Matí de maig

Era dijous i el cel bri­llava amb tots els blaus de la pri­ma­vera. Un airet suau, de tra­mun­tana segu­ra­ment, ama­nya­gava de tant en tant la tebior del sol mati­ner, movent amb deli­ca­desa les fulles de les pal­me­res que s'alcen ele­gants al davant de l'església del Mer­ca­dal. Són quarts d'onze.

Ara passa un grup de vai­lets –nens i nenes– uni­for­mats, que han sor­tit de la plaça Josep Pla i sem­blen diri­gir-se al Museu del Cinema. Un parell de pro­fes­sors con­tro­len el ramat que s'atura sota la columna de la A bros­si­ana, pot­ser per rebre les últi­mes ins­truc­ci­ons pedagògiques. El grup es torna a posar en movi­ment, però deixa el museu per un altre dia i es deci­deix per entrar a la parròquia. Com que som al maig, pen­sem què poden anar a fer el mes de Maria i ens ve al pala­dar el regust enyo­radís de la nos­tra infància llu­nyana. «Venid i vamos todos con flo­res a María.»

Tenim els nos­tres dub­tes inten­tant esta­blir l'escola a què per­ta­nyen aquells alum­nes jove­nets. Amb força evidència és una escola reli­gi­osa, però no ens posem d'acord en la tria. Domi­ni­ques, opus, vés a saber...

Ara, vés per on, un altre grup, força més nombrós es fa pre­sent a la plaça i repe­teix la mani­o­bra. Són una mica més grans, pot­ser tenen deu o dotze anys. Alguns duen rams de flors i d'altres unes cai­xes de cartró, el sig­ni­fi­cat de les quals se'ns escapa. En veure els rams, la hipòtesi diver­tida del mes de Maria comença a pren­dre ver­sem­blança. Entren orde­na­da­ment a l'església.

La curi­o­si­tat no em deixa pas­sar de llarg i deci­deixo entrar. Els nois i noies uni­for­mat ocu­pen la mei­tat de la nau. A una banda de l'altar tres noies toquen la gui­tarra i can­ten, sense afi­nar gaire, unes cançons que no em sonen de res. Men­tres­tant, el capellà, que deu estar cele­brant missa, repar­teix la comunió. Els infants es van aixe­cant orde­na­da­ment dels bancs i pas­sen a la fila cen­tral per com­bre­gar. Els pro­fes­sors con­tro­len drets als late­rals que tot es faci amb ordre.

Al damunt del banc que tinc a tocar han dei­xat un full que sem­bla con­te­nir la lle­tra de les cançons que omplen el tem­ple. Hi dono un cop d'ull. Arribo a enten­dre que fan referències a la Santa Vedruna – abans la beata Vedruna–. Això indica clara­ment que estem par­lant de les mon­ges del Pare Coll, el de Gombrèn, que aquests dies estan d'ani­ver­sari. Fa no sé quants anys de la fun­dació de l'orde. No he vist cap monja. Pot­ser perquè ara les mon­ges no van d'uni­forme o pot­ser perquè ja no que­den mon­ges per impar­tir clas­ses i han de llo­gar mes­tres laics per man­te­nir el negoci. O per les dues coses.

Quan surto, la música con­ti­nua. Jo em pre­gunto només, per pura curi­o­si­tat, com ha inclòs el cap d'estu­dis del cen­tre aquesta visita mari­ana en la pro­gra­mació del dia.