Educació
JOSEP LLAGOSTERA I LLAPART
ENGINYER INDUSTRIAL, PROFESSOR UNIVERSITARI, EXPRESIDENT DEL PATRONAT DE L'ESCOLA POLITÈCNICA SUPERIOR DE LA UDG I ARTISTA
“Parteixo de la geometria per crear la forma”
Algunes persones pensen que pel fet de tenir el títol d'enginyer la societat ja els ho ha de recompensar amb un sou, i no és així
Hem d'estar constament il·lusionats per aprendre i això ens porta la felicitat
El valor de l'actitud
Josep Llagostera és l'autor de l'escultura dels quaranta anys de l'Escola Politècnica de la UdG –a la imatge–, que segons aquest artista enginyer simbolitza el creixement i l'esforç que han de fer els estudiants.
La cultura de l'esforç no s'ha perdut, però s'ensenya poc. Jo sóc una persona que intento predicar
això amb l'exemple
això amb l'exemple
La universitat ha
de formar persones
per damunt de tot; aquest tema s'oblida molt i penso que és la part més important
de formar persones
per damunt de tot; aquest tema s'oblida molt i penso que és la part més important
Josep Llagostera (Anglès, 1943), és l'autor de l'escultura que representa els quaranta anys de l'Escola Politècnica de la UdG. Darrere d'aquest artista, però, hi ha un professional que ha fet de la cultura de l'esforç la seva principal virtut. Ell d'aquesta constància en diu actitud. Sense deixar de treballar va estudiar magisteri, enginyeria industrial superior, es va doctorar, va fer de professor a l'Escola d'Enginyeria de Barcelona i va ser president del Patronat de la Politècnica de la UdG. A més, ha tingut importants càrrecs en el món privat, com ara a Suberolita i a Formigons Girona, entre altres. Llagostera és un enamorat de l'estudi i de predicar amb l'exemple els valors que potenciïn la part humana de les persones per poder assolir bons professionals.
Vostè és l'autor de l'escultura que serveix de tribut al quarantè aniversari de l'Escola Politècnica Superior de la UdG. Com va sorgir la idea?
Aquesta escultura és especial per a mi perquè quan era president del Patronat de la Facultat de la Politècnica vaig dissenyar un guardó que es donava com a premi, acompanyat d'una dotació econòmica, per incentivar els alumnes a fer el projecte de final de carrera. I ara, i amb motiu del 40è aniversari de l'Escola, aquest guardó s'ha convertit en una escultura. Però la idea de l'obra, com veu, ve de molt lluny.
El fascina l'escultura i jugar amb les formes?
Sí, és cert, em fascina. Ja des de l'època d'estudiant ja em fascinava molt. Pensi que la meva tesi doctoral es titula Estudi gràfic de les superfícies reglades guerxes.
Què tenen d'especial?
Em fascinen absolutament, tant, que fins i tot tinc un llibre en què explico com dibuixar-les i construir-les. Per les meves obres agafo algunes d'aquestes superfícies, les componc i em surten unes formes amb una esveltesa i dimensió que em resulten atractives i indicatives de moltes coses. Posades en un eix vertical per mi simbolitzen el creixement humà i filosòfic de les persones.
I l'escultura de la Politècnica representa, de manera molt resumida, el creixement i l'esforç que han de fer els universitaris com a persones humanes.
I l'escultura de la Politècnica representa, de manera molt resumida, el creixement i l'esforç que han de fer els universitaris com a persones humanes.
Com defineix les seves figures?
Les meves figures són la unió de la matemàtica, a través de la geometria, per assolir aquest poema visual que és l'escultura. Totes les figures que intervenen en les meves obres tenen prèviament una equació.
Dóna molt valor a la formació humana?
Absolut. La universitat ha de formar persones per damunt de tot. Aquest tema s'oblida molt. Penso que és més important la part humana que la científica. Una persona amb valors durant l'època d'estudiant, i després d'acabar els estudis, serà capaç de molt.
El títol és una part important, però no el tot?
No és només tenir un títol, sinó l'actitud, la disposició i l'autoaprenentatge. Algunes persones pensen que pel fet de tenir el títol d'enginyer la societat ja els ho ha de recompensar amb un sou. I no és així. La universitat, els estudis, la capacitat d'aprendre al llarg de la vida, el que ens ha de fer és ajudar a créixer com a persones. Les meves figures d'alguna manera representen això.
El títol és una part important, però no el tot?
No és només tenir un títol, sinó l'actitud, la disposició i l'autoaprenentatge. Algunes persones pensen que pel fet de tenir el títol d'enginyer la societat ja els ho ha de recompensar amb un sou. I no és així. La universitat, els estudis, la capacitat d'aprendre al llarg de la vida, el que ens ha de fer és ajudar a créixer com a persones. Les meves figures d'alguna manera representen això.
Vostè parla d'actitud?
Sí, perquè actitud vol dir disposició i també autoaprenentatge, perquè sempre s'ha d'estar aprenent en la especialitat que s'hagi escollit i en tot. Un estudiant amb aquesta capacitat de millorar serà, segur, un gran valor per a l'empresa, més enllà del títol, que seria la base, si vol. Una base important, és cert. Amb l'actitud podem fer persones felices.
Parla de felicitat?
Aquesta actitud segur que ens porta a la felicitat. I si parlem de felicitat entrem en un terreny molt filosòfic i jo el vull expressar d'alguna manera amb moltes figures, que representarien això.
La seva obra parteix d'una forma d'expressió que neix de la geometria al servei de l'art i la poètica de l'escultura, fins i tot. Certament curiós!
