“L’Ictineu 3 és el submarí més innovador de la seva categoria”

Efectivament, ha estat una operació ben diferent de les altres. Una història trista que comença la nit del 30 d’abril de 1945, quan un camió amfibi nord-americà del tipus DUKW surt de la ciutat de Torbole, al nord-est del llac de Garda, amb sobrecàrrega de 26 homes, un canó de 75 mm i molta munició. El vehicle formava part d’un comboi de DUKW que portaven provisions a la població de Riva del Garda. Durant la travessa, amb molt de vent i onatge, es va espatllar el motor i el vehicle es va enfonsar en una zona profunda del llac. En el naufragi hi van morir 25 dels 26 militars.

Durant molt temps, els historiadors de la zona van estar estudiant el succés per, d’alguna manera, honorar aquests joves que van morir lluitant contra el feixisme. El 2004 s’hi va sumar l’ONG nord-americana Promare i el 2012, després d’haver escombrat amb el sònar una zona de més de 7 milions de metres quadrats, es va aconseguir localitzar el DUKW a 276 metres de profunditat. Finalment, Promare ens va contractar per poder-hi baixar amb el submarí.

Entre l’1 i el 5 d’octubre vam fer cinc immersions. En una d’elles vam baixar amb un exdiplomàtic nord-americà que també havia estat treballant amb els historiadors i el darrer dia ho vam fer amb l’alcalde de Torbole i amb el braç robòtic del submarí –que hem estrenat en aquesta missió– vam dipositar dues banderes plegades –una de nord-americana i una d’italiana– damunt del vehicle. Va ser un acte molt emotiu d’homenatge als morts. Segurament som els primers en la història dels submarins que han posat dues banderes de dos països diferents a sota l’aigua.

Es conserva amb la pintura i els pneumàtics intactes. Les restes dels soldats no han pogut ser recuperades perquè el vehicle, quan va baixar, va fer alguna volta i va perdre els cossos.

Tenim el submarí plenament operatiu, estem retornant préstecs als bancs i l’empresa ha començat a vendre tecnologia, bàsicament bateries de liti, per a altres projectes del món. En total hem invertit uns 3 milions d’euros i hi hem dedicat unes 100.000 hores de treball.

Bàsicament dues. Tenen cinc vegades més energia per quilogram o per litre que les bateries de plom; per tant, t’estalvies cinc vegades de pes. El nostre submarí porta 450 quilos en bateries. Si fossin de plom en portaria 2.000. L’altra característica és que tot el que hi ha a dins de les nostres bateries, molta electrònica, és tolerant a pressió. Si l’agafes i la poses a onze quilòmetres de profunditat, seguirà funcionant. Això t’estalvia haver de protegir-les dins d’un recipient a pressió, que seria encara molt més pes afegit. En aquests moments la nostra és la bateria de liti tolerant a pressió més gran –són 10,4 kilowatts cada una– que hi ha al mercat, i a més és l’única que funciona i que té certificacions per 11.000 metres. Per tant, és un producte que és únic, i diferents multinacionals molt importants hi estan interessades o ja les compren.

Durant el procés de disseny vam teníem la idea de fer el millor submarí científic del món i també un dels més lleugers. El nostre pot baixar fins a 1.200 metres, es pot desplaçar fins a 20 milles nàutiques i pesa només 5,5 tones. És el més lleuger, el més maniobrable i el més innovador de la seva categoria, idoni tant per a treballs d’arqueologia com per a tasques industrials i d’emergències.

Als onze anys vaig tenir la sort de participar en el taller de ciències Galileu, una activitat que organitzava un grup d’enginyers, la majoria exiliats argentins. El primer dia ens van preguntar què volíem fer, i jo vaig dir “un submarí”. En vam fer un per a nens, que baixava a tres metres de profunditat a la platja. Va servir per aprendre els principis bàsics de respiració, comunicacions, de resistència de materials. I aquí va començar tot: els estudis de disseny industrial, la construcció de dos vaixells de vela, la travessia de l’Atlàntic amb el segon d’ells, i la posada en marxa, el 2004, del projecte de l’Ictineu 3 amb la Carme Parareda com a sòcia i directora d’operacions.