L'escola del poble
L'edifici de l'escola Sant Martí està declarat bé cultural d'interès local pel valor històric i arquitectònic i és obra d'Enric Catà, que tenia vincles familiars al municipi
L'escola, que a l'època va causar impacte per la grandària, és un dels edificis més representatius de l'arquitecte, amb els elements decoratius de ceràmica i de totxo de cara vista
L'escolaes va inaugurar el 1937 i va donar cabuda a 580 nens i nenes, amb grups d'infants refugiats
Les escoles, com es coneix popularment l'edifici que ocupa avui l'escola Sant Martí, es va construir precisament amb l'entrada a l'Ajuntament del govern republicà l'any 1931. Era un dels primers centres que s'impulsava a Catalunya amb la finalitat de garantir una educació laica i universal per tal d'assentar la societat que estava naixent. L'obra es va encarregar a l'arquitecte més reconegut que ha tingut mai el municipi, Enric Catà, on passava llargues estades a la casa familiar de can Pau Bernadó.
Tal com exposa l'historiador Francesc Forn a l'informe tècnic elaborat per declarar tot el conjunt bé d'interès local, la prioritat de l'Ajuntament era trobar un lloc adequat al poble per fer-hi l'escola. Va ser un projecte ambiciós que es va aixecar als terrenys agrícoles del costat de l'església i que va obligar a obrir nous carrers i a urbanitzar-ne els entorns. L'obra suposava una forta inversió municipal i, per això, es va arribar a convocar un referèndum que va tenir el suport unànime a la decisió política.
Les obres de les noves escoles no van passar desapercebudes per les dimensions de l'edifici que es va aixecar al mig del poble. Catà, deixeble de Lluís Domènec i Montaner, es va inspirar en els grups escolars que s'anaven construint a Barcelona i que es basaven en els nous corrents pedagògics en què els infants passaven a ser els protagonistes. L'edifici, amb àmplies aules i envoltat de grans patis, destaca pels elements decoratius de totxo de cara vista i les bandes de ceràmica verda que en ressegueixen les façanes. Aquest disseny constitueix un dels edificis més representatius de l'obra de l'arquitecte. El projecte, tal com recull Forn a l'informe, incloïa la construcció d'un colomar al pati perquè els alumnes el gestionessin. L'esclat de la Guerra Civil Espanyola, però, ho va impedir i només es conserva el dibuix de com hauria de ser.
L'escola es va inaugurar el 1937 i va donar cabuda a 580 nens i nenes, entre els quals alguns grup d'infants refugiats, sobretot madrilenys, bascos i asturians. Amb el franquisme, l'edifici va adoptar d'altres usos per fer lloc a la caserna de la Guàrdia Civil, la seu de l'Ajuntament i també com a biblioteca. L'educació de nenes i nenes es va mantenir per separat fins al 1967, quan es va convertir en escola mixta i va incorporar també alumnes de Sant Iscle de Vallalta i del veïnat de Torrentbò. El 1980 van fer-hi una ampliació que en va desfigurar l'estètica original.
El 2011, coincidint amb el 75è aniversari de l'escola, el grup municipal d'ERC va impulsar la moció per declarar l'edifici bé cultural d'interès local. Aquest reconeixement va permetre disposar d'ajuts per a la rehabilitació, tant de la Diputació de Barcelona com de la Generalitat, amb un import d'uns 28.000 euros.
Nou espai Enric Catà
“És un edifici antic que exigeix despesa en manteniment perquè hi ha molta activitat i molt de desgast”, explica la regidora d'Ensenyament, Tònia Vila (ERC). Els diners van servir per reformar l'antic habitatges del conserge que s'ha convertit en l'Espai Enric Catà, a disposició de les entitats i per fer-hi actes de petit format, fora de l'horari escolar. “És un espai agradable i cèntric que convida a fer-hi actes i presentacions”, diu la regidora.
El manteniment exterior de l'edifici s'ha anat fent al llarg dels anys per repintar les façanes. La propera inversió, com explica Vila, serà a l'interior, per canviar-ne les canonades i els lavabos. Més enllà dels patis i la pista que envolten l'edifici, els alumnes tenen la petita plaça Catalunya, amb el monument a La Puntaire, per trobar-se a les entrades i sortides d'escola.
