Recordava Carles Vivó, coneixedor de la cultura popular gironina, a l’article La bruixeria de les comarques gironines (Revista de Girona, 1985), que tots els textos que es conserven sobre la bruixeria provenen d’una sola banda: “Tan sols coneixem el que pensen els membres dels tribunals que les jutgen o el que confessen sota tortura, declaracions evidentment faltes de fiabilitat.” És per això que, escriu Vivó, “fer una història seriosa de la bruixeria serà sempre condicional, ja que no hi ha documentació de les dues parts que es pugui contrastar”. Hi ha els noms i cognoms de persones inculpades de bruixeria. Vivó menciona Maria Trias de Susqueda, Anna Rovira de Sant Feliu de Pallerols, Margarida Oliver de Granollers de Rocacorba i Margarida Devesa de Girona. Jutjada pel tribunal episcopal de Girona i pel tribunal inquisitorial de Barcelona el 1427, apareix a l’ atles de l’estudi de la cacera de bruixes de l’historiador Pau Castell Granados base de la campanya de la revista Sàpiens, No eren bruixes. Des de Guanyem es demana un reconeixement a Margarida Devesa incorporant-la al catàleg del nomenclàtor, segons assenyala la regidora Laia Pèlach. La investigació feta per Pau Castell destaca del cas de Margarida Devesa, que posa en relleu “l’estereotip de la bruixa a Catalunya” que és el boc expiatori en un context de desgràcies. Explica que els prohoms de Girona envien una carta al rei l’abril del 1427 acusant-la de sacrificar nadons, “causa d’aquests flagels de terratrèmols que nostre senyor Déu permet en punició de nostres pecats e culpes”, fent referència a l’intens sisme del 15 de març del 1427 a Amer. Demanen al rei que intervingui en el procés que els enfronta a l’inquisidor general Francesc Sala que impedeix l’execució. Mentre Margarida és encarcerada, els prohoms reclamen de nou la continuació del procés en aquest cas a l’arquebisbe de Tarragona, ja que el marit, un forner de nom Guillem, havia apel·lat a la cort metropolitana davant la interlocutòria de “turments” dictada pel tribunal gironí. Guanyem recorda que al convent de Sant Domènec hi ha una placa de Fra Eimeric, que va escriure el manual de l’inquisidor: “Demanem que es contextualitzi, més que fer desaparèixer la placa.” Vivó deia que només sabem una part del relat perquè l’altra es va silenciar. D’aquesta manera perduraven en l’imaginari els gravats de velles lletges fent filtres màgics o encavalcades damunt bèsties. S’eternitzava el malnom. Recuperar els noms reals i les històries és un “acte de dignificació de totes les dones que, com la Margarida, van patir escarni, persecució i tortura i fins i tot assassinat”, remarca Pèlach.