La vaig estrenar l'any 1979 i m'hi he jubilat. De fet, sempre he exercit a les escoles de la vall. Primer a Sant Esteve i, després, a l'escola unitària del Mallol.

Que era un moment en què la gent marxava dels pobles i no sabíem si ompliríem l'escola. Els mestres de les escoles dels pobles de la vall pensàvem que junts treballaríem més bé i amb més qualitat. Així va ser, però, al principi, lògicament, ens feia una mica d'ànsia, acostumats a la nostra petita escola.

Sí, més enllà de la precarietat del primer any: les taules del menjador eren de cavallets, hi havia parts de l'escola que s'inundaven... Jo vaig iniciar les classes a l'aula de treballs manuals. L'entusiasme de tots els professionals, però, va fer quedar en anècdotes aquests problemes.

Van inaugurar l'escola amb 250 alumnes i 9 mestres i sempre hem anat creixent. El curs que ve, n'hi haurà 400 i 30. El Verntallat acull també els alumnes de les Preses. Fa temps que Educació ha de fer una escola per als nens d'aquest poble. Això permetria alliberar espais i no haver de funcionar amb mòduls.

Jo sóc mestra de la vella escola. Vaig ser molt feliç al Mallol a l'escola unitària, tot i la precarietat de recursos. Els últims anys he trobat que s'han ampliat molt les matèries però s'ha perdut el memoritzar d'abans. Els alumnes són nens de botonets, però han perdut l'hàbit d'estudiar. A part, abans hi havia molta més dedicació familiar que no pas ara. A més, els alumnes fan massa coses fora de l'escola.

Està molt bé que hagin entrat a l'escola, però han de tenir clar que hi són per col·laborar. El mestre és el professional. Cadascú ha d'estar al seu lloc i, a vegades, sembla que els papers s'han canviat.

Em van dedicar unes paraules a la festa de l'últim dia de curs, que vaig agrair públicament, els alumnes es van voler retratar amb mi i, amb els companys de feina i els representants dels ajuntaments de les Preses i la Vall d'en Bas, vam fer un dinar on vaig rebre records i on em van dedicar paraules emotives.