“Si tinguéssim platja...”
Les mesures de confinament dictades per a Lleida i altres municipis del Segrià generen tensió i una crítica en forma de greuge cap a zones turístiques del país
Els comerciants coincideixen a denunciar que sense els visitants de fora de la capital no tenen futur
El confinament parcial no atura l’activitat de la ciutat però la fa funcionar a mig gas
Els indicis són com les pedretes que, recollides amb traça, i paciència, una a una, dins d’un laberint et permeten transitar pel camí de la veritat i arribar fins a la sortida. El primer indici d’aquesta història és el tren Ave 03082 amb sortida a les vuit en punt del dijous 16 de juliol de l’estació de Sants i arribada una hora més tard a l’estació de Lleida. L’indici no és el tren, sinó el que hi passa dins. És juliol, plena temporada de moure gent amunt i avall, i el comboi va mig buit. Al vagó número 3 només hi ha 26 seients ocupats de la seixantena disponible. El vagó del costat, el de la cafeteria, encara és més desolador. No hi ha ningú perquè el servei de bar està tancat. Són temps de coronavirus i anant cap a Lleida, ciutat mig confinada pel rebrot de Covid-19, l’anormalitat de la nova normalitat es fa ben patent.
El segon indici són l’Ares i la Vanesa, les noies que a l’estació de Lleida atenen el mostrador de l’empresa de lloguer de vehicles Enterprise, l’única que encara presta servei aquests dies. “No fem res”, se sincera una. L’altra, la Vanesa, explica que fa pocs dies que ha tornat a treballar després que li aixequessin l’ERTO i que ara tem tornar-hi aviat si la cosa no canvia. “Hem passat de tenir trenta reserves a tenir-ne només una, o cap. Avui no en tenim cap, de moment”, expliquen.
El tercer indici és el que de cop i volta es posa a explicar l’Ares i que segons la seva opinió és la clau de volta de tot plegat: “La meva padrina, la Maricarmen de Mascalcoreig, s’ha fet famosa després que va dir a la tele la veritat.” I aleshores treu el seu telèfon, busca un vídeo, prem sobre el triangle corresponent i a la imatge hi surt una dona d’edat avançada rondinant a càmera i molt empipada: “Si tinguéssem platja no mos haurien tancat!”
El crit de la Maricarmen ha estat recollit pels gestors d’un seguit de comptes d’internet, que responen al nom de Postureig de Lleida, que en clau d’humor i amb molts de seguidors expliquen l’actualitat de les terres de Ponent de forma molt especial. I a través de les xarxes aquest greuge de les terres de ponent, del país dels pagesos contra la Catalunya de turisme industrial, sol i platja s’ha anat estenen fins a convertir-se en un clam que molts a Lleida ja eleven com a la veritat absoluta del que està passant.
A la capital del Segrià pocs entenen que se’ls hagi tornat a retallar drets i que s’apliquin mesures que els han fet retrocedir a les primeres fases del desconfinament. I no és tant una incomprensió pel que està passant, perquè tothom és conscient de l’existència dels rebrots, sinó una crítica perquè es considera que no es mira a tothom amb la mateixa vara de mesurar. Molts lleidatans tenen un nom a la punta de la llengua, Guissona, i una pregunta: “A nosaltres ens han confinat i a Guissona, on hi ha un brot molt important, no. Per què no?”
Indústria ‘versus’ salut
Qui es planteja aquest contrasentit és la Júlia, una treballadora de la botiga de roba interior Hunkemöller, a la plaça de la Paeria, i no és l’única que dona a entendre que els interessos comercials i empresaris de la industria agroalimentària d’aquest municipi de la Segarra han estat més poderosos que els arguments sanitaris que s’han imposat a Lleida. Les germanes que dirigeixen la centenària sastreria Kasanovas, al carrer Magdalena, es pregunten per qui motiu no s’ha actuat ni a Guissona ni a Binèfar, on també hi ha un brot important de coronavirus però també un dels escorxadors més importants de l’Estat.
L’estat d’ànim d’aquestes treballadores del comerç i de la resta de col·legues del centre de la ciutat és el mateix. “Nosaltres per funcionar necessitem que vinguin la gent de fora de Lleida, que és el que ens dona el negoci. Si no es pot entrar ni sortir de la ciutat no venen i no fem res”, explica en Manuel de la ferreteria Balius, situada al principal carrer comercial de la ciutat.
El cert és que al centre comercial de la ciutat s’hi veu moviment, el confinament no ha aturat l’activitat, però la gent del lloc assegura que és com un diumenge, amb molt menys moviment que un dia normal. “En el seu dia vam criticar molt com actuaven des de Madrid amb això del virus, però el cert és que el mateix dia que van dictar la resolució van sortir les ajudes, i ara aquí encara estem esperant”, es queixa en Manuel. Aquest comerciant explica que des de fa dies cada dia ven menys i la seva cara dibuixa un estat de pessimisme creixent, que s’estén per tots els negocis i els comerciants del centre de la ciutat.
En el sector del comerç la pitjor part la pateixen els bars i restaurants, que només poden treballar per encàrrec i a domicili. La majoria de locals, vist el pa que s’hi dona, han decidit tancar i altres han decidit temptar la sort. És el cas del restaurant La Masia, d’on a quarts de dues en surt el Manuel amb dues safates que desprenen molt bona olor i una ampolla de vi blanc. “Això és un abús d’autoritat”, exclama, i la seva cara és tot un poema visual, retrat del desconcert i la indignació que viu una ciutat que es considera maltractada.
“Desconcertats”
La paraula “desconcertats” la fa servir en Ramon Solsona, secretari general de l’Associació d’Hostaleria de Lleida, que adverteix de la injustícia de la situació perquè “no hi ha cap brot que tingui l’origen en una terrassa”. Solsona tem el pitjor, “crec que estarem tot l’estiu confinats”, i lamenta que no s’hagi gestionat bé l’arribada de milers de persones per treballar a la fruita.
Les queixes són dels professionals de l’hostaleria, però també de les patronals i organitzacions sindicals i del col·legi d’advocats de Lleida. Aquests dies a la capital del Segrià tot són manifestos i queixes per la manera com les administracions estan gestionant la crisi.
I mentrestant, per qualsevol carrer del centre de Lleida es veuen immigrants, molts dels quals no han tingut la sort de trobar feina al camp. Per exemple l’Adama, un jove ivorià que viu a Girona, i que s’ha allotjat a un pavelló organitzat per l’Ajuntament a la zona dels Camps Elisis, a l’altre costat del Segre, per evitar que els treballadors sense feina ni lloc on estar dormin pels carrers. “Hi ha més por que coronavirus”, assegura l’Adama, que si no troba feina abans de tres setmanes se’n tornarà a Girona, a casa seva.
Com és sabut, Girona és a prop de Tossa de Mar. Una imatge d’aquest municipi s’ha fet servir per il·lustrar aquests dies una informació d’un mitjà de comunicació centreeuropeu que, explicant el cas de Lleida, titula que Catalunya torna a tenir problemes amb la Covid. A la fi resultarà que sí, que Lleida té platja, i evidentment no és la immensa i atractiva esplanada de gespa, a tocar del Segre, on, a recer d’alguna ombra, descansen temporers encara sense feina.