No parteixo de treballar el ferro buscant la forma, parteixo de la geometria per crear la forma. Totes les figures que intervenen en les meves obres prèviament tenen una equació. Defineixo analíticament, geomètricament, en definitiva matemàticament, la figura. I així vaig component les figures que formaran les meves escultures.
Dedueixo que les matemàtiques han estat sempre el seu fort?
Sí, i tant. Vaig estudiar a La Salle i sempre vaig treure bones notes. Però pensi que em vaig posar a treballar amb 14 anys. El que havia estudiat era habilitat mercantil. No vaig poder fer el batxillerat, ni el peritatge mercantil. Era molt car i els meus pares no s'ho podien permetre.
De què treballava el seu pare?
El meu pare era ferroviari i aquesta era la raó per la qual jo podia anar a La Salle. A Anglès els estudis no estaven a l'altura de La Salle. Primer vaig anar a Salt i després a Girona. I ho podia fer perquè el tren em sortia de franc. Em passava el dia anant en tren. Jo mateix m'expedia els bitllets perquè tenia llibertat. Hi anava quatre vegades al dia perquè aprofitava per anar a dinar a casa. També ajudava el revisor. Feia una mica de tot i m'agradava.
Li agradava anar en tren?
Molt. De fet sóc el que sóc perquè volia ser maquinista! A mi el que m'agradava era poder conduir una màquina. Anant dalt d'una màquina de vapor d'aquelles antigues i també podent tocar el xiulet m'he sentit com el rei del món. Un dia vaig dir: “Jo vull ser maquinista. Què s'ha de fer?” I em van dir que calia estudiar enginyeria.
Veig que el van encarrilar bé!
Sí, alguna cosa va quedar. Però insisteixo que jo el que volia era conduir la màquina de tren!
Quan va començar, doncs, a estudiar?
Amb dinou anys. Treballava a la gestoria Bassó i quan plegava anava a casa de Màrius Soler, que era un arquitecte. I tots dos van coincidir a animar-me a estudiar alguna cosa.
On va anar a estudiar?
Doncs a casa i per lliure. Vaig fer els quatre anys de batxillerat, amb l'ingrés i la revàlida en un any i, tot i treballar, amb molt bones notes.
Quan estudiava?
Jo estudiava tot el dia. Des de les quatre de la matinada, anant en tren o mentre m'esperava, sempre estudiava. Tenint de vint-i-cinc a trenta assignatures es requeria disciplina i constància. L'ordre el tenia i suposo que el meu pare, que era molt ordenat, però no estricte, me'l va inculcar. Pensi que l'exemple, un bon exemple, és i serà sempre la millor de les assignatures
Ho ha practicat?
Sempre. Amb tota la gent que he manat durant anys i els directors que he tingut a les fàbriques jo no els he manat mai. Els he donat exemple i he preguntat. Volia que pensessin per ells mateixos. Cal fer que la gent treballi mentalment i no només obeeixi. Sempre cal animar les persones, sempre. Si una persona val, apostar per ella, i si no val, doncs canviar-la i buscar-li un lloc més adequat al seu perfil. Sempre que tingui l'actitud.
Però abans va estudiar magisteri?
Magisteri eren tres anys i jo el vaig fer en un. Ensenyar m'agradava. Els autodidactes tenim implícita una certa capacitat pedagògica. A més, fent magisteri podia entrar a enginyeria. Vaig demanar tres beques i les vaig guanyar totes tes. Vaig escollir la millor, on s'exigia una nota de notable alt, i la vaig mantenir fins que vaig acabar tots els estudis.
S'ha perdut la cultura de l'esforç?
No, no s'ha perdut, però s'ensenya poc. No és el meu cas, perquè ho predico constantment. Jo sóc una persona que s'esforça per aprendre sempre. I totes les coses requereixen esforç. Sense esforç no hi ha res. No hi ha cultura o èxits. Més que les paraules calen fets. I tots els fets requereixen un esforç. Hi ha nois de quinze anys, per exemple, que tenen una gran actitud, i altres que ja l'aniran assolint amb els anys.
El que és important és estudiar, treballar i tenir il·lusió per millorar constantment. De tota manera hi ha molta gent que com jo predica la cultura de l'esforç.
El que és important és estudiar, treballar i tenir il·lusió per millorar constantment. De tota manera hi ha molta gent que com jo predica la cultura de l'esforç.
Vostè ha fet magisteri, ha donat classes a la universitat i ha treballat i dirigit moltes empreses. Què li ha aportat, tot això?
La satisfacció en el seu grau màxim les vint-i-quatre hores al dia. Mentre estudio sóc molt feliç perquè vaig aprenent coses. Encara ara estudio! No s'ha de deixar mai. Miri, actualment vaig a classes de piano i milloro l'anglès. Fa trenta anys que jugo a golf i no n'he sabut mai, doncs ara n'he après i els passo a tots per la pedra!
L'estudi com a pal de paller!
Una de les raons per les quals em vaig jubilar era per fer aquelles coses que tenia pendents al sac i que m'hauria agradat fer, però que no podia. Entre aquestes l'escultura i escriure llibres. Tornem a l'actitud. El meu director general, el meu cap, havia estat alumne meu. Sempre he estat respectat perquè em coneixien i sabien quina era la meva actitud. Dirigir una fàbrica no difereix de donar classes, no es pensi.
Quin és un dels seus forts?
Saber calcular ha estat el meu fort. He intervingut en obres com el túnel del metro de la línia 9, els murs de les autopista, o la torre Agbar, i infinitats de projectes, molts de singulars. Ara ja els he dit que m'he retirat! El meu esquema mental es basa molt en els números, que són transversals i que serveixen per a moltes coses. De fet, la meva obra escultòrica, com ja he explicat, es basa en les equacions, en els càlculs, en la geometria per aconseguir unes formes que a mi m'apassionen.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.