una placa indicaven que estava malalt. Ja no tenia olfacte ni gust. Va tornar a Palamós, al seu hospital, on treballava. En una habitació mixta, Almendros i Sierra es van trobar. “Pena, tristesa... Havia treballat, havia fet vida normal i ara, en poques hores, ingressada”, explica Almendros. Sierra destaca que tant ell com la seva companya feia setmanes que veien pacients a dotzenes i, ara, podien experimentar què havien sentit aquells mateixos pacients que havien atès: “Quan vaig ingressar vaig pensar: «Com és que tarda tant la infermera?»”, esplica Almendros.

Aquesta és lluita que tos dos van viure, però amb situacions diferents. Sierra recorda que la seva placa presentava un procés molt més complicat que el de la seva companya, però ell –coses d’aquesta malaltia–, pràcticament ni se’n va adonar.

En el moment de llegir aquest article, Mari Cruz Almendros i Germán Sierra ja han estat donats d’alta. S’emporten, diuen, una gran lliçó, mentre Almendros pensa en la seva companya, l’Anabel, que ara lluita contra la malaltia.