Educació

la crònica

L’esperit de Bellaterra per repensar-ho tot

La UAB commemora els 50 anys d’un document que no només va democratitzar el sistema universitari

Aca­bar la feina 50 anys després o, fins i tot, tor­nar a posar fil a l’agu­lla perquè la uni­ver­si­tat sigui la punta de llança per can­viar i sac­se­jar el món. En defi­ni­tiva, recu­pe­rar l’espe­rit del Mani­fest de Bella­terra en vista del “desor­dre mun­dial” actual, replan­te­jar “quina és la nos­tra funció res­pecte al món i la soci­e­tat” i “com ens hi situem com a comu­ni­tat”. Eren les parau­les del rec­tor de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona (UAB), Javier Lafu­ente, en el trans­curs de l’acte de clo­enda, dime­cres pas­sat, del 50è ani­ver­sari d’aquesta decla­ració de prin­ci­pis que va ser­vir per a alguna cosa més que per crear un nou model uni­ver­si­tari.

Un mani­fest ela­bo­rat per Fran­cesc Espi­net i Josep Mont­ser­rat en un con­text de crisi uni­ver­sitària, amb una vaga inde­fi­nida dels pro­fes­sors no nume­ra­ris (PNN) amb con­trac­tes admi­nis­tra­tius –repre­sen­tava el 70% de la plan­ti­lla, va con­tex­tu­a­lit­zar Jordi Sancho, inves­ti­ga­dor del Grup de Recerca sobre Dic­ta­du­res i Democràcies, en la xer­rada prèvia–, seguida després a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (UB) i a la Politècnica, i d’altres recla­mant el reco­nei­xe­ment de drets labo­rals. Les mobi­lit­za­ci­ons van con­fluir amb la crisi de la dic­ta­dura fran­quista superada per la crei­xent mobi­lit­zació social i obrera. Sancho va resu­mir en qua­tre punts els deu apar­tats i 22 punts del mani­fest que van molt més enllà de la rei­vin­di­cació de la faceta docent: una uni­ver­si­tat democràtica i lliure; autònoma, pública i popu­lar; al ser­vei de tota la soci­e­tat, i final­ment, que fos naci­o­nal cata­lana. El claus­tre de l’11 de febrer del 1975, que es va fer a la sala d’actes del rec­to­rat i amb ampli ressò mediàtic, no aprovà el mani­fest sinó “un docu­ment de prin­ci­pis per a uns nous esta­tuts democràtics” de la UAB ela­bo­rats per un con­junt de pro­fes­sors que donen suport a Josep Laporte com a rec­tor. L’his­to­ri­a­dor Borja de Riquer va asse­nya­lar després que, entre altres aspec­tes, el rec­tor Vicente Gandía no va dei­xar que es fes el claus­tre en català, fet que va estar a punt de pro­vo­car que no se celebrés. En el claus­tre també es van apro­var dues moci­ons: una d’adhesió a la cam­pa­nya pro­am­nis­tia de Justícia i Pau i una altra per recla­mar l’amnis­tia uni­ver­sitària als pro­fes­sors i estu­di­ants san­ci­o­nats, i De Riquer també va remar­car el fet que fos la pri­mera ins­ti­tució pública de l’Estat que va votar a favor de la democràcia amb el gene­ral Franco en vida.

Sancho va ser el pri­mer a des­ta­car de l’espe­rit de Bella­terra com a rei­vin­di­ca­bles i extra­po­la­bles a la situ­ació actual el pen­sa­ment crític i la funció social com a espai col·lec­tiu de reflexió davant les tendències indi­vi­du­a­lis­tes i l’excés de buro­cra­tit­zació.

En la taula rodona poste­rior, hi van par­ti­ci­par actors en aquells esde­ve­ni­ments, com l’his­to­ri­a­dor José Luis Martín Ramos, que després de la inter­venció de Sancho recor­dava situ­a­ci­ons de feia 50 anys: “Els pro­fes­sors joves pre­teníem expli­car la Guerra Civil a una colla de vete­rans, i ens deien: «Noi, això és la història que tu fas, però la que va ser és una altra.»” Amb tot, va recor­dar les parau­les d’Isi­dre Molas: “Tot allò impor­tant a la vida es fa fins als 30 anys”, per refe­rir-se a la importància del mani­fest de la UAB que agafa el relleu de les llui­tes estu­di­an­tils lide­ra­des a la UB amb la Caput­xi­nada del 1966, com es coneix l’assalt fran­quista de l’assem­blea cons­ti­tu­tiva del Sin­di­cat Democràtic d’Estu­di­ants. Ramos va coin­ci­dir amb una altra figura de les que hi van inter­ve­nir, Pilar Bene­jam –ales­ho­res direc­tora de l’Escola de Mes­tres de Sant Cugat–, a recla­mar que calia repen­sar la for­mació dels mes­tres, tot i que ella va posar èmfasi a la neces­si­tat de posar espe­cial atenció “a les pràcti­ques” que tant els va cos­tar defen­sar ales­ho­res. Bene­jam va reconèixer que hau­ria d’haver assis­tit a l’acte Teresa Eulàlia Cal­zada, que va par­ti­ci­par en la redacció del mani­fest: “És qui em va fer fir­mar-lo.”

Abans, l’exrec­tora Mar­ga­rita Arboix va recor­dar que ella es va incor­po­rar ja el 1976 a la UAB, que va esde­ve­nir un “mirall” per a les altres uni­ver­si­tats unint en un claus­tre estu­di­ants, per­so­nal tècnic i pro­fes­sors, mal­grat que a finals del 1975 es pre­veia el tan­ca­ment de la UAB i que passés a for­mar part de la UB. El catedràtic en peri­o­disme Enric Marín, en fun­ci­ons de mode­ra­dor, s’encar­regà de dema­nar ins­tal·lar una placa com­me­mo­ra­tiva a la sala per recor­dar que va ser la “punta de llança” de la trans­for­mació del sis­tema democràtic de l’Estat espa­nyol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia