Nous escenaris per als drets de la infància

En tal dia com avui fa trenta anys, l’Assem­blea Gene­ral de les Naci­ons Uni­des apro­vava la Con­venció sobre els Drets de l’Infant, el trac­tat que recull els drets humans de les per­so­nes menors de 18 anys. En sig­nar i rati­fi­car-lo els estats es com­pro­me­ten a ade­quar la seva legis­lació i pràcti­ques ins­ti­tu­ci­o­nals d’acord amb els prin­ci­pis i pre­cep­tes que ema­nen d’ella. Tots els països tret d’un –EUA– han anat assu­mint aquest com­promís al llarg d’aques­tes tres dècades, la qual cosa deixa palesa una volun­tat però no resul­tats ni satis­facció en el com­pli­ment del que resa la Con­venció.

Cert és que des del 1989 hi ha hagut avenços històrics per als infants arreu del món i cada cop hi ha més nens i nenes que viuen més, millor i més sans. Però aquest progrés ni ha estat uni­forme ni igual per a tots. Els més pobres, els que es tro­ben en situ­ació de major vul­ne­ra­bi­li­tat, con­ti­nuen sense notar els efec­tes d’aquesta bonança men­tre es per­pe­tuen les con­di­ci­ons de des­a­van­tatge. Els con­flic­tes armats, la xenofòbia i la crisi mun­dial de la migració i els refu­gi­ats tenen un impacte devas­ta­dor sobre el progrés mun­dial i sobre la infància, en par­ti­cu­lar.

Els asso­li­ments demos­tren que la volun­tat i la deter­mi­nació polítiques tenen el poder de millo­rar la vida dels infants, però tra­gi­nem encara vells des­a­fi­a­ments que hauríem de resol­dre en enda­vant. El des­a­fi­a­ment que té a veure amb la super­vivència infan­til, perquè con­ti­nuen morint nens i nadons per cau­ses evi­ta­bles, pel fet de no estar vacu­nats o per des­nu­trició. El rela­ci­o­nat amb l’edu­cació, perquè hi ha mili­ons de nens i nenes que no van a l’escola o s’han de con­for­mar amb una oferta de poca qua­li­tat. El de salut, perquè mili­ons de per­so­nes no tenen accés a aigua pota­ble ni ins­tal·laci­ons de sane­ja­ment ade­qua­des. I el repte vin­cu­lat amb la pro­tecció perquè cal seguir com­ba­tent la violència de tot tipus con­tra els infants.

A aquesta vella llista hi hem d’afe­gir noves ame­na­ces, com ara la lluita con­tra el canvi climàtic i l’asset­ja­ment –cibernètic o no–, i nous des­a­fi­a­ments com la migració, sabent sobre­tot que un infant refu­giat o migrat és un infant, sense excepció, i com qual­se­vol altre té dret a l’atenció i pro­tecció espe­ci­als fins a com­plir els 18 anys. Toca recor­dar-ho perquè la història recent ens diu que massa sovint se’ls neguen els seus drets més bàsics.

Els drets no han can­viat, però la infància sí que ho ha fet en aquest període. El 1989 no hi havia inter­net, no es conei­xien els efec­tes de la crisi climàtica i no hi havia tants con­flic­tes llargs que empe­nyen famílies sen­ce­res a fugir de casa seva. L’auge de la tec­no­lo­gia digi­tal, els can­vis del medi ambi­ent i les migra­ci­ons estan gene­rant noves ame­na­ces, però també opor­tu­ni­tats, per a la rea­lit­zació dels drets de la infància. El paper dels joves també ha can­viat i estan pas­sant a l’acció per defen­sar els seus drets, i són els pri­mers en per­ce­bre i aler­tar dels nous rep­tes.

A casa nos­tra, costa creure que hàgim de con­ti­nuar par­lant de pobresa infan­til, de taxes que arros­se­guem des de fa més d’una dècada i que sem­bla que no som capaços de reba­tre. Són xifres que ens hau­rien d’esgar­ri­far perquè afec­ten més de 400.000 nens i nenes, un 28,6% de la població menor de 18 anys que veu com la seva vida està sot­mesa a unes ampu­ta­ci­ons que, com a infant, no hau­ria de patir i que, com a comu­ni­tat, no hauríem de per­me­tre. La cro­ni­fi­cació no és bona recepta perquè és cada cop més difícil rever­tir-la i acaba actu­ant com una cica­triu molesta que sent el temps amb un cost molt alt per a la soci­e­tat. Ens devem més res­pon­sa­bi­li­tat i creure més i millor en la inter­re­lació amb els infants i ado­les­cents, escol­tar-los i esta­blir ponts i con­di­ci­ons perquè siguin socis en la presa de deci­si­ons i esti­guin veri­ta­ble­ment al cen­tre d’elles. Dotar de més recur­sos econòmics, asse­gu­rar la qua­li­tat dels ser­veis i el suport a les famílies, conèixer en què i quant s’inver­teix per millo­rar la vida dels nois i noies, quin impacte tenen en la infància les deci­si­ons polítiques i les lleis, saber com viuen i com pen­sen per pro­te­gir-los millor, perquè es desen­vo­lu­pin al seu màxim poten­cial, per sen­tir-se aco­llits i esti­mats. D’això trac­ten els seus drets.

Tenim nous rep­tes amb l’Agenda 2030 de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble a la mà, que és també agenda per a la millora de la situ­ació de la infància aquí i arreu. I per alguns indi­cis que ja mane­gem, n’hem de fer via i mirar de fer pas­ses de gegant si no volem que a la següent revisió es con­tinuï indi­cant que no pro­gres­sem ade­qua­da­ment. Ho sabem i en tenim l’obli­gació des del moment que hem rati­fi­cat la Con­venció. Apro­fi­tem aquest ani­ver­sari per reno­var els vots i el ferm com­promís amb els drets de la infància i donar-los la rellevància política, econòmica i social que tenen des del seu nai­xe­ment.