Un present i un futur vertebrats pel riu Ter

Quedem a la Devesa, on hi ha el primer jardí botànic del Pirineu que es va habilitar. Jordi Munell ha escollit aquest emplaçament com a exemple de les oportunitats sorgides del declivi industrial de final del segle passat. En aquest punt i a tocar, m’explica que hi havia una antiga fàbrica, que ocupava bona part del marge dret del riu Ter. Tancada el 2005, creu que és un molt bon exemple del Ripoll de present i futur que té al cap. Quan encara era a l’oposició, van forçar una consulta popular per reprojectar l’àrea de reserva de sòl que s’hi volia desenvolupar amb una previsió de 500 habitatges. El 2012 i ja al govern, van acordar amb la propietat i Urbanisme una nova classificació amb 180 habitatges i més usos comercials i socials. La crisi, però, va alentir-ne el desenvolupament. Sí que es va urbanitzar una part i es van fer les cessions a l’Ajuntament de vials i espais verds. L’alcalde detalla que ara ja s’hi ha pogut ampliar el jardí botànic i duplicar l’espai verd de la Devesa, ja reconvertida en un pulmó verd amb espais d’esbarjo i descans, jocs infantils i la integració de la pista de petanca. Munell ho aprofita per destacar que el disseny d’aquesta zona és fruit d’un procés participatiu, el primer a Ripoll, d’on van sorgir diverses propostes, tot i que l’ACA no ha deixat fer algunes construccions fixes pels criteris actuals, més estrictes.

D’entre les assignatures pendents, destaca el mirador suspès sobre el riu que es farà al punt on s’uneixen el Ter i el Freser. Remarca que és una singularitat que aquesta confluència es produeixi al centre. Diu que atraurà fotògrafs, naturalistes i turistes, a part de l’ús que en facin els veïns.

Tot i els 40.000 metres quadrats de verd que s’estenen al davant nostre, Jordi Munell em sorprèn fent notar que aquest pulmó continua a l’altre costat del riu Ter, on hi ha el famós, però també polèmic, pont construït per Santiago Calatrava, polèmic perquè els set metres de desnivell respecte a l’accés només es pot salvar amb graons. M’explica que ara hi instal·laran un ascensor descobert amb la inversió de 50.000 euros del pressupost participatiu més alguna subvenció en tràmit, i que a la zona s’hi habilitarà una petita àrea de servei d’autocaravanes. Per acabar d’entendre la importància d’aquesta gran àrea verda i de serveis, m’informa que ha de ser un punt de trobada social, especialment per al barri de la carretera de Barcelona, que és una zona molt densa. “Ha de ser un espai de relació intergeneracional, per passejar el gos, anar en bici vora el riu, llegir el diari estirat a l’herba i, quan la pandèmia ho permeti, seure a taula i menjar pizza, per dir algunes coses”, comenta.

A Ripoll volen girar full sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils –els autors eren a la capital ripollesa–. Costa demanar-li com estan afrontant el dia a dia a un alcalde que ha estat molt contundent amb la investigació i que ha denunciat les incògnites sense resoldre que hi ha i que no deixen tancar el dol, però també que té la mirada posada en el present i el futur, amb un Ajuntament i unes institucions comarcals que lideren un ambiciós projecte per fomentar un nou model de convivència. Aprofito que passem pel davant de la sala Eudald Graells, on l’Ajuntament acaba d’obrir-hi un punt de trobada de famílies amb un dinamitzador per resoldre inquietuds i dubtes en tots els àmbits o simplement per compartir una estona, per insistir en les estratègies per fer front a uns fets que van commocionar tots els veïns.

L’alcalde em remarca que el pla de convivència és una estratègia transversal en la qual hi ha implicats agents de tots els sectors i que inclou un munt de petites accions. Hi ha un agent cívic i un educador de carrer que dinamitzen els espais joves amb activitats com el lleure a les places o el pati obert de l’escola Maragall i treballen per aprofundir en conductes de civisme. Tot ajuda a la convivència intergeneracional. Recorda que tot plegat s’emmarca en projectes com els de Ciutat Educadora i un pla educatiu d’entorn pilot que amplia l’atenció a joves fora d’edat escolar. “L’educació és l’escola, la família, les entitats, els carrers, l’esport, les activitats de base, etcètera”, sentencia.

Després fem marrada cap a la zona esportiva. Ho justifica per detallar el pla director d’equipaments esportius que han redactat per millorar i posar al dia les instal·lacions de què disposen o per crear-ne de noves en un termini de deu anys. “Tenim un munt d’entitats esportives i és important que estiguin el màxim de ben ateses i equipades i acompanyar-les en el futur i amb ambició”, diu. No amaga que l’entorn i aquests equipaments són ja un important pol d’atracció d’entitats esportives foranes i, per tant, de turisme esportiu. La llista d’accions del pla és molt llarga. Ell en destaca una petita piscina familiar i terapèutica; uns nous vestidors i dutxes; la connexió del pavelló amb el camp de futbol, el canvi de la gespa i la instal·lació de la vella al camp de terra, uns nous vestidors del camp de futbol, la instal·lació de biomassa a la piscina, un nou espai per al tennis de taula... L’aturo perquè la llista continua. “És la suma de petites accions amb mirada llarga, per millorar les condicions de la pràctica de l’esport a milers i milers de ciutadans que les utilitzen al llarg de l’any”, rebla. Posteriorment, em condueix fins al pavelló de l’Avellaneda, a l’altra punta de Ripoll, on hi ha el centre de tecnificació esportiva centrat en les modalitats de trial de bicicleta i moto. Diu que acaben d’ampliar-lo i de construir nous accessos a les pistes. Des del 2011 han intentat promocionar-lo amb estades de forans. Aquest any, per exemple, el vòlei femení del Barça, la selecció nacional d’hoquei, l’escola de formació de porters i una dotzena més de campus. Munell torna als esports de dues rodes i remarca la importància del parc ciclista de descens que la iniciativa privada vol construir. “El descens va ser olímpic per primera vegada a Tòquio”, recorda.

I una altra vegada de punta a punta. Ara, fins al polígon industrial de Rocafiguera. “El 2011 les naus eren buides per la crisi. Ara hi ha una ocupació del 90%, amb més d’una vintena d’empreses mitjanes i petites, que sumen uns 300 treballadors”, diu l’alcalde, que té entre cella i cella la promoció econòmica de Ripoll. Per això em fa saber que durant el primer semestre d’aquest any el balanç d’obertura i tancament de negocis és de +20. Després parla de l’antiga Casals i se’l veu especialment satisfet. Tancada el 2014 quan estava en mans d’una empresa ucraïnesa, ara la nova propietat comença a promocionar la zona com Can Casals Recinte Industrial, i Casal Ventilació està a punt d’instal·lar-s’hi i hi ha més naus de lloguer. Que Munell veu clau la promoció econòmica, ho demostra el fet que em parla de la necessitat de repensar el pacte per la indústria local i comarcal que van redactar el 2009 amb la patronal ripollesa. De fet, remarca que alguns alcaldes que el van subscriure ja no hi són i que hi ha novetats i implantacions i creixement dels llocs de treball. I subratlla: “A Ripoll estem fregant els 6.000 llocs de treball, mai vist en els darrers vint anys.”

Acabem el recorregut davant de la majestuosa portalada romànica del monestir. Em recorda que des del 2015 és a la llista indicativa del patrimoni mundial, on hi ha les propostes dels estats aspirants. Explica que ara és molt difícil que una proposta sigui elevada a l’assemblea general de la Unesco, perquè només se’n permet una per estat. “Aconseguir-ho és un camí llarg. És una qüestió de geopolítica”, diu. Ironitzo sobre si hi pot haver dificultats per rebre el suport de les comunitats de l’Estat pel fet de tenir el títol de “bressol de Catalunya” i tenir-hi enterrat Guifré el Pelós. Ell, però, s’ho agafa seriosament: “Alguna cosa afecta, la cultura, però ha d’estar per sobre de les discrepàncies polítiques, és universal”, conclou. Doncs això, amb un monument potencialment patrimoni de la humanitat encaixem i ens diem adeu.