La curiositat i els referents femenins

Per fer ciència has de ser curiós. Aquesta és una de les idees que més es van repetir ahir en la jornada d’orientació laboral Impulsem les vocacions científiques, dins de la Setmana de les Dones i les Nenes en la Ciència de Girona. Qui ho va exposar amb l’exemple més gràfic va ser la biòloga Marina Inés Roldán, experta en l’estudi genètic de la gamba de Palamós, que va explicar que la vocació científica li va començar als 8 anys, quan va muntar el seu primer joc de química: va posar closques de cacauet dins d’un pot, hi va afegir aigua i anava mirant com canviaven de color.

Roldán i quatre investigadores més de la UdG –de les quinze que formen part de la campanya Ciència DO Girona. Les nostres veïnes, les nostres científiques, que durant aquest mes es pot veure arreu de la ciutat– van explicar la seva experiència i van respondre les preguntes dels més de 200 alumnes de secundària, batxillerat i FP que omplien l’auditori de La Mercè, per tal d’intentar-los treure els temors i trencar els estereotips que puguin tenir, oferint-se com uns referents femenins clars i propers. Mostrant la ciència com una cosa a l’abast de tothom, també de les dones. De fet, en això s’ha fet molt de camí, segons van dir, ja que moltes treballen en equips eminentment femenins. Però no està tot fet. “És important que els nois siguin conscients que tothom pot fer ciència. Jo no sento que hagi tingut menys oportunitats que els meus companys. Espero que arribi un moment en què no hàgim de mirar que hi hagi equitat, que tots tinguem les mateixes possibilitats”, va assenyalar Laia Vicens, doctora en química, i una de les més joves de la jornada. L’altra investigadora més jove era Andrea Riberas, neurobiòloga que està acabant el doctorat amb una tesi sobre l’Alzheimer, que va subratllar que, tot i la competitivitat que hi ha per accedir a les beques, cal persistir si tens clar que vols fer recerca.

I és que la dificultat per finançar màsters i doctorats va ser un dels temes que els estudiants –procedents de cinc instituts: Salle, Bell-lloc, Vedruna, Montilivi i Xifra– van preguntar dins de les seves preocupacions lògiques, que també inclouen els sous, la dificultat per trobar feina, el temps de durada dels estudis, les hores de dedicació i com compaginar-ho amb la vida personal, així com, és clar, la conciliació familiar. Aquí l’exemple el va aportar Cristina Bosch, que després de 14 anys com a infermera va entrar en el món de la recerca gairebé de casualitat –ella volia fer docència, i li van dir que calia fer també recerca–, just quan estava embarassada del seu primer fill: “Vaig fer màster i doctorat amb tres embarassos pel mig. Va ser molt difícil. El meu home em va ajudar molt, i va requerir molt d’esforç, però es pot.”

Un altre aspecte que van destacar les científiques és que fent recerca viatges molt (Cristina Bosch es va endur tota la família al Canadà). Una de les que han viatjat més és Anna Quiroga, neurocientífica que investiga ara sobre esclerosi múltiple a l’IDIBGi, però que va passar per Pamplona, Itàlia i el País Basc abans de tornar a casa fa quatre anys. Ella és una de les que més van deixar clar que fent recerca t’ho pots passar molt bé. “Si l’experiment surt bé, és com ser un jugador de la Champions, et compensa molt.” Però creu que cal triar molt bé el tema: “Has d’agafar una cosa que et motivi perquè hi has de treballar moltes hores durant molt temps.” Però res és una regla universal. Laia Vicens no ho va triar i ara li encanta. Ella tampoc tenia clara la vocació (fins a segon d’ESO volia ser mestra) i defensa la importància de no tenir por d’equivocar-se: “Si t’equivoques avances el doble que quan tot surt bé.”