“Cal pensar un moment en la donació d'òrgans”

Casa perquè el 2004 ja vam veure que les dona­ci­ons per mort encefàlica eren massa esta­bles per l'èxit dels pro­gra­mes de pre­venció d'acci­dents de trànsit i dels nous plans de salut, com el codi ictus. I com que eren dues de les fonts més impor­tants de donació d'òrgans vam ela­bo­rar un pla per esti­mu­lar-ne de noves.

Bàsica­ment la de donant en viu, per exem­ple d'un ronyó o un tros de fetge, i el pro­grama de cor atu­rat.

Es manté arti­fi­ci­al­ment el batec del cor d'una per­sona que ha tin­gut un atac de cor i després de fer tot el pos­si­ble, no se l'ha poguda sal­var. Ara la tec­no­lo­gia per­met man­te­nir el batec cardíac i així apro­fi­tar els òrgans.

Un 30% dels casos és perquè en vida la per­sona havia dit que no volia ser donant. Però sovint aquesta és una intenció expres­sada sense refle­xi­o­nar-hi seri­o­sa­ment.

S'ha de dema­nar a la gent que sigui res­pon­sa­ble perquè una sen­zi­lla expressió com ara “a mi que no em toquin” pro­vo­carà que la família inter­preti que aque­lla per­sona no volia donar els òrgans, i això pot impe­dir sal­var la vida de qua­tre o cinc per­so­nes.

De fami­li­ars de per­so­nes que pot­ser en vida no van dir res. Dedu­ei­xen que la per­sona no hau­ria vol­gut donar els òrgans. És clar que mai no hi ha mala fe. També hi ha un 30% de nega­ti­ves per motius molt vari­ats: cul­tu­rals, per­so­nals, reli­gi­o­sos... Però cal insis­tir que els autèntics pro­ta­go­nis­tes són el 80% de les per­so­nes que diuen que sí.

Un 10% ja seria un nivell òptim. El 2007 vam encar­re­gar un estudi a la UAB sobre què pen­sava la gent de la donació d'òrgans i la gran sor­presa va ser que la con­clusió era que no explicàvem prou bé tot el procés. La gent no conei­xia el tema, no el vivia de prop.

Amb molta infor­mació. L'estudi del qual par­lava abans expli­cava que hem de fer que la donació no apa­re­gui només de manera traumàtica amb motiu de la mort d'un fami­liar. També hem de fer ser­vir les per­so­nes tras­plan­ta­des perquè expli­quin la seva experiència, dur a terme pro­jec­tes d'infor­mació i d'edu­cació de la soci­e­tat per aug­men­tar la sen­si­bi­li­tat.

For­mar equips i des­plaçar-se pel ter­ri­tori per par­lar del tema. Edi­tar i repar­tir mate­rial, pel·lícules... Apro­fi­tar el reclam dels famo­sos...

Que, si tenen dub­tes, pre­gun­tin. Hem de reduir el nom­bre de nega­ti­ves, que és el resul­tat de no haver-hi pen­sat. Cal que la família i l'entorn sàpiga que voldríem ser donants. Cal dedi­car un moment a pen­sar en la donació d'òrgans, de la mateixa manera que es pensa en la donació de béns mate­ri­als quan es fa tes­ta­ment.

Donar és una acció altru­ista que com­pensa amb escreix, és un pri­vi­legi poder sal­var una vida. El tras­plan­ta­ment és l'únic trac­ta­ment que neces­sita la soci­e­tat. Tenim molts bons pro­fes­si­o­nals, però sense la soci­e­tat no hi ha donants i sense donants no hi ha tras­plan­ta­ments.