opinió
Com l’esport va vèncer la covid
Deia Albert Camus (1947), “Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres i, no obstant, pestes i guerres agafen la gent sempre desprevinguda”. I arriba el dia que tot canvia. De sobte ets, som els protagonistes de la novel·la o d’aquella pel·lícula pertorbadora vista al cinema, deixem de ser els observadors des de la distància i passem a estar-hi al centre.
Vaig agafar l’hàbit de llegir de joveneta amb El mecanoscrit del segon origen de Pedrolo i tot el que havia escrit anteriorment, i després em va enganxar tot allò que escrivia Robin Cook; no era literatura profunda, però sí que ens endinsava en aquells mons on de sobte tot es desmunta.
Sabem que la salut és vital, potser l’eix de tot, però saber-ho no vol dir viure-hi amb coherència. El dia a dia ens engoleix, tot passa massa ràpid, creus que no pot ser diferent i de sobte, sense avís previ, el món tal com l’entenem s’atura. No sabíem què passava ni com passava, sabíem, però, que cada dia moria molta gent i el parte al TN ens anava inoculant la por, la por a estar malalts, la por a morir, la por a perdre aquells que estimem. I va arribar el confinament, quedar-se a casa, molts dies, moltes hores, i es va anar allargant. Època també de descobertes: n’hi ha qui ho anomenen “esport”, d’altres prefereixen “activitat física”, però aquells dies tots vàrem descobrir com n’és d’important a la nostra vida el moviment. Mantenir-nos actius físicament facilita la vida i això ho vam veure aturant-nos, quin contrasentit. Vam prendre consciència de com ens calia moure’ns, jugar, ballar, sortir a caminar, a córrer, notar l’aire a la cara, i com enyoràvem l’aspecte socialitzador de l’esport, estar amb gent, compartir reptes, projectes i oci.
Encara tenim a l’imaginari el que entre tots vàrem ser capaços d’imaginar i compartir –beneïdes les xarxes socials en aquells moments–: taules de ping-pong improvisades a la del menjador, circuits per als més petits amb tot allò que trobàvem a casa, mai els gossos no havien gaudit de tantes llargues i anhelades passejades, no per part dels peluts sinó dels seus humans. I pensava: “Serà tot plegat com un desig de cap d’any, quan tots fem promeses de menjar millor, fer més esport i deixar de fumar? Però durarà dos dies?” Doncs no va ser així. Va arribar per quedar-se i així ho diuen les dades: 2018, 617.323 fitxes esportives a Catalunya; 2023, 687.074, i in crescendo. I aquí tenim només els practicants endreçats amb llicència esportiva, però si hi sumem l’esport escolar, l’esport per a tothom –o sigui, qui va a un gimnàs sovint, surt en bici, va a córrer, neda i mil opcions més–, podríem dir que comptem per milions els catalans i catalanes que ho tenen incorporat. Al voltant d’un 49% de la població catalana major de 16 anys manifesta que fa una pràctica esportiva, que està per sobre de la mitjana europea, que és d’un 41%. Amb un increment anual molt per sobre al que es registrava abans de la covid. (Font: Observatori Català de l’Esport).
Cinc fases esportives
Com vaig viure la pandèmia esportivament parlant? Cinc fases, cinc aspectes diferents, cinc moment diversos.
Cinc. La covid ens tanca a casa, limitacions físiques, i què fem ara amb el temps? Creativitat. De nou la potència bona de les xarxes socials i un salt endavant tecnològic que d’una altra manera no s’hauria produït van fer que es multipliqués la gent que penja coses interessants, físios, preparadors físics, gimnasos i monitors que es reinventen, i trobem material de molta qualitat per fer sessions de ioga, Pilates, Zumba i mil opcions més al menjador de casa o, si eres afortunada, al jardí o a la terrassa. Teníem i necessitàvem temps per fer-ho. Tornàvem a redescobrir la relació entre cos i ment, i crec que això va arribar per quedar-se, aquest ús de les classes en dos formats, presencials o virtuals, amb l’ampli espectre de creixement i accessibilitat que això implica.
Quatre. Tanca tot, estadis buits, competicions 0, i ara què fem? Creativitat. Vàrem veure imatges increïbles de com atletes d’elit adaptaven el seu entorn per poder seguir entrenant-se i ho compartien. Impacte brutal: els JJOO s’ajornen un any, entrenaments en grups bombolla, testos cada setmana, ens comencem a reactivar però amb limitacions. S’arriba als entrenaments amb mascareta, s’activen competicions però sense públic, sensacions noves, uns JJOO, primera Champions per al Barça femení alçant la copa en un estadi buit on podíem sentir amb nitidesa cada toc de pilota. Orfes com a públic d’aquesta adrenalina de gaudir dels espectacles en directe. I això també va arribar per quedar-se, crec, quan tot ha tornat a la normalitat: s’omplen estadis, teatres, i vols viure-ho, sentir-ho, compartir-ho, i no només observar-ho des del sofà de casa.
Tres. Els nostres clubs. Patiment, molt patiment, no arriben ingressos, el tancament s’allarga, i podrem aguantar-ho? Catalunya és diferent, única en aquest sentit, amb un ADN esportiu amb marca pròpia, 16.000 entitats esportives al país ho demostren, no ho trobes en gaires llocs més. Som associatius, neix de baix cap a dalt, és la gent que s’associa, genera i crea, uns espais de socialització que han construït país d’una manera molt concreta, molt nostra. Però vàrem percebre que estaven en perill i ho vàrem protegir. Als clubs hi passen moltes més coses que l’esport, generen un sentiment de pertinença a uns colors amb el que té això d’implícit, ple de valors i socialització, i tot això va emergir, vàrem sumar per no perdre, i als clubs, als de tota la vida, un gran percentatge de gent va continuar pagant la seva quota perquè sabia i entenia que calia preservar-ho. Sempre hi ha de tot: aquell que si no rep un servei directe a canvi desapareix, però va sortir també de dins de la nostra gent la seva millor versió, la solidària, la de cuidar i preocupar-se pel veí, la de l’amor pel bé col·lectiu.
Dos. Reset. Escletxes, noves exigències i normes, tolerar que algunes les entenguéssim i altres no, perquè com n’és de difícil definir normes que s’adaptin a tothom com un guant. De nou capacitat de creativitat i adaptabilitat del món de l’esport: protocols d’entrada i sortida dels pavellons, desinfecció de mans, mascareta, a la grada dos seients buits i un ocupat amb l’excepció que formessis part del mateix grup bombolla, ho recordeu? Vestidors amb restriccions, dutxes a casa i de nou mascareta per sortir. Recordo un dia arribant al pavelló del poble, que té una plaça al davant: els diferents equips que anaven a jugar s’estaven canviant allà, als bancs, en unes petites grades, i no passava res, hi havia somriures. Si feia fred, et canviaves més ràpid, però redescobríem sensacions. I benvingudes sensacions, tornava a haver-hi vida a les instal·lacions esportives. Van arribar també les retransmissions en streaming de qualsevol partit, dels més menuts als més grans, no ens perdíem cap detall, encara que d’una altra manera. Competicions d’infants, sense pares, mares i altres a les grades, per contraposició amb el punt tres, pau, serenor, esport entre canalla en estat pur. Molts entrenadors esmentaven que en aquelles competicions es va generar un ambient diferent, sense insults, tensions, mirades a la grada per buscar l’aprovació –per prendre’n nota, oi?, i si cal reajustar-nos, perquè això no va arribar per quedar-se.
Un. Fer emergent el valor de l’esport, com a eina molt potent de transformació social, de salut, física, mental i comunitària, com a espais de cohesió i motor econòmic, i tantes i tantes coses i totes bones.
Ara, però, per un instant tanca els ulls i pregunta’t: “Tot allò que vàrem aprendre, tot allò que va emergir de nosaltres aquells llargs mesos, que omplien converses dient «N’hem d’aprendre, de tot això, volem que es quedi», s’ha convertit en desitjos efímers de cap d’any o va arribar per quedar-se?”
