Si el govern de la Comunitat de Madrid no hagués aplicat criteris “discriminatoris” per hospitalitzar pacients provinents de residències durant les primeres setmanes de la pandèmia del coronavirus s’haurien pogut salvar 4.000.

Aquesta és una de les contundents conclusions de l’informe de la Comissió Ciutadana per la Veritat a les Residències de Madrid, presentat aquest divendres a l’Ateneo de la capital espanyola.

L’estudi destaca que el govern de la popular Isabel Díaz Ayuso va restringir de manera dràstica les derivacions als hospitals de persones grans de les residències als hospitals. I ho va fer a partir de criteris discriminatoris com el lloc de residència, la discapacitat físic, el deteriorament cognitiu o l’absència d’assegurança de salut privada.

Un dels autors de l’informe, el doctor Fernando Lamata, ha explicat que els pacients de residències que sí que van ser hospitalitzats en el mateix període van tenir un percentatge de supervivència del 65%. Aquesta ràtio, aplicada sobre la xifra de 7.291 que van morir sense sortir de les residències, suposa que “més de 4.000 persones” podrien haver sobreviscut.

Lamata ha indicat que entre el 7 i el 31 de març les derivacions des de residències van passar de 120 diàries a unes 65 i aquest “tancament en les derivacions va tenir un impacte sobre l’excés de morts”.

La Comissió, presidida pel jurista José Antonio Martín Pallín, també ha determinat que al març i abril de 2020 l’excés de mortalitat a les residències de la regió va doblar el d’altres territoris de l’Estat espanyol.

A més, assenyala que l’executiu madrileny no va medicalitzar les residències ni va utilitzar mitjans alternatius existents per oferir atenció sanitària als pacients dels centres geriàtrics ni tampoc els va derivar a hospitals privats. La Comissió recorda que entre el 22 de març i el 23 d’abril de 2020 va estar en funcionament un hospital provisional a l’Ifema de Madrid on es podrien haver atès més de mil pacients de residències.

La investigació també retreu al govern de la Comunitat la insuficiència de recursos socials i sanitaris quan va esclatar la pandèmia, la resposta inadequada a l’inici de la crisi i a les mancances en la comunicació entre residents i familiars, així com a la informació “inapropiada i incompleta” que van rebre aquests últims.

A parer dels membres de la Comissió, els drets dels residents i els seus familiars van ser violats greument. A més, considera que es va vulnerar el dret a la veritat en no investigar què va passar i no establir responsabilitats ni reparacions justes.

La Comissió de la Veritat a les Residències de Madrid es va constituir l’abril passat a instància de familiars i afectats, que consideraven que les autoritats polítiques i judicials mancaven d’interès i voluntat per establir què va passar amb la gent gran confinada a les residències a l’inici de la crisi sanitària.

La investigació s’ha realitzat a partir de dades oficials de la Comunitat de Madrid, informes d’organitzacions públiques i de la societat civil, articles acadèmics, declaracions de compareixents a la comissió d’investigació de l’Assemblea de Madrid, resolucions judicials i articles periodístics. L’informe també recull testimonis de familiars, treballadors i supervivents de les residències.