Salut

El llegat de la perdiu roja

Un equip de la Universitat de Lleida ha seqüenciat el genoma d’una espècie clau per estudiar el càncer i l’envelliment

Són les aus que podem veure a Catalunya més properes als dinosaures i ja existien fa 35 milions d’anys

L’espècie té gens vinculats amb processos virals, immunitat i eliminació de cèl·lules en divisió

De les aus que podem veure a Cata­lu­nya, la per­diu roja (Alec­to­ris rufa) és l’espècie més pro­pera als dino­sau­res. Ja exis­tia fa 35 mili­ons d’anys, quan genètica­ment es va sepa­rar del gall i va començar a evo­lu­ci­o­nar d’una manera dife­ren­ci­ada. Per tant, ha superat en milers i milers d’anys malal­ties i can­vis en el seu entorn, fet que implica tenir un sis­tema immu­nològic fort i molta capa­ci­tat d’adap­tació.

Ara, una recerca de la Uni­ver­si­tat de Lleida (UdL) en col·labo­ració amb la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili ha permès seqüenciar el genoma d’aques­tes aus, de manera que serà molt més fàcil estu­diar-les per obrir por­tes a inves­ti­ga­ci­ons sobre els pro­ces­sos rela­ci­o­nats amb l’enve­lli­ment o sobre malal­ties com el càncer. A més, conèixer a fons com fun­ci­ona el seu ADN també pot aju­dar a ges­ti­o­nar-ne pobla­ci­ons, ja que es tracta d’una espècie clau en els eco­sis­te­mes del sud-oest d’Europa, on té un paper cru­cial en l’equi­li­bri ecològic.

La inves­ti­gació, publi­cada a la revista Sci­en­ti­fic Reports, del grup Nature, ha permès con­nec­tar el 96,9% dels gens, inclo­ent-hi codi­fi­ca­dors d’ARN i proteïnes. Com­bi­nant paquets informàtics i pro­ces­sos d’anàlisis d’última gene­ració, els inves­ti­ga­dors han estu­diat el mate­rial genètic de 60 exem­plars de per­diu, 30 de sal­vat­ges i 30 de granja.

La per­diu roja és una espècie medi­terrània res­trin­gida al sud-oest d’Europa: la península Ibèrica, França, el nord-est d’Itàlia i algu­nes illes com les Bale­ars (excepte For­men­tera) i Còrsega. Tot i ser abun­dant, cada any es repo­bla amb milers d’exem­plars perquè té un gran valor cinegètic, com explica el pro­fes­sor i inves­ti­ga­dor de la UdL Jesús Nadal. “Hi ha molt interès a poder gau­dir-ne perquè han estat un apro­fi­ta­ment ali­men­tari històric. A més, els pobles petits rurals tenen uns ingres­sos impor­tants amb la cacera”, explica.

Patri­moni natu­ral

Ara bé, aques­tes repo­bla­ci­ons afec­ten els ani­mals sil­ves­tres. “Quan cries un ani­mal en cap­ti­vi­tat, li apli­ques el que ano­me­nem una selecció arti­fi­cial. Si la quan­ti­tat d’ani­mals que es dei­xen anar és molt gran, lla­vors es pot can­viar un genoma per l’altre. Can­vies el genoma sil­ves­tre, el que en podríem dir el nos­tre patri­moni natu­ral, pel genoma arti­fi­cial, pel genoma de granja. Aquí és molt evi­dent i és molt clar, i passa també amb mol­tes altres espècies. És a dir, ten­dim a hege­mo­nit­zar-ho tot. Per posar un símil, als anys vui­tanta si ana­ves de Bar­ce­lona a Munic, Bonn o qual­se­vol altra ciu­tat, hi havia diferències, oi? Ara les diferències no exis­tei­xen. Per què? Perquè a tot arreu hi ha els matei­xos comerços, les matei­xes cade­nes, les matei­xes franquícies... Amb la natura fem una mica el mateix”, lamenta l’inves­ti­ga­dor. Per això l’estudi del genoma també ajuda a acla­rir aques­tes diferències entre indi­vi­dus de granja i sil­ves­tres. Aquests dar­rers, tot i que no es con­si­de­rin una espècie en perill d’extinció, sí que veuen molt amenaçat el seu hàbitat. “Al Medi­ter­rani, totes les aus que viuen en agro­sis­te­mes estan en declivi. Els mètodes de cul­ti­var la terra per pro­duir ali­ments són molt inten­sius i això fa que aquests ani­mals no hi puguin viure”, comenta Nadal. Així, en el cas de Cata­lu­nya, si s’observa el Pre­pi­ri­neu, on no hi ha aquests sis­te­mes de pro­ducció inten­sius, n’exis­tei­xen bones pobla­ci­ons. “És clar, però, que aques­tes pobla­ci­ons també estan reduïdes per l’abandó agrari. Al modi­fi­car-se el pai­satge, des­a­pa­reix l’hàbitat de l’espècie. El tema té moltíssims mati­sos”, pun­tu­a­litza.

En qual­se­vol cas, la per­diu roja, a part d’interes­sar els caçadors, és una au molt impor­tant per al medi natu­ral. És el que es con­si­dera un con­su­mi­dor pri­mari, que s’ali­menta de plan­tes, petits inver­te­brats i insec­tes. I al seu torn ella ali­menta depre­da­dors. “Nosal­tres estaríem a la cúspide. Entre el que creix direc­ta­ment del terra i nosal­tres, el pas inter­medi serien les per­dius. Per això són molt pre­sents a la nos­tra cul­tura, perquè han estat una part molt impor­tant de l’ali­men­tació”, indica Nadal.

Pel que fa a la recerca genòmica, el pro­fes­sor de la UdL i inves­ti­ga­dor del grup de bio­lo­gia de sis­te­mes i mètodes estadístics per a la recerca, de l’IRB­Lleida, Rui Alves, explica que, de totes les aus amb genoma seqüenciat fins ara, hi ha apro­xi­ma­da­ment 9.000 gens que són comuns. D’aquests n’han pogut tro­bar la seqüència “per a la gran majo­ria en la per­diu”. Els res­tants no hi són perquè s’han per­dut amb l’evo­lució o tenen una seqüència d’ADN molt dife­rent dels cor­res­po­nents en altres aus i per això no s’han pogut iden­ti­fi­car.

Parenta de la guat­lla japo­nesa

El per­so­nal inves­ti­ga­dor també ha com­pa­rat el genoma de la per­diu roja amb la guat­lla japo­nesa (Cotur­nix japo­nica) i el gall (Gallus gallus). Els tres ocells estan estre­ta­ment rela­ci­o­nats i pre­sen­ten un cari­o­tip com­par­tit de 39 cro­mo­so­mes. Una anàlisi com­pa­ra­tiva sug­ge­reix que els geno­mes de la per­diu comuna i la guat­lla japo­nesa es van sepa­rar fa apro­xi­ma­da­ment 20 mili­ons d’anys, i que l’ances­tre comú de totes dues espècies va diver­gir del gall fa uns 35 mili­ons d’anys.

Els resul­tats també asse­nya­len que el 13% dels gens ano­tats estan asso­ci­ats a fun­ci­ons metabòliques i que un 11% estan impli­cats en el pro­ces­sa­ment d’infor­mació ambi­en­tal. El con­junt de gens exclu­sius de la per­diu roja és sig­ni­fi­ca­ti­va­ment ric en gens rela­ci­o­nats amb pro­ces­sos virals (5 gens), regu­lació de la res­posta immune (8 gens) i l’eli­mi­nació de cèl·lules en divisió (16 gens). Segons Alves, l’anàlisi d’enri­qui­ment genètic “sug­ge­reix” que la per­diu roja va desen­vo­lu­par un con­junt dife­rent de gens regu­la­dors i proteïnes de res­posta viral, pro­ba­ble­ment mode­lats per infec­ci­ons i pres­si­ons específiques de l’espècie.

Aquesta recerca genòmica esdevé una eina molt impor­tant i sòlida per a futu­res inves­ti­ga­ci­ons sobre l’evo­lució i adap­tació de les espècies, tant en els seus hàbitats natu­rals com en cap­ti­vi­tat. També en l’àmbit de la salut. “Les inves­ti­ga­ci­ons mèdiques es fan amb orga­nis­mes molt sim­ples. Per exem­ple, els avenços que s’estan fent sobre el càncer o sobre l’enve­lli­ment, s’inves­ti­guen en petits cucs o en bac­te­ris. Quan par­lem d’una au, estaríem a una escala evo­lu­tiva molt més pro­pera a l’home”, con­clou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia