La guerra amb ulls d’infant

La guerra pot arribar aquí? Per què hi ha una guerra? Qui en té la culpa? Aquestes són algunes de les preguntes que les famílies amb fills i la comunitat de mestres s’han vist responent d’ençà que Putin va decidir envair Ucraïna. A molts adults els assalten una gran quantitat de dubtes a l’hora d’entomar fronts que causen angoixa en els infants. “Hem de parlar obertament d’aquest tema amb ells”, diu Núria Casanovas, psicòloga infantil i familiar i supervisora d’equips pedagògics en diferents centres escolars. “Fins als cinc anys –detalla– no racionalitzen tant la guerra però podem observar si estan angoixats. Entre els cinc anys i la preadolescència els hem d’escoltar molt i saber com ho viuen, què senten, què en pensen... i desmuntar algunes creences negatives com ara que Putin ens enviarà un míssil. De la preadolescència en endavant els preocupa el futur, el seu futur, i els hem de donar missatges positius però realistes. Una crisi és una oportunitat per construir un món millor.”

Casanovas, que presideix el Consell Social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, valora de forma molt positiva que els infants reaccionin a tot allò que els envolta i els preocupa “perquè vol dir que són sensibles als problemes de la societat i que el cervell emocional funciona”, i observa tres possibles respostes: “Inhibir-se o bloquejar-se, reaccionar amb ràbia o optar per la resiliència i acceptar la situació.” Aquesta psicòloga recepta “molta comunicació entre les famílies i l’escola per traslladar als infants un mateix missatge” i “fer un treball amb els menuts perquè reflexionin sobre què hi poden aportar per tal que aquest món sigui una mica millor, sense anul·lar la seva ràbia o la seva por”. I un tercer consell, adreçat sobretot als progenitors: “No els pinteu el món de color rossa. No els sobreprotegiu. El luxe de tenir-ho tot no és el més habitual. Si no entenen tot això, s’enfonsaran quan s’enfrontin a un problema.” Núria Casanovas creu que aquests dies també s’obre una oportunitat per treballar amb els infants el tema de l’acollida i els drets humans, i per aquest motiu anima tothom “a buscar vies per tal que els infants aprenguin a acceptar i respectar l’altre, a entendre que si arriba a la classe un nen refugiat no n’hi ha prou amb somriure’l el primer dia, i a reflexionar sobre per què ajudem uns refugiats i, en canvi, uns altres no”.

Margot Fusté, psicòloga especialitzada en infància, adolescència i família i fundadora del centre Psico-Sinergia, opina que aquests dies els pares i mares han d’observar si hi ha cap canvi de conducta en els seus fills “perquè poden ser conseqüència del fet que estan angoixats per la por a la guerra, i més tenint en compte que encara estem sortint d’una pandèmia”, i recorda la importància d’adaptar el missatge de l’adult “a l’edat del nen o nena” i de no referir-nos en el discurs “als bons i als dolents si no volem que pensin, per exemple, que qualsevol nen rus és dolent pel simple fet d’haver nascut en aquest país”. “Mirem d’esbrinar què en saben, què els preocupa, què senten –prossegueix–, i els podem explicar, per exemple, que aquestes emocions són normals, que els adults també tenim pors. És tan important no angoixar-los com evitar amagar-los tota aquella informació que pensem que els pot generar ansietat.” Fusté diu que a la canalla, per evitar caure en la preocupació excessiva, se li pot explicar que la guerra és a molts quilòmetres de casa, o que és poc probable que arribi aquí. I sobretot té molt clar que sobreprotegir-los i negar aquelles realitats que els poden preocupar “només serveix perquè tard o d’hora siguin conscients que els pares els estan enganyant perquè allò que els expliquen no té res a veure amb el que senten a l’escola o expliquen els amics. En conseqüència, poden arribar a la conclusió que no val la pena parlar amb els pares perquè no són de fiar”.