“Som la suma del que hem fet amb els nostres dols”

Algú que ha per­dut la pare­lla és un vidu o una vídua i algú que ha per­dut els pares és orfe, però no tenim cap paraula per des­criure algú a qui se li ha mort el fill. Fins a aquest punt és anti­na­tu­ral. Quan per­dem els pares per­dem el pas­sat. Quan per­dem la pare­lla per­dem el pre­sent, però per­dre els fills és per­dre el nos­tre futur. No és llei de vida, no entra dins de la nos­tra con­cepció de la vida.

Jo acom­pa­nyo sobre­tot nens i ado­les­cents que han per­dut un germà. L’impacte de la mort d’un fill és ele­vadíssim, el canvi de la con­fi­gu­ració de la família és un impacte enorme i molt estres­sant per als super­vi­vents. Fins a la pandèmia s’ama­gava la mort en certa manera i s’allu­nyava les per­so­nes en dol. Com el fet de dir-li a un nen, sis o set mesos després de la mort del seu germà: “Encara estàs així?”

Sí, set mesos és no res en el dol. El pro­blema és que ama­gar el dol té un impacte directe en la vida de les per­so­nes, cada cop els costa més par­lar-ho amb els amics i van per­dent cert suport social perquè es tro­ben més sols. És impor­tant crear un espai perquè qui passa un dol es pugui sen­tir mala­ment.

Falta una cosa fona­men­tal, que és apren­dre que la mort forma part de la vida i que hi ha una certa càrrega de pati­ment a la vida que no podem erra­di­car amb fàrmacs. Som la suma dels nos­tres vin­cles i del que ens han dei­xat les per­so­nes amb qui hem estat, però també som la suma del que hem fet amb els nos­tres dols.

Agra­eixo molt la con­fiança de l’edi­tor en el lli­bre. Ara en podem par­lar tran­quil·lament, però fa deu anys en parlàvem menys i això era difícil de ven­dre. Amb les cures pal·lia­ti­ves pediàtri­ques s’ha començat a par­lar públi­ca­ment de la mort del nen. No vol dir que els pedi­a­tres no l’acom­pa­nyes­sin, però la forma reglada de fer-ho és molt recent, vin­cu­lat al pro­grama de La Caixa de suport a la malal­tia crònica i avançada a la pedi­a­tria. Hi ha un pla català per esten­dre les uni­tats pal·lia­ti­ves pediàtri­ques a tot el ter­ri­tori, tot i que en hos­pi­tals pio­ners com Sant Joan de Déu o Vall d’Hebron fa molts anys que fun­ci­o­nen.

Els nens apre­nen molt aviat el que s’ha de pre­gun­tar i el que no en tot en gene­ral; aprèn molt ràpida­ment a no pre­gun­tar perquè sap que l’enga­nya­ran o li con­tes­ta­ran amb eva­si­ves. Si els dones l’espai per par­lar-ne, par­la­ran. És impor­tant també anar al seu ritme.

No, és més qüestió d’escol­tar que de par­lar. Hi ha mol­tes pre­gun­tes que es fan per ser acom­pa­nya­des, no res­pos­tes. El com­promís no és tant expli­car com la presència: “Estaré amb tu passi el que passi.”

L’accep­tació de la rea­li­tat de la pèrdua, que és una de les tas­ques del dol, implica en nens par­lar molt de què ente­nen per la mort, perquè molts tenen la sen­sació que aque­lla per­sona ha mar­xat i tor­narà. A cer­tes edats hi ha con­cep­tes que no poden enten­dre, com la irre­ver­si­bi­li­tat de la mort. Inten­tem sem­pre atan­sar-nos al seu nivell de com­prensió, i s’ha de res­pec­tar molt les cre­en­ces de la família. Mol­tes famílies, també les no cre­ients, uti­lit­zen el cel perquè és la seva imatge per poder par­lar amb els nens de la mort.

Amb la pandèmia, que també ha ser­vit per visi­bi­lit­zar la mort, ha estat gene­ra­lit­zada la manca de comiat, que és el que engega el dol. Encara no sabem com qua­llarà el que estem pas­sant, i crec que hi ha mol­tes ganes de girar full ràpid, que és el que fa sem­pre la nos­tra soci­e­tat, i tor­na­rem a dei­xar enrere les per­so­nes que més han patit la pandèmia. Quan puguem tor­nar a viure, ja que ara tenim acti­vats els meca­nis­mes per sobre­viure, hem d’ade­quar espais per a les per­so­nes amb dol.