Entre dos castells

El cen­tre d’Ala­cant se situa entre el cas­tell de Santa Bàrbara i el de Sant Fer­ran, dues for­ta­le­ses sepa­ra­des en el temps que per si soles expli­quen la idi­o­sincràtica d’una ciu­tat car­re­gada de sor­pre­ses en què podem tro­bar tant espais moderns, història, monu­ments i plat­ges com espais d’oci i cul­tura que pot atra­par a qual­se­vol visi­tant. Manté el rècord de tenir més de tres-cents dies de sol a l’any, però podríem asse­gu­rar que això és una minúcia si ho com­pa­rem amb l’Espla­nada d’Espa­nya, guar­dada per exten­ses file­res de pal­me­res que ens reme­ten al més pur estil cali­fornià i on podem cami­nar per sobre de 6.600.000 tes­sel·les de mar­bre tri­co­lor que, col·loca­des d’una en una, for­men un dis­seny carac­terístic que imita les ona­des del mar. Con­ver­tida en el cen­tre social i cul­tu­ral de la ciu­tat, l’Espla­nada repar­teix joc i, així, des d’aquest punt no és com­pli­cat arri­bar al cas­tell de Santa Bàrbara, a la platja del Posti­guet, a l’ajun­ta­ment o als museus, un el de Belles Arts i l’altre el d’Art Con­tem­po­rani.

Ala­cant és una ciu­tat ama­ble que podem des­co­brir pujant al turó de Bena­can­til, una penya de 166 metres, i allà dalt no tan sols podem visi­tar el cas­tell esde­vin­gut una icona i des­co­brir la majes­tu­o­si­tat de la badia, sinó que davant per davant tro­ba­rem el cas­tell de Sant Fer­ran, encas­tat entre la mun­ta­nya del Tos­sal i el turó de Sant Fran­cesc, que ens per­met veure Ala­cant des d’una altra pers­pec­tiva.

Pot­ser el visi­tant no sap que sota Bena­can­til hi ha l’entrada al nucli antic, el barri de Santa Creu, de cases blan­ques rive­te­ja­des amb ceràmica i sane­fes de colors cri­da­ners que és un dels punts d’oci diürn i noc­turn de la ciu­tat. Una de les experiència més fructíferes de la visita a Ala­cant és des­co­brir el con­junt de refu­gis anti­a­e­ris que són un tes­ti­moni viu de la Guerra Civil espa­nyola i visi­tar el Mer­cat Cen­tral, edi­fici moder­nista des­truït per l’avi­ació fei­xista ita­li­ana el 1938 que va tor­nar a la vida car­re­gat de pro­pos­tes, una vita­li­tat enve­ja­ble i avui un dels grans punts de tro­bada dels veïns. I no obli­dem les plat­ges, sobre­tot la de Sant Joan, de sorra fina i aigües trans­pa­rents, que tot i estar allu­nyada del cen­tre –hi està comu­ni­cada amb el tram­via– compta amb tots els ser­veis, des de camps de vòlei fins a un de golf.