On són les dones?

Aurora Batet és considerada la primera dona castellera. Va començar a actuar de manera regular a finals de la dècada dels quaranta, afavorida per una situació familiar que va permetre l’excepcionalitat. El seu pare, casteller a Valls, es va traslladar a Gavà i va fundar els Xiquets de l’Eramprunyà. Batet, doncs, va poder fer construccions amb els seus germans fins que, als 14 anys, algú va decidir que ja n’hi havia prou perquè ja era “grandeta”. La figura d’aquesta primera castellera es va reivindicar ahir en les jornades de reflexió sobre el paper de la dona en el món casteller que van organitzar els Castellers de Barcelona amb motiu del seu 50è aniversari. On són ara les dones, doncs? Òbviament, la situació és radicalment diferent. La presència femenina a les colles és inqüestionable, però, tot i això, la paritat és molt lluny. Les dones són minoria i estan clarament infrarepresentades en els òrgans de decisió. Així doncs, segurament som a mig camí, amb molta feina per fer.

El repte, però, no és tant de les mateixes dones com dels homes i de la societat en general. De fet, no fa pas tants anys que alguna colla encara votava si les dones tenien dret a obtenir camisa i a anar a l’autobús amb els homes. Ho recordava ahir una de les ponents en els debats, en què va sorgir la idea que “la dona va entrar al món casteller pràcticament com a necessitat i, per tant, com a instrument. D’aquí ve la seva vulnerabilitat”. La incorporació de la dona al fet casteller, efectivament, va permetre disposar de més recursos i escometre edificacions més complexes. Però l’encaix en les dinàmiques internes de les colles no va ser igualitari. “Quantes vegades heu sentit el típic comentari de «Va, vine, que la dona es quedi amb els nens»? I quantes vegades l’heu sentit a la inversa?”, demanava a l’auditori Aina Mallol, excap de colla dels Xicots de Vilafranca. Aida Martínez, de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, il·lustrava el que representa tenir un fill per als castellers i castelleres. “Vam fer una autodiagnosi sobre conciliació i vam veure que més del 40% dels castellers deixaven de venir quan tenien un fill. Dels quals, tres de cada quatre són dones”, explicava, i hi afegia que, si tornen, és quatre o cinc anys després.

Maternitat al marge, les ponents van lamentar les dificultats que té la dona per assolir rols de poder i van posar en relleu que les colles universitàries i de l’entorn metropolità han tingut més sensibilitat i encert en aquest sentit. “En canvi, em sorprèn que a les colles més grans i tradicionals no hi hagi hagut cap dona cap de colla i molt poques presidentes. Sobta perquè, justament, són les que tenen més massa social. Caldria reflexionar sobre per què hi ha llocs on cap dona es planteja aspirar a aquests càrrecs. Animo les colles a pensar-hi”, va dir Mery Manyané, excap de colla dels Castellers de Barcelona i actual membre de la junta directiva.

La periodista Raquel Sans va ser l’encarregada d’analitzar el paper de la dona castellera als mitjans de comunicació. Partint d’una crònica castellera “estrictament i únicament masculinitzada” pel que fa als autors i la seva mirada, la situació ha canviat de manera progressiva, en paral·lel amb l’arribada de la dona a posicions de cap de colla. Sans, però, lamenta que, en tractar el paper de la dona en el món casteller, se sol pecar de superficialitat.

Mery Manyané va burxar encara més la ferida: “Ara ja sabem que les dones fan castells i ja n’estem fins al capdamunt, de parlar de dones i castells. Podem i volem parlar de tècnica, d’estratègia, de puntuacions. Que en el jurat del concurs de castells, que depèn de les colles, hi hagi una sola dona és flagrant!”, va lamentar.