Sofriment, dolor, pandèmia… La covid va causar els moments més crítics a Catalunya i a Europa en les últimes dècades.

Preferiria destacar el que es va fer bé. Eren moments de moltíssima tensió i desorientació, de manca d’informació. Mai ningú de nosaltres ens havíem trobat una situació com aquella. Destacaria el fet de com tot el sistema sanitari es va transformar en centres covid, des dels centres d’atenció primària fins als hospitals. I alguns dels hospitals es van transformar gairebé en UCI covid! Evidentment hi ha coses que vistes amb perspectiva s’haurien pogut fer d’una manera diferent, certament, però es van decidir amb el coneixement que teníem en aquell moment. Per exemple, vam tancar escoles no només a Catalunya o a Espanya, sinó arreu. Per què? Perquè es pensava que es transmetia com una grip. Després vam veure que no era exactament així, i quan em van nomenar secretari de Salut Pública un dels primers objectius va ser obrir les escoles perquè, com a país, no ens podíem permetre deixar-les tancades. De fet, vam passar a controlar la pandèmia a partir, precisament, de les escoles, i vam tenir el gran èxit de poder mantenir les escoles obertes. Ara bé, si ho analitzem amb el coneixement que tenim avui dia, segurament el confinament que es va indicar en la primera onada podria ser més suau, diferent. Per exemple, es podrien deixar franges horàries, tal com es va fer a la sortida del confinament, perquè les persones grans, els nens, poguessin sortir. Però això és molt fàcil de dir-ho ara, amb el coneixement actual. De fet, molts països van fer i van prendre aquesta decisió, que, repeteixo, no critico.

És possible que es menystingués la pandèmia en un primer moment. Ara bé, quan la teníem a Itàlia això ja no va ser així. Però, certament, a la Xina hi havia unes xifres d’infecció i de mortalitat que realment no quadraven amb el que després vam veure. Des d’aquest punt de vista va haver-hi una certa falta de transparència de les autoritats xineses. 

Si no recordo malament, quan va plegar el doctor Guix es va nomenar una comissió de set o vuit persones que donaven les instruccions i assessoraven la consellera. Si vol la meva opinió, és cert que era una emergència de Salut Pública i tenir un responsable únic de Salut Pública tenia una certa lògica. Però repeteixo que de buit de poder no va haver-n’hi. Va existir aquesta comissió que va treballar i que va fer les coses força bé. A banda, els professionals de Salut Pública, que van seguir treballant com el primer dia d’alerta sanitària.

No. De fet, els mitjans de comunicació van ser un gran aliat des del punt de vista d’algú que ha de transmetre les instruccions o explicar el perquè de les coses, i això és el que vaig intentar fer quan era secretari de Salut Pública. El meu equip i jo volíem explicar el perquè de les decisions que preníem, en quin punt estàvem de la pandèmia, què ens esperava o quines situacions podíem preveure, i sobretot explicar que estàvem gestionant incertesa. Tot plegat és, francament, molt difícil. Crec que la premsa en això va tenir un paper cabdal. Sense ells era molt complicat que es pogués dur a terme. Per tant, no vaig notar la pressió, al contrari, els vaig veure com uns aliats. I si ho pregunta des del punt de vista de la crítica, recordo que quan vaig arribar vaig dir: “Si ens equivoquem farem una passa enrere”, perquè la crítica és normal, és el que et fa millorar. També és bo que et diguin des de fora si creuen que t’equivoques, perquè amplia la reflexió i el coneixement compartit. I tingui en compte una cosa: per gestionar una crisi, és molt important tenir una estratègia de comunicació. Vam obrir una pàgina web viva, dadesCovid, on es podia seguir de manera transparent l’evolució de la pandèmia; dues rodes de premsa obertes i híbrides (en línia i presencial) setmanals i entrevistes amb mitjans. Sempre intentant aportar rigor científic i informació de servei per a una població que estava patint de primera mà els efectes de la pandèmia.

Va haver-hi moments molt crítics. Recordo un especialment cap a finals del mes de març del 2020. Anàvem a un ritme de malalts ingressats intubats a les UCI sense fre, i de cop i volta veiem que el confinament comença a fer el seu efecte. Ho esperàvem, però, com que ens enfrontàvem a quelcom desconegut, van ser moments difícils. Finalment, la corba s’aplana i a poc a poc va començant a baixar. Ara bé, si realment haguéssim seguit a aquest ritme una setmana més, hauríem hagut de prendre decisions dràstiques. 

La picabaralla sempre ha existit en el món de la política, i des d’aquest punt de vista ho vaig entendre. El que sí que haig de dir és que sempre vaig prendre les decisions amb total independència. Vaig poder treballar molt tranquil·lament amb el president Torra i amb el president Aragonès, quan també va haver-hi picabaralles, perquè repeteixo que és normal i no se li dona més importància. 

No penso que tinguéssim un excés de zel. El camí que m’interessava era saber si preníem les decisions correctes, que era difícil saber-ho, i poder-les transmetre correctament perquè la gent les entengués i en fes cas. La llibertat, un concepte del qual n’ha fet molta bandera Madrid, no significa poder anar a fer canyes a un bar, sinó que es tracta d’un concepte molt més ampli i que cal tenir sempre present a l’hora de gestionar els drets de la ciutadania.

No em penedeixo de cap gran qüestió. Vam treballar sense descans i vam tenir certs contratemps, però sempre pensant en el bé de la ciutadania i també dels professionals del sistema sanitari, que van patir molt durant un llarg període de temps. Recordo que vam tenir un curs 2020/21 accidentat, sí, però les aules van estar obertes, i aquí s’ha de fer l’agraïment a tot el professorat, a tota la comunitat educativa, i també la sanitària. Vam decidir que faríem mig milió de PCR, des del mes de setembre fins al desembre, i les vam aconseguir. Si no recordo malament, vam aconseguir 487.000 PCR en l’entorn escolar. I això ens servia per després poder fer tot el seguiment i el control de la pandèmia. L’altra decisió que ja li he comentat és la del confinament, tot i que va ser una decisió del govern espanyol, no pas de Catalunya. I crec que això ho hem parlat moltes vegades: si avui s’hagués de tornar a confinar, segurament ho faríem una mica diferent o més lax. Però repeteixo i hi vull insistir: quan la situació ja ha passat i tens el coneixement, és molt més senzill analitzar què podíem haver fet diferent.

Realment, no crec en els fitxatges estel·lars. Crec en la gent que té una trajectòria i que ha fet una feina al llarg de la seva vida professional.

En primer lloc, l’impuls a l’atenció a la salut mental, fent un esforç econòmic molt important. Vam traçar un pla i vam aconseguir complir-lo gairebé tot, com la creació dels equips guia per als casos de més dificultat o els equips de crisi en els Cesmij (centres de salut mental i juvenil) o el pla de prevenció del suïcidi. Com a segon element destacaria la introducció de nous perfils a l’atenció primària. D’això se n’havia parlat des de feia molts anys enrere en diferents plans que havien quedat al calaix. Vam començar introduint la figura dels referents en benestar emocional, i ho vam fer en un temps rècord, amb un referent en benestar emocional a pràcticament cada equip d’atenció primària. Després vam introduir els nutricionistes, gairebé 150 professionals, i finalment vam començar amb la introducció dels fisioterapeutes, que després va continuar el conseller Manel Balcells. Tot això amb la voluntat d’introduir perfils nous per reforçar l’atenció comunitària. I el tercer projecte de què potser se n’ha parlat molt poc és el DigiPàtics, que vam començar quan jo era director de l’ICS, del qual em van convèncer els anatomopatòlegs. No els va costar gaire, soc fàcil de convèncer. El projecte consisteix en la digitalització de tota l’anatomia patològica dels vuit grans hospitals de l’ICS, per tal de millorar l’atenció al pacient, perquè millores moltíssim el diagnòstic, la capacitat diagnòstica i la concordança diagnòstica. I el que és més important: era un projecte molt més gran que anava lligat amb tota una capacitat d’analitzar dades que ens permetia, per exemple, crear algoritmes d’intel·ligència artificial. Fa pocs mesos vaig tenir la satisfacció de llegir en els mitjans de comunicació que un algoritme d’intel·ligència artificial que s’aplicava en els hospitals de l’ICS per al diagnòstic del càncer de mama sortia del DigiPàtics. De fet, quan vaig ser conseller ja teníem preparada l’extensió a la resta dels grans hospitals de Catalunya, però això va quedar truncat amb la sortida del govern. 

Aquesta va ser una decisió de la militància, i per tant no la puc discutir perquè jo no he militat a Junts. Hi tinc una gran afinitat, això és ben conegut, però no hi he militat mai i, per tant, jo no podia prendre partit. Les decisions les pren la militància i, per tant, les respecto.