“La manera de respirar pot tenir efecte analgèsic”

Sempre m’ha sorprès molt la influència que hi té el cor, perquè trenca una mica la dicotomia històrica de seguir el cap o seguir el cor. També m’ha encantat veure com el món científic, tot i que inicialment estava una mica tancat als canvis, s’ha obert a un nou paradigma molt més integral i complex, que parla fins i tot de l’estil de vida. Estem en un moment molt bonic en l’àmbit científic.

Exacte, sempre hi ha hagut cultures que han estat cerebrocentristes o cardiocentristes, però no hi ha hagut cultures antigues en què es veiés una unió tan clara. És cert que sempre s’ha sospitat que hi havia una relació i que fa uns anys s’ha estudiat més. Ara el que veiem és que no és o l’un o l’altre. Tenen comunicació entre ells i hem d’escoltar-los a tots dos.

Ho fa i molt. He treballat durant anys en Alzheimer i la literatura científica ja es fa ressò que les malalties neurodegeneratives solen dur associada alguna mena de disfunció cardíaca. I els factors de risc cardiovascular són molt similars als factors de risc cognitiu. És a dir, que la salut del cor està molt vinculada amb la salut cognitiva. Ara s’ha pogut constatar per primer cop al laboratori que en la malaltia d’Alzheimer el cor i el cervell perden comunicació. Això obre les portes a estudiar com combatre aquestes malalties des de més punts de vista, perquè abans només ens centràvem en el cervell. Ara podem mirar si anys abans de l’aparició dels símptomes han passat coses al cor, o fins i tot la relació amb la microbiota. Aquesta interrelació entre tots els òrgans fa que ara les malalties siguin molt més complexes d’estudiar, però a la vegada obre una quantitat de portes increïble per estudiar.

Una mica tot, encara que l’associació principal és amb la dieta, amb què mengem. La salut de la microbiota, els organismes que viuen dins de l’intestí, influeix en la dinàmica de les neurones, en com actuaran, es comunicaran i processaran la informació. Segons què mengem s’activen més unes zones cerebrals que altres. Per exemple, el menjar porqueria que tots coneixem provoca que les zones del cervell involucrades en l’emoció estiguin més desregularitzades. Per tant, qui en mengi més tindrà més problemes per gestionar les emocions pròpies que qui mengi més sa.

No, respirem molt malament. Jo la primera, i al darrere més del 80% de la població que ho fa de manera molt poc efectiva. I això té una influència molt forta en el cervell. I s’hauria de saber perquè és el procés més important, en tant que hi podem intervenir directament. Podem canviar la manera de respirar, però no la de digerir, per exemple.

El que ens diuen els estudis, i això concorda amb moltes tècniques mil·lenàries, és que el més convenient és inspirar pel nas, perquè hi tenim diversos filtres que netegen i humidifiquen l’aire. Si respirem per la boca tot aquest factor d’higiene no hi és. A més, quan inspirem pel nas s’activa el bulb olfactiu, una estructura molt important per processar la informació olfactiva, però també per activar els mecanismes neuronals de l’atenció, de les emocions, etc. És a dir que el nas és un gran aliat de la nostra salut mental.

Llavors hi ha certes estructures cerebrals que s’alteren, es poden atrofiar, i això es pot relacionar amb una pitjor gestió emocional. De fet, la manera de respirar també pot tenir efecte analgèsic. Hem fet un estudi amb un grup de persones que tenen dolor crònic per discopatia, una situació molt invalidant. Durant dos mesos van aprendre a respirar d’una determinada manera i hem vist efectes tant pel que fa al sistema immunitari, a factors inflamatoris, com a receptors de dolor del sistema nerviós. Minvava la sensació de dolor i el consum de medicació baixava estadísticament. I això només respirant diferent.

Pot ser per la boca, però és important. Un estudi de la Universitat de Tòquio ha vist que si les inspiracions són més curtes que el temps que dediquem a expulsar l’aire, quan arribin situacions estressants tindrem més capacitat per gestionar millor aquesta petita crisi perquè baixa el llindar de resposta del cervell. Jo ho he provat molts cops i t’asseguro que funciona.

Absolutament. La meditació tal com l’estudiem al laboratori és l’observació equànime d’un mateix. És una estona que dediques a observar-te de manera equilibrada, començant per les sensacions del teu cos. És clar que no hi podem dedicar dues hores diàries, però anar-ho fent uns minuts al llarg del dia no ens hauria de costar tant, sobretot tenint en compte quants cop al dia desviem l’atenció cap al mòbil.

Molts. Des que la Universitat de Harvard va començar a estudiar-ho, l’any 1973, s’ha vist que dos mesos després de començar a meditar una mitja hora al dia es reforça l’escorça frontal, una de les parts més importants del cervell, que coneixem com la cabina del pilot, i també hi ha canvis associats a altres zones del cervell. L’amígdala, per exemple, involucrada en ansietat i estrès, es redueix i torna a una mida més d’acord amb el que hauria de ser. Perquè els estudis apunten que el ritme estressant que portem l’ha fet més gruixuda del que hauria de ser.

I no només això. L’hipocamp, la zona involucrada en la memòria, també es reforça. Els telòmers, una mena de rellotge de la nostra edat biològica d’acord amb l’estil de vida, es redueixen de manera més lenta i alenteixen l’envelliment del cos. Hi ha molta literatura que demostra que la meditació produeix canvis en la plasticitat del cervell de manera molt beneficiosa.

Si adoptem postures encorbades o encongides, el nostre cervell ho interpreta com que estem malament. I el cervell actua i activa mecanismes com si realment fos així. I el mateix si fem cara d’enfadats: s’engeguen mecanismes de malestar. Les carreteres són en dues direccions.

Hem fet proves simplement fent que algú faci cara alegre, sense haver de pensar en coses divertides, o que recordi moments feliços, fins i tot provocant un somriure amb dispositius externs com tires adhesives, i hem vist com s’activen al cervell mecanismes que contribueixen al benestar. És a dir que el nostre cos també es un gran aliat per anar conduint els nostres estats mentals.

La nostra medicina no té preu com a medicina curativa, però les medicines d’altres tradicions es caracteritzen per una mirada molt més preventiva. El que interessa principalment és estar bé i evitar haver d’arribar al metge quan tens nivells d’estrès o d’angoixa patològics i que ens fan recórrer a ansiolítics perquè són inhabilitants.

Això és impressionant. El cos no acaba a la nostra pell, no som hermètics com es pot pressuposar. La interacció amb altres persones ens altera el cervell. I en aquest sentit s’ha vist que quan jo paro atenció a algú, sigui cara a cara o a través de la pantalla, el meu cervell se sincronitza amb el d’aquella persona.

Hem de vigilar molt amb les persones que ens envolten, perquè amb el sistema cardíac passa el mateix, els cors se sincronitzen amb el de l’altra persona. I amb el sistema hormonal també, i la màxima interacció és entre pares i fills. De manera que si jo arribo a casa i estic nerviosa, per més que faci bona cara i no cridi, el meu cos carrega una quantitat de neurotransmissors que arribaran a les altres persones sense que ens n’adonem. De fet, si vas a una oficina o una biblioteca i seus entre persones que no coneixes i que estan terriblement estressades, encara que no ho aparentin, el teu cos comença a incrementar els nivells de cortisol. Ens influeixen moltes coses i ens influïm constantment.

Mentre parlo amb tu, el teu cervell està reproduint les meves paraules com si les estiguessis dient. Però com que el teu cervell està sa té un mecanisme que bloqueja que aquestes zones que reprodueixen el que dic ho enviïn a zones on s’executa el llenguatge. Per tant, tu no repeteixes el meu discurs com sí que farien persones que tenen deficiències en aquesta zona. Però, com que internament repeteixes el que dic, t’estàs convertint en mi durant una estona. I no només amb informació auditiva, sinó que també tens informació dels meus moviments, la meva cara, tot allò que faig..., tot ho associes com si ho fessis tu. És un mecanisme imprescindible sense el qual no podríem comprendre l’altre. Se’n diu sincronització de fase intercerebral.

Completament. Un cop s’ha acceptat la influència de tot l’organisme sobre el cervell, que això va ser fa un parell d’anys, ara cal desenvolupar tot això, perquè hi ha milions de preguntes per respondre. I el següent pas, la segona revolució en la neurociència, serà el treball sobre la sincronització entre els cossos. La Universitat d’Israel, que va al davant en això, ja ha llançat un megaprojecte sobre aquest tema.