Els catalans d’Orador

El 10 de juny de 1944, qua­tre dies després del desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia, una columna de divisió blin­dada Das Reich , de les Waf­fen SS ale­ma­nya, amb més d’un cen­te­nar de sol­dats, van entrar al poble d’Ora­dor de Glana, a la zona rural del Lle­mosí, al cen­tre de França, entre Lle­mot­ges i Poi­ti­ers. Els sol­dats van reu­nir tots els habi­tants del poble i van sepa­rar les dones dels homes i les cri­a­tu­res. Als homes els van afu­se­llar i a les dones i infants els van tan­car a l’església, on els van cre­mar vius. Aquests fets, una de les maca­bres històries pro­ta­go­nit­za­des pels nazis durant la Segona Guerra Mun­dial, és prou cone­guda, sobre­tot a l’Estat francès. I també se sabia que entre els morts hi havia refu­gi­ats espa­nyols, repu­bli­cans fugits del fei­xisme de Franco durant o després de la guerra civil. El que no se sabia era qui eren aquests morts i que no eren pas divuit, sinó dinou. I tot això se sap gràcies a David Fer­rer Revull, un pro­fes­sor d’ins­ti­tut, lli­cen­ciat en filo­lo­gia anglesa, que es va posar entre cella i cella “donar llum a una història, no se sap per què, oculta” i ho ha plas­mat a Recu­erda, un lli­bre auto­e­di­tat l’any pas­sat. El lli­bre, a més, ha ser­vit, en des­co­brir una dino­vena víctima, per docu­men­tar que els assas­si­nats a Ora­dor de Glana, ara fa més de 75 anys, no van ser 642 com s’havia argu­men­tat fins fa ben poc, sinó 643. De fet, un tri­bu­nal de Lle­mot­ges va reconèixer l’any pas­sat a aquesta víctima des­co­berta per Fer­rer, Ramona Domínguez Gil, el títol de Mort per França, que tenien la resta d’assas­si­nats i que dona a les famílies una sèrie de drets.

Però, per què un pro­fes­sor d’anglès, no un his­to­ri­a­dor, s’embarca en aquesta aven­tura? Fer­rer ho té clar: “Em sem­blava que era molt difícil d’argu­men­tar que un fet tan greu, que va afec­tar gent pro­pera a nosal­tres, no estigués docu­men­tat.” L’autor va visi­tar la zona del Lle­mosí, acom­pa­nyant la seva filla, que feia un tre­ball de recerca sobre la resistència, i va anar al Cen­tre de la Memòria d’Ora­dor , l’impres­si­o­nant cen­tre d’inter­pre­tació o museu memo­rial inau­gu­rat l’any 1999 i que es troba a l’entrada de les res­tes del poble antic, tal com el van dei­xar els nazis quan el van aban­do­nar, segons va deci­dir Char­les de Gau­lle en una visita que hi va fer el març del 1945. Fer­rer va detec­tar errors en els noms dels refu­gi­ats espa­nyols que hi van morir i va deci­dir cer­car-ne infor­mació. “Tro­ba­ves coses, i Mont­ser­rat Roig, per exem­ple, s’hi refe­ria a Els cata­lans als camps nazis, però no hi havia res específic, exhaus­tiu, de qui eren exac­ta­ment, per què eren allà, d’on venien”, argu­menta l’autor.

Va començar aquí un fei­xuc camí de tres anys i mig de feina, de recerca en arxius locals, en regis­tres civils, en regis­tres mili­tars, dels bis­bats, dels par­tits polítics que havien llui­tat con­tra el fei­xisme, aquí i a França. I tot això amb una difi­cul­tat afe­gida, la falta d’infor­mació ja ini­cial, que Fer­rer con­si­dera “nor­mal si es té en compte que eren refu­gi­ats, que hi havia ben poca docu­men­tació sobre ells, que dels nens no hi havia res de res i que el poble va ser total­ment arra­sat, no es va sal­var res del foc”. Els nazis van api­lar els cadàvers dels homes afu­se­llats i les res­tes de les dones i nens cre­mats vius a l’església, les van tor­nar a cre­mar i les van enter­rar en calç viva. Men­tres­tant, van calar foc a cadas­cuna de les cases del poble. S’hi van estar fins al 13 de juny, quan van mar­xar cap al front de Nor­man­dia. Una actu­ació que for­mava part de la doc­trina del Nacht und Nebel nazi.