Una bona natjada per a Europa

Actualment Europa s'ocupa de tot, i dins un moment de crisi com la que vivim ara s'interessa a elements determinants per a la nostra vida quotidiana com pot ser preparar una llei sobre la… natjada. Penso, i probablement no sóc l'únic a pensar-ho, que hauria de prohibir la natjada a tothom excepte per ella mateixa, que es mereixeria, al meu parer, més que una bona natjada, una bona fart de fotrals, que, com deia el meu avi Josep: «Quan en veus la traça et porten a la reflexió.» El fet que Europa es passi una part del seu temps –per petita que sigui– a legislar sobre la natjada és una prova de la seva impotència, del seu engatjament dins coses que per a la política són quasi del domini del no-res, de la seva mol·lície política, de la seva utilitat discutible enfront de la urgència del moment.

Cal que tots, creients o no –per creients vull parlar dels qui han cregut i potser creuen encara en ella, o potser com Michel Rocard parlen de llurs dubtes–, comencin a deixar el dubte penetrar-los i reflexionin en una possibilitat de sortir del que és un veritable cul-de-sac. El món canvia amb l'aparició de Xina, Índia, Brasil, i Europa que tindria de seguir atentament aquests canvis i s'adaptar ens proposa una llei sobre la natjada. És clar que es tracta de part meva d'una mica de caricaturització, però ja se sap que, des de Doré, Poulbot fins a Cesc Wolinski i Plantu, la caricatura afirma unes coses que la llengua estereotipada –finalment m'agrada més l'expressió francesa langue de bois– de la política jamai reconeixerà. Europa ha perdut les seves nacions, però no ha guanyat Europa. El projecte europeu no existeix més, si ha existit un dia. Semblava que hi havia com una direcció comuna entre França i Alemanya, això és acabat. Ja sabem com Anglaterra participa a l'esforç europeu: «que ho facin els altres», sembla ser la seva frase favorita, i per a ells, els britànics, Europa no és una potència, sinó una zona on tot es pot canviar lliurement. I la solidaritat que semblava escrita en el conjunt europeu? Grècia ha tingut una resposta. I Grècia és un estat, què imaginar si la demanda de solidaritat hagués vingut d'una regió, de Llenguadoc-Rosselló per exemple? I la preocupació essencial és ara: «Esperem que Espanya, Portugal, Itàlia –i per què no França, però això és la meva opinió de malpensat– no segueixin el mateix camí.» L'esperit europeu era interessant, ens permetia allunyar-nos de l'esperit anglosaxó, però en realitat hem fet entrar el llop enmig dels nostres xais i el liberalisme que no correspon a res dins el nostre esperit, ni dins la nostra història, ni dins la nostra manera de viure ha fet la resta: retrocés de l'Estat, desaparició dels elements positius de l'Estat, privatitzacions salvatges i, doncs, quasi desaparició del servei públic –ensenyança, salut pública–, que ara no és més al servei del públic, sinó d'altres forces que no anomenaré car tothom les coneix. Aquest lloc de lliure canvi del qual parlàvem no té cap moral establerta per texts o simplement induïda, llavors es llança dins una legislació de detall, com és per exemple la grandiosa necessitat d'una llei europea sobre la natjada, cosa que tothom sap que és el centre de les nostres preocupacions d'avui…