Els catalans d’Orador

El 10 de juny de 1944, quatre dies després del desembarcament de Normandia, una columna de divisió blindada Das Reich , de les Waffen SS alemanya, amb més d’un centenar de soldats, van entrar al poble d’Orador de Glana, a la zona rural del Llemosí, al centre de França, entre Llemotges i Poitiers. Els soldats van reunir tots els habitants del poble i van separar les dones dels homes i les criatures. Als homes els van afusellar i a les dones i infants els van tancar a l’església, on els van cremar vius. Aquests fets, una de les macabres històries protagonitzades pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, és prou coneguda, sobretot a l’Estat francès. I també se sabia que entre els morts hi havia refugiats espanyols, republicans fugits del feixisme de Franco durant o després de la guerra civil. El que no se sabia era qui eren aquests morts i que no eren pas divuit, sinó dinou. I tot això se sap gràcies a David Ferrer Revull, un professor d’institut, llicenciat en filologia anglesa, que es va posar entre cella i cella “donar llum a una història, no se sap per què, oculta” i ho ha plasmat a Recuerda, un llibre autoeditat l’any passat. El llibre, a més, ha servit, en descobrir una dinovena víctima, per documentar que els assassinats a Orador de Glana, ara fa més de 75 anys, no van ser 642 com s’havia argumentat fins fa ben poc, sinó 643. De fet, un tribunal de Llemotges va reconèixer l’any passat a aquesta víctima descoberta per Ferrer, Ramona Domínguez Gil, el títol de Mort per França, que tenien la resta d’assassinats i que dona a les famílies una sèrie de drets.

Però, per què un professor d’anglès, no un historiador, s’embarca en aquesta aventura? Ferrer ho té clar: “Em semblava que era molt difícil d’argumentar que un fet tan greu, que va afectar gent propera a nosaltres, no estigués documentat.” L’autor va visitar la zona del Llemosí, acompanyant la seva filla, que feia un treball de recerca sobre la resistència, i va anar al Centre de la Memòria d’Orador , l’impressionant centre d’interpretació o museu memorial inaugurat l’any 1999 i que es troba a l’entrada de les restes del poble antic, tal com el van deixar els nazis quan el van abandonar, segons va decidir Charles de Gaulle en una visita que hi va fer el març del 1945. Ferrer va detectar errors en els noms dels refugiats espanyols que hi van morir i va decidir cercar-ne informació. “Trobaves coses, i Montserrat Roig, per exemple, s’hi referia a Els catalans als camps nazis, però no hi havia res específic, exhaustiu, de qui eren exactament, per què eren allà, d’on venien”, argumenta l’autor.

Va començar aquí un feixuc camí de tres anys i mig de feina, de recerca en arxius locals, en registres civils, en registres militars, dels bisbats, dels partits polítics que havien lluitat contra el feixisme, aquí i a França. I tot això amb una dificultat afegida, la falta d’informació ja inicial, que Ferrer considera “normal si es té en compte que eren refugiats, que hi havia ben poca documentació sobre ells, que dels nens no hi havia res de res i que el poble va ser totalment arrasat, no es va salvar res del foc”. Els nazis van apilar els cadàvers dels homes afusellats i les restes de les dones i nens cremats vius a l’església, les van tornar a cremar i les van enterrar en calç viva. Mentrestant, van calar foc a cadascuna de les cases del poble. S’hi van estar fins al 13 de juny, quan van marxar cap al front de Normandia. Una actuació que formava part de la doctrina del Nacht und Nebel nazi.