“Els directors són educadors, no gestors”

No m’ho sembla. En totes les escoles treballem amb persones. Tinc algunes conviccions: respecte absolut a tothom, exigència des de la coherència, optimisme, que l’optimisme s’encomana, donar temps per anar incorporant els canvis i les novetats. I, després, un element cabdal és poder compartir un objectiu de millora que impliqui tothom.

Capacitat organitzativa, molta empatia per saber escoltar, i no tenir por de prendre decisions. Aquestes serien, per mi, les característiques bàsiques.

Vaig procurar actuar amb tota la prudència i el respecte a la gent que ja era a l’escola. Escoltar per procurar comprendre em va ajudar molt. Tot ho vam anar fent lentament i ben aviat vam poder compartir el propòsit de progrés que ens cohesionava: la millora del llenguatge de l’alumnat. De seguida ens vam engrescar en les accions concretes per aconseguir-ho. També ens vam proposar que el centre fos ben acollidor per a tothom, crear comunitat.

El que em sembla important és que la direcció es guanyi el respecte, especialment per la coherència. Sí que ha de ser una persona que tibi, que estiri la resta. Sobretot ha de tenir un equip directiu molt cohesionat, que prengui les decisions de manera ben compartida i implicada, que vagi a l’una.

No, perquè és l’única manera d’estar ben connectada a la realitat. En aquest cas, jo ho necessitava especialment, venia d’un context molt diferent i saber de l’alumnat i les seves necessitats, de primera mà, era essencial.

Es proposa una figura directiva destacant especialment la funció gestora, i no m’agrada. No podem tancar-nos en un despatx a decidir qüestions. Abans de res nosaltres som educadors, no som gestors de papers, ni experts en recursos humans o en gestió de personal, i em sembla que aquesta característica l’hem de mantenir per damunt de tot. Un director ha de tenir criteris pedagògics, sensibilitat social, conèixer bé el context de treball, el barri, les condicions de vida de l’alumnat... I implicar-s’hi!

La feina és la d’educar i la d’atendre l’alumnat i això hem de mirar de preservar-ho, al marge d’aquest malestar que es provoca amb decisions que a vegades costa d’entendre. La meva recepta és tranquil·litat, paciència i deixar prou temps de marge per tal que tot flueixi. I si tu veus que un nen no està bé, està trist, sol, amb poques ganes, has de tenir el temps i la predisposició de poder preguntar-li: “Què et passa? Com et puc ajudar?” És que si no ho podem fer, no estem fent bé la feina. Un nen no pot aprendre si no està bé. A primària és més possible arribar-hi, em fa por que a secundària costa molt més.

Fent menys activitats. A les escoles ens arriben molts inputs, tota mena de propostes per apuntar-nos a experiències, jornades, espectacles... i no podem dir que sí a tot. I la iniciativa que emprenguem, la que hàgim decidit plegats, hem de treballar-la amb paciència i persistència, només la pluja fina i constant va calant. A vegades reclamem aiguats perquè ens guanya la pressa i el desig de córrer, però els aiguats s’ho emporten tot. Pluja fina, tota l’estona...

I tant! I fer-ho només frustra. “Els d’aquella escola ja llegeixen a cinc anys”, a vegades es diu. Jo vaig venir d’una escola de més nivell acadèmic, però és que les condicions del context ho feien més fàcil! A tot arreu són els nens els que et marquen el ritme i les possibilitats. La nostra feina és anar estirant des d’on saben.

La paperassa ha crescut de manera exagerada i cal aturar-ho, perquè ara ja està perjudicant l’essència de la finalitat de l’escola, que és l’atenció als nens i nenes. Estar amb ells i acompanyar-los, escoltar-los, conversar-hi, proposar-los activitats, estimular-los a fer-les, tot això és molt més important que qualsevol acte administratiu. Les programacions, les propostes d’avaluació..., s’han de poder fer de manera esquemàtica per tal que siguin útils i pràctics. Han de ser coherents i justificades, però no cal arribar al grau de formalització que demanen.

No tinc prou perspectiva per poder-ho considerar. Trobo insuficients els recursos de les escoles d’alta i màxima complexitat. Per posar un exemple: les aules d’acollida. Quan un nen arriba del seu país d’Àfrica o d’Àsia, només poden usar el recurs d’acollida dos, màxim tres anys. De veritat que algú pot pensar que aquests nens aprendran una llengua en dos anys? En general arriben amb unes motxilles carregades de moltes vivències mal enteses. De llengua estructurada no tenen ni la pròpia. I l’escola són només cinc hores! Les mancances acadèmiques de base no s’atraparan. I les altres, de mancances? I quan en una escola n’hi ha cent cinquanta d’aquestes característiques? No estic segura que el Departament consideri prou la diversitat de centres.

Em sembla impossible haver de triar. No pots abandonar l’exigència acadèmica. Si no aprenen els continguts acadèmics a l’escola, on ho faran? Tenir formació dona oportunitats. Però tampoc no es poden bandejar els aspectes emocionals. Si t’acostes afectivament, podràs ajudar millor en l’aprenentatge. Són dos pols que s’alimenten mútuament.