Un oasi al Pla d'Urgell

Entre fileres interminables de fruiters, camps de plaques solars i pobles de tractors i cases d'obra vista es troba l'estany d'Ivars i Vila-sana, un autèntic oasi d'aigua enmig del Pla d'Urgell assecat a mitjan segle XX i recuperat des de l'any 2005. L'estany ocupa una superfície de 126 hectàrees, cosa que el fa més gran que el de Banyoles (117 hectàrees), malgrat que té menys profunditat. Se'n pot recórrer el perímetre a peu, en bicicleta o a cavall, a través d'un camí principal ben senyalitzat d'uns dos quilòmetres i mig de longitud, del qual també surten altres camins que ens permeten recórrer altres indrets del Pla d'Urgell, si és que l'estany se'ns fa curt.

El camí és pla i el seu atractiu principal és l'observació d'ocells. Situat al bell mig de la plana de Lleida, l'estany d'Ivars i Vila-sana és l'aixopluc de centenars d'espècies d'ocells, algunes de migratòries i d'altres establertes tot l'any a la zona. Actualment els tècnics del consorci comarcal que gestiona l'estany en tenen registrats unes 223 espècies, que es poden veure al llarg de l'any.

Al llarg del recorregut pel perímetre de l'estany trobem diversos punts d'observació d'ocells, construïts amb fusta i que permeten observar-los sense espantar-los. Des que l'any 2005 es va començar a reomplir l'estany, els tècnics han anellat uns 4.000 ocells en col·laboració amb el grup ecologista lleidatà Egrell. L'anellament permet fer un seguiment de la població d'aus i dels seus moviments migratoris i permet calcular-ne aproximadament el nombre d'exemplars.

Òbviament, les aus aquàtiques són les que més es beneficien d'aquest oasi hídric situat al mig de les terres de Ponent. Des de l'any 2005 fins ara s'ha multiplicat per quatre el nombre d'espècies d'aus aquàtiques: de 24 espècies l'any 2005 a 100, segons el cens actual. Entre aquestes espècies se'n troben algunes que estaven en regressió a Catalunya: el repicatalons, l'ànec de bec de serra, la polla d'aigua o la mateixa marellenga de bigotis, que s'havia donat pràcticament per extingida de Catalunya.

L'estany no només atreu ocells, sinó també persones. A mesura que l'estany s'ha anat reomplint d'aigua, també ha anat augmentant el nombre de visitants i els serveis que es posen a disposició dels passejants. El 2009 es va tancar amb uns 50.000 visitants, atrets pel paisatge i per l'ornitologia. De fet, al Pla d'Urgell estan començant a veure per primer cop grups de turismes britànics, alemanys, holandesos i d'altres països europeus on hi ha una gran afició pel turisme ornitològic, encara molt minoritari a Catalunya.

L'estany té una història ben particular. Antigament l'indret es coneixia com el clot de l'infern, per la terrible sequedat de l'estiu i el fred intens i desolador dels hiverns. L'estany era una llacuna natural formada en una petita depressió interior de fons impermeable que feia que les aigües es retinguessin allà. Era una llacuna de poca profunditat i alguns estius arribava a assecar-se completament. Amb el canal d'Urgell, a mitjan segle XIX, la comarca del Pla d'Urgell va començar grans quantitats d'aigua del riu Segre a través de les canalitzacions per als regadius, cosa que va fer que augmentés de manera molt considerable la superfície i la profunditat de l'estany, llavors anomenat d'Utxafava perquè així es deia llavors l'actual poble de Vila-sana. L'estany era una de les majors zones humides de Catalunya, amb 135 hectàrees de superfície i prop de 4 metres de profunditat.

A l'estany s'hi feia llavors vida social, s'hi organitzaven partides caça i pesca i era molt valorada l'anguila, convertida en un plat típic de la zona.

Fins a mitjan segle XX. El govern franquista en va aprovar el 1951 la dessecació amb arguments d'afavorir la salubritat i també per guanyar terres de conreu per a la cada cop més intensiva activitat agrícola afavorida pels regs del canal d'Urgell. Aquella dessecació es va fer amb l'opinió en contra dels ajuntaments de la zona, que tot i això no van poder-hi fer res. Amb la represa democràtica, se'n va plantejar la recuperació. Es van expropiar els terrenys, el 2005 es va començar a posar-hi aigua i l'any passat es va acabar d'omplir.