12 de març del 2020: el confinament

El 12 de març del 2020 el món es va paralitzar a causa d’una emergència epidemiològica que va obrir una profunda crisi social i econòmica arreu i va produir un augment de la pobresa i situacions d’emergència greus a moltes famílies.

Confinament, milers de persones malaltes, pèrdues humanes, negocis tancats, carrers buits, tancament d’escoles, mascaretes i gels, distàncies de seguretat, aïllaments… Aquestes realitats es van imposar de forma dràstica i el que semblava que havia de ser qüestió d’unes poques setmanes es va perllongar durant massa temps.

El confinament va tancar els centres educatius fins a final de curs. Infants i adolescents es van quedar sense escola presencial al llarg de sis mesos i el personal educatiu va haver d’assumir el repte d’haver de donar resposta a les necessitats amb un nou escenari no presencial que dificultava considerablement la seva tasca. En tota aquesta situació inèdita i amb una conselleria que va desaparèixer pràcticament de l’escena i va descarregar en els centres l’administració d’una crisi educativa sense precedents, els professionals van anar organitzant improvisadament una educació telemàtica alternativa que pogués mínimament compensar el tancament dels centres per un temps determinat. Aquest esforç adaptatiu, com la necessitat de mantenir una comunicació personal entre professorat, alumnat i famílies, va generar una sobrecàrrega de treball traduïda en jornades inacabables que els va suposar un gran estrès mental i emocional. Mentre que els sanitaris van rebre uns aplaudiments merescuts cada dia al vespre, el personal educatiu es va posar en el punt de mira i se li va exigir donar resposta a una situació sense precedents, sense cap pla de contingència per part de l’administració, sense referències sobre què fer o no fer i sense recursos de cap mena.

Les classes telemàtiques, per a les quals ningú estava preparat, van estar farcides de problemes. L’aposta per l’autonomia de centre va generar unes grans desigualtats entre escoles i instituts i va contribuir a aprofundir, encara més, la segregació escolar. Per altra banda, els problemes de connectivitat i manca de dispositius en moltes llars es van fer evidents. Tothom ha experimentat què suposa fer una videoconferència on la connexió es perd constantment o ni tan sols et pots connectar. Doncs això va ser el dia a dia per a docents i alumnat. Molts infants i adolescents no tenien internet, o dispositiu, o mobiliari adient o cap espai separat a la seva llar per poder seguir la classe amb tranquil·litat. Diversos alumnes van desaparèixer de l’escena a causa d’aquestes dificultats i això va generar molta preocupació i frustració. L’alumnat vulnerable va ser el gran perjudicat.

El setembre del 2020 els centres de tot Catalunya van obrir les portes per acollir tot l’alumnat. La pandèmia encara era present amb la seva llista de restriccions. L’educació es va engegar amb un protocol improvisat que va arribar dies abans d’obrir els centres i que no recollia les propostes fetes des de la part social. No hi va haver escolta en la gestió de la pandèmia per part de l’administració i la improvisació i el caos van ser la tònica habitual en el dia a dia de la vida a les escoles i els instituts.

Donada la situació, i a petició de la comunitat educativa, la reducció de ràtios a les aules s’havia de dur a terme com a mesura de prevenció de contagis i per una millor atenció a l’alumnat que compensés tot el temps perdut durant el confinament. Amb els fons Next Generation, es va contractar més personal per poder fer alguns desdoblaments, però no van arribar a tots els centres i va ser del tot insuficient. Per variar, el govern no va fer cap esforç econòmic.

Al primer protocol, li van esdevenir múltiples i infinites versions que arribaven setmana sí setmana també: documents feixucs on es recollien les incomptables mesures de protecció. La seva gestió i la dels contagis va ser un veritable malson per a tothom. I fer vida des de la distància i amb una mascareta tapant la meitat del teu rostre, emocionalment va ser molt dur.

Tenir els recintes educatius ventilats era una prioritat i l’administració no va invertir ni un cèntim en dispositius de ventilació que evitessin sacrificar el confort climàtic a dins de les aules. La ventilació creuada va ser l’única mesura que van establir i això volia dir que portes i finestres havien d’estar obertes de bat a bat. A l’hivern, el fred que es va patir als centres va ser inhumà i va obligar a fer classe amb abrics, bufandes, amb les mans congelades i tremolant de fred des dels seus perímetres individuals. La pròpia calor humana era inexistent.

Cap mesura va impedir que als centres educatius les diferents variants de la covid es posessin les botes amb l’alumnat i el personal educatiu. En l’únic espai on convivien tantes persones, les corretges de transmissió estaven assegurades. L’índex més alt de malalts es donava dins dels recintes escolars. La borsa de personal interí es va buidar i durant molt temps molt alumnat va restar sense professorat en diverses àrees